Entenc que fot anys jo era un monstre de la nit. Que fotiem autèntiques barbaritats. Que les nits eren mítiques i, per tant, el llistó havia quedat massa alt. Però cony, d'un temps ençà hem sortit unes quantes vegades de nit i no hi ha manera d'ensapegar-la. El "Luz de Gas" fa por: està envaït per una legió de "lagartas" cinquentones amb escots impossibles que desafien la llei de la gravetat i calbs que amaguen panxa a qui ningú no ha advertit que ja no ténen 16 anys (ni tant sols 40...). No m'atreveixo a pensar què hi deu haver al "Trauma" si el "Luz de Gas" està farcit del que està farcit...
Si en altres temps el "Privat" de Mataró era una garantia (el "Manaus" ja haviem deixat clar que no en un capítol anterior), des que van obrir el Vinicius ha caigut en picat. I tampoc és que el Vinicius sigui el paradigma de res: El Maikelnait prolifera arreu. I la Yessi, inevitablement, també. Podriem dir que la Yessi dels locals mataronins que en altres temps havien tingut un cert nivell són les germanes petites de les Merches que contaminen el Luz de Gas avui en dia.
Amb l'experiència a l'esquena i després d'haver donat als avis l'oportunitat d'exercir d'avis tot fent-se càrrec dels néts ens vam dirigir al "Bocca" de Sant Cugat amb la tan suada promesa de que "està de puta mare tiu". El Bocca és un local nou ubicat en zona industrial. I és que la diferència entre un ajuntament "convergent" com el de Sant Cugat i un altre és que les coses es fan intel.ligentment i les llicències per bars musicals només es dónen a zones on no es pugui molestar als veïns. Així la gent surt tranquila i els veïns dormen. Tant fàcil com sona.
El cas, doncs, és que el tal Bocca té una zona superior on es sopa i una zona inferior on es serveixen copes. Tot correcte si no fós per l'ambient, excessivament pretenciós pel meu gust.
L'experiència m'ha ensenyat a desconfiar d'un local on facilitin un lloc privilegiat a la porta per aparcar-hi el tractor del paleta vingut a més al costat de qualsevol versió de l'Audi TT. Un cotxe que en el 98% dels casos conté un quinqui amb patilles fines i punxegudes que el té assegurat a "línea directa" i baixa del cotxe amb el cap ben alt tot mirant a dreta i esquerra preguntant-se si la gent deu pensar que és un triomfador en comptes d'un quillo de merda que passa quaranta hores setmanals al volant d'una carretilla elèctrica.
Bé, en fi, al que anàvem: al client tipus del Bocca encara no li ha explicat mai ningú que la època de la camisa "Ralph Lauren" com a roba adecuada per sortir de nit va morir amb la Carmina Ordóñez. Més o menys. I així, amb gest altiu i cadena d'or al coll, els contes per dotzenes.
Per acabar-ho d'arrodonir, el gintònic el preparen en copa i tònica Schweppes. Que el màxim exponent en ginebra sigui un acceptablet Bombay Sapphire diu molt del lloc. Però que es prenguin la molèstia de servir-ho en copa ample i me'l combinin amb una tònica Schweppes té delicte. El gintònic de Shcweppes en copa és a les begudes el que el Golf amb tapacubos o el Cayenne finançat al món de l'automoció. Es comença bebent gintònics de Schweppes en copa i s'acaba esdevenint addicte a "Camera cafè".
Amb la cua entre cames vam decidir anar a Barcelona a provar un nou local de nom "Roxy blue". Així pel nom, jo hagués avortat la missió fent bona aquella màxima de "una retirada a temps és una victòria", però anar en grup té aquestes coses. Les característiques del local les callo per vergonya. Menys mal que dirigir-te a un porter de discoteca altiu amb un "disculpe, pero no estoy acostumbrado a tratar con gente como ustet si no es para dar alguna orden" segueix sent infal.lible perquè t'emplacin a abandonar el local...
dimarts, 27 de maig del 2008
divendres, 9 de maig del 2008
Apreciada Mònica
Apreciada Mònica,
Llegeixo amb un sentiment agredolç que has acceptat el càrrec de directora de TV3. Agre perquè això suposarà la teva desaparició immediata de l’excel.lent “La nit al dia” que presentes des de fa una bona pila d’anys. Dolça perquè téns capacitats més que suficients per tal de reprendre el bon rumb i evitar que “la nostra” s’acabi convertint en “la teletré”.
En primer lloc espero que el Sr. Sáez, que és més fals que un euro amb la cara del Luis Aguilé no pugui amb tu. Ja sabem quin peu calcen aquesta gentussa d’esquerres suposades. Però vés amb molt de compte especialmente amb aquest: canviaria sa mare per un paquet de cromos. En quant a la Rosa Cullell… la veritat és que el tándem Sáez-Cullell són a la neutralitat i el rigor periodístic el que el chopped i la mortadela l’olives a l’alta cuina.
Al marge d’això, però, m’agradaria fer-te quatre peticions per si t’és possible: en primer lloc, t’agraïria que truquéssis a la gestoría per si poden anar preparant la liquidació de la Julia Otero i de la Pilar Rahola. Si us plau, pel que més vulguis. En segón lloc, valorar si és possible penjar un cartell a l’entrada de TV3 on es llegeixi “RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ… DE LA MARIA DEL MAR BONET”. Gràcies, també. Una altra cosa que t’agraïria molt és que, quan ningú no miri, esborris de les possibles bases de dades que pugui tenir l’ens el telèfon de la infumable Lloll Bertran.
I si pots fer alguna cosa per tal que la filla del Monràs s’exiliï de Ventdelplà a casa també t’estarem molt agraïts. I de cas, si es pot emportar amb ella la Alba, que també fa bastanta rabieta, millor.
Ja posats a demanar, si algún dia prepareu una segona part de “Zoo” suggeriria que la primera escena del primer episodi comenci amb “el cooondor” devorant fins no deixar-ne rastre al matrimoni aquell sud-americà que el fèia servir per fer-hi ritus. El quinqui de torn no porti un nom com “Rossinyol” (un català fent aquest paper no té cap mena de credibilitat).
Ah! I comenta-li al Capdevila que ja no té edat per portar aquest pentinat.
Moltes gràcies Mònica, segur que te’n sortiras.
Llegeixo amb un sentiment agredolç que has acceptat el càrrec de directora de TV3. Agre perquè això suposarà la teva desaparició immediata de l’excel.lent “La nit al dia” que presentes des de fa una bona pila d’anys. Dolça perquè téns capacitats més que suficients per tal de reprendre el bon rumb i evitar que “la nostra” s’acabi convertint en “la teletré”.
En primer lloc espero que el Sr. Sáez, que és més fals que un euro amb la cara del Luis Aguilé no pugui amb tu. Ja sabem quin peu calcen aquesta gentussa d’esquerres suposades. Però vés amb molt de compte especialmente amb aquest: canviaria sa mare per un paquet de cromos. En quant a la Rosa Cullell… la veritat és que el tándem Sáez-Cullell són a la neutralitat i el rigor periodístic el que el chopped i la mortadela l’olives a l’alta cuina.
Al marge d’això, però, m’agradaria fer-te quatre peticions per si t’és possible: en primer lloc, t’agraïria que truquéssis a la gestoría per si poden anar preparant la liquidació de la Julia Otero i de la Pilar Rahola. Si us plau, pel que més vulguis. En segón lloc, valorar si és possible penjar un cartell a l’entrada de TV3 on es llegeixi “RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ… DE LA MARIA DEL MAR BONET”. Gràcies, també. Una altra cosa que t’agraïria molt és que, quan ningú no miri, esborris de les possibles bases de dades que pugui tenir l’ens el telèfon de la infumable Lloll Bertran.
I si pots fer alguna cosa per tal que la filla del Monràs s’exiliï de Ventdelplà a casa també t’estarem molt agraïts. I de cas, si es pot emportar amb ella la Alba, que també fa bastanta rabieta, millor.
Ja posats a demanar, si algún dia prepareu una segona part de “Zoo” suggeriria que la primera escena del primer episodi comenci amb “el cooondor” devorant fins no deixar-ne rastre al matrimoni aquell sud-americà que el fèia servir per fer-hi ritus. El quinqui de torn no porti un nom com “Rossinyol” (un català fent aquest paper no té cap mena de credibilitat).
Ah! I comenta-li al Capdevila que ja no té edat per portar aquest pentinat.
Moltes gràcies Mònica, segur que te’n sortiras.
dimecres, 7 de maig del 2008
"Ultraje"?
Observo perplex l’empresonament d’un tal “Franki” per haver comès el terrible delicte d’haver ultratjat la bandera espanyola l’any 2002. El noi, de nom Francesc Argemí i natural de Terrassa fot una pinta d’okupa-alternatiu de tres parells de collons. De pollós, vaja. Segurament fariem un sopar i acabariem a hòsties. Que ell deu ser a la Xibeca el que jo al gintònic de Hendrick’s amb tònica Fever Tree. Però anem a estudiar el bàndol contrari:
Enrique Rovira del Canto, magistrat de la secció 7ª de l’audiència provincial de Barcelona. Oficial Superior del cos jurídic de l’Armada Espanyola i fiscal militar en época franquista.
Si tenim en compte quina mena de tros de fill de puta (de fill de puta en sentit figurat, s’entén, que la seva mare prou pena deu tenir) ha exercit de “justicia” en nom de l’estat espanyol, jo em decanto pel de les rastes. Discutiriem per l’estètica, si. I per si un govern ha de dedicar el que recapta dels impostos a incentivar la industria i cuidar l’empresari que proporciona llocs de treball o bé a mantenir ganduls. Si s’ha de cosir a impostos les rendes més altes desincentivant d’aquesta manera l’esforç personal i gairebé obligant al frau fiscal per tal de subvencionar paràsits o no. Però una cosa ens uneix: tenim clar quin és el nostre país i quin no. Discrepem sobre on anem, no d’on venim ni què som. Per entendre’ns: en Franki és dels meus (o jo dels seus) i els altres són els altres.
I és que té collons que en plè segle XXI encara es mantingui com a delicte l’”ultraje a la bandera”. Mira, en la bandera española dels collons ja m’hi cago. I de fet, el delicte de què s’acusa a en Franki l’he comès jo també en altres ocasions (a Teià, més assenyats, l’estanquera no hi oneja).
Mira, nosaltres som catalans i no pas espanyols. I l’ocupació espanyola ja la tenim clara cada vegada que anem a la platja i n’hem d’aguantar la infestació de xarnegots que hi ha. Veient la proliferació de cotxes “tunning”. Veient quants vots treuen els socialistes al nostre país. Que ens han envaït i ens han omplert el país de la seva pitjor purria ja ho tenim clar sense necessitat de penjar-hi la seva bandera. No cal, doncs, que ens ho refreguin pels nassos.
Per tant, doncs, em sembla molt més greu que la máxima autoritat per sol.lucionar el tema de l’atur siguin un que té “ehtudio de comersio” o la primera figura institucional del país no sàpiga parlar el nostre idioma que no pas això de la bandera. El tal Franki, car les rastes i la pinta d’Okupa és un patriota. I és molt injust que per tenir els mateixos ideals de país que pugui tenir jo, o tu (és per això que és a la garjola, que ningú s’enganyi) l’hagin fet presoner.
No sé què és el que pot fer cadascú per ajudar a que el deixin en llibertat. Entenc que la gent amb fills i hipoteca no es pot permetre anar de manifestacions. Però algún tipus d’ofensiva s’ha de poder dur a terme. No ens podem quedar de braços plegats. Personalment no sé què faré, però alguna cosa hi he de fer. Per justicia social. És d’aquelles coses que, o ets d’un bàndol o d’un altre. Blanc o negre. Barça o Madrit. Catalunya o España. Cultura o socialisme.
Enrique Rovira del Canto, magistrat de la secció 7ª de l’audiència provincial de Barcelona. Oficial Superior del cos jurídic de l’Armada Espanyola i fiscal militar en época franquista.
Si tenim en compte quina mena de tros de fill de puta (de fill de puta en sentit figurat, s’entén, que la seva mare prou pena deu tenir) ha exercit de “justicia” en nom de l’estat espanyol, jo em decanto pel de les rastes. Discutiriem per l’estètica, si. I per si un govern ha de dedicar el que recapta dels impostos a incentivar la industria i cuidar l’empresari que proporciona llocs de treball o bé a mantenir ganduls. Si s’ha de cosir a impostos les rendes més altes desincentivant d’aquesta manera l’esforç personal i gairebé obligant al frau fiscal per tal de subvencionar paràsits o no. Però una cosa ens uneix: tenim clar quin és el nostre país i quin no. Discrepem sobre on anem, no d’on venim ni què som. Per entendre’ns: en Franki és dels meus (o jo dels seus) i els altres són els altres.
I és que té collons que en plè segle XXI encara es mantingui com a delicte l’”ultraje a la bandera”. Mira, en la bandera española dels collons ja m’hi cago. I de fet, el delicte de què s’acusa a en Franki l’he comès jo també en altres ocasions (a Teià, més assenyats, l’estanquera no hi oneja).
Mira, nosaltres som catalans i no pas espanyols. I l’ocupació espanyola ja la tenim clara cada vegada que anem a la platja i n’hem d’aguantar la infestació de xarnegots que hi ha. Veient la proliferació de cotxes “tunning”. Veient quants vots treuen els socialistes al nostre país. Que ens han envaït i ens han omplert el país de la seva pitjor purria ja ho tenim clar sense necessitat de penjar-hi la seva bandera. No cal, doncs, que ens ho refreguin pels nassos.
Per tant, doncs, em sembla molt més greu que la máxima autoritat per sol.lucionar el tema de l’atur siguin un que té “ehtudio de comersio” o la primera figura institucional del país no sàpiga parlar el nostre idioma que no pas això de la bandera. El tal Franki, car les rastes i la pinta d’Okupa és un patriota. I és molt injust que per tenir els mateixos ideals de país que pugui tenir jo, o tu (és per això que és a la garjola, que ningú s’enganyi) l’hagin fet presoner.
No sé què és el que pot fer cadascú per ajudar a que el deixin en llibertat. Entenc que la gent amb fills i hipoteca no es pot permetre anar de manifestacions. Però algún tipus d’ofensiva s’ha de poder dur a terme. No ens podem quedar de braços plegats. Personalment no sé què faré, però alguna cosa hi he de fer. Per justicia social. És d’aquelles coses que, o ets d’un bàndol o d’un altre. Blanc o negre. Barça o Madrit. Catalunya o España. Cultura o socialisme.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Que en perduri l'esperit
Amics, canviem la imatge corporativa. Per fer el que fèia ell s'havien de tenir molt ben posats. Abans es fèien dir FAI, avui es diuen d'una altra manera. Però ells segueixen sent xusma autoritària i dictatorial. I nosaltres gent que no ens deixarem trepitjar. Abans t'etzibàven 7 trets al cap i et deixaven abandonat a l'Arrabassada. Avui en dia no ténen collons de fer-ho. Ells s'han empetitit mentre nosaltres creixiem.
Si, hem tornat.
dissabte, 29 de març del 2008
Això del "català de l'any" és realment lamentable
Això del “català de l’any” és una cosa patètica i vergonyant que algú hauria de denunciar. Entre d’altres coses perquè és un insult a la intel.ligència que siguin els lectors (sic) d’el Periódico, lamentable pamflet socialista, qui ho hagi de decidir. Els lectors (sic) d’el Periódico decidint qui és el “català de l’any” és una cosa tan absurda com la insultant consigna d’aquests progres de pa sucat amb oli (que, per cert, en Maragall ha repetit a la gala d’avui) que "els immigrants andalusos i extremenys són els que han construït Catalunya”. Els catalans es veu que no hi hem tingut res a veure. Encara ens haurem d’agenollar davant de qualsevol d’aquests que porten 40 anys residint al nostre país i no s’han pres ni la molèstia d’aprendre el nostre idioma!
El primer “català de l’any” va ser Ernest Lluch. Un sociata. Assassinat per ETA, si. Però un sociata. El segón va ser Pau Gasol. Suposo que tocava. El tercer “català de l’any” va ser –no us ho perdeu- Manuela de Madre. Una altra sociata. És que no hi havia ningú més al país que la vicepresidenta del PSC? No, es veu que no. El quart va ser en Ferran Adrià. Estava de moda. El cinquè, seguint amb la tònica, havia de ser un altre sociata: Joan Manuel Serrat. Aquell que sortia a l’anunci d’en Zapatero fent el gest de la cella. El cinquè, Joan Massagué, un científic. El sisè fóu una supervivent de camp de concentració (Ravensbrück): Neus Català. Tampoc hi devia haver ningú per destacar. I avui, han coronat en Pasqual Maragall. Si hi ha algún amant de l’estadística que vulgui calcular el percentatge de sociates que han esdevingut “catalans de l’any” des que el diari (sic) dels palurdos organitza el concurs podrà extreure’n una conclusió ràpida de la credibilitat del tema (i del diari, ja posats, que per alguna cosa ha rebut 1,2 milions d’euros de subvenció el 2007, s’aguanta perquè tots els ensos públics depenents d’administracions controlats pel càncer socialista en són subscriptors, i és dirigit pel germà del conseller d’interior, no fotem)
Avui ha tocat escollir com a “català de l’any” Pasqual Maragall pel sol fet de ser malalt d’Alzheimer. Personalment, mai no he sentit cap simpatia per en Pasqual Maragall. I no pel fet de patir d’Alzheimer deixa de semblar-me un imbècil integral. Nen de casa bona que es va apuntar al carro de jugar a ser progres, endollat des de petit a l’administració Porcioles, alcalde de Barcelona pel sol fet de dir-se Maragall i ser al lloc adequat al moment adequat, i primera persona que presideix la Generalitat en contra de la voluntad de la societat després de perdre les eleccions. Que no era digne pel càrrec, jo ja ho sabia. Però va fer falta que hi fós tres anys perquè quedés demostrat que, evidentment, no donava la talla. Bona part de la credibilitat que el president Pujol va aconseguir que tingués la Generalitat fruit de 23 anys de govern seriós, el va perdre aquest irresponsable i impresentable aprenent de pallasso gandul amb la seva irresponsabilitat i el seu poc nivell. Va fer pena 3 anys, va denigrar la institució i, de retruc, el país, i el van acabar fotent fora a patades els seus propis companys per la porta del darrere. Personatge lamentable i perniciós pel país a més no poder. I això, pel sol fet de patir una malaltia com tanta altra gent, esdevé “català de l’any”.
La gala ha estat d’un nivell pèssim. I és que per molt que aquesta colla de xarnegots vinguts a més que controlen a dia d’avui el país en contra de la voluntat de la gent vulguin espanyolitzar el país, nosaltres som catalans i no tenim tradició de “galas”. Per “galas”, les d’en Moreno. Aquí som d’una altra pasta. I les “galas” surten sosses i desangelades com això que han fet avui. Es clar que, per un lector d’el Periódico, massa i tot. Per coronar en Maragall “català de l’any” no fèia falta més. I per veure com el taxista frustrat aquest que va perdre les eleccions suplantant la figura de president d’un país del qual no en domina ni l’idioma fa entrega del guardó, francament, no fèia falta ni televisar l’acte.
L’any que vé suposo que toca donar-li el “català de l’any” a l’Iceta per haver declarat públicament que és maricón. Perdó, homosexual, que encara se m’ofendrà algú. I si no és l’Iceta per maricón podem provar amb en Sala que, pobret, ho va passar molt malament mentre va estar empresonat per lladre. Ens podem esperar qualsevol cosa.
El primer “català de l’any” va ser Ernest Lluch. Un sociata. Assassinat per ETA, si. Però un sociata. El segón va ser Pau Gasol. Suposo que tocava. El tercer “català de l’any” va ser –no us ho perdeu- Manuela de Madre. Una altra sociata. És que no hi havia ningú més al país que la vicepresidenta del PSC? No, es veu que no. El quart va ser en Ferran Adrià. Estava de moda. El cinquè, seguint amb la tònica, havia de ser un altre sociata: Joan Manuel Serrat. Aquell que sortia a l’anunci d’en Zapatero fent el gest de la cella. El cinquè, Joan Massagué, un científic. El sisè fóu una supervivent de camp de concentració (Ravensbrück): Neus Català. Tampoc hi devia haver ningú per destacar. I avui, han coronat en Pasqual Maragall. Si hi ha algún amant de l’estadística que vulgui calcular el percentatge de sociates que han esdevingut “catalans de l’any” des que el diari (sic) dels palurdos organitza el concurs podrà extreure’n una conclusió ràpida de la credibilitat del tema (i del diari, ja posats, que per alguna cosa ha rebut 1,2 milions d’euros de subvenció el 2007, s’aguanta perquè tots els ensos públics depenents d’administracions controlats pel càncer socialista en són subscriptors, i és dirigit pel germà del conseller d’interior, no fotem)
Avui ha tocat escollir com a “català de l’any” Pasqual Maragall pel sol fet de ser malalt d’Alzheimer. Personalment, mai no he sentit cap simpatia per en Pasqual Maragall. I no pel fet de patir d’Alzheimer deixa de semblar-me un imbècil integral. Nen de casa bona que es va apuntar al carro de jugar a ser progres, endollat des de petit a l’administració Porcioles, alcalde de Barcelona pel sol fet de dir-se Maragall i ser al lloc adequat al moment adequat, i primera persona que presideix la Generalitat en contra de la voluntad de la societat després de perdre les eleccions. Que no era digne pel càrrec, jo ja ho sabia. Però va fer falta que hi fós tres anys perquè quedés demostrat que, evidentment, no donava la talla. Bona part de la credibilitat que el president Pujol va aconseguir que tingués la Generalitat fruit de 23 anys de govern seriós, el va perdre aquest irresponsable i impresentable aprenent de pallasso gandul amb la seva irresponsabilitat i el seu poc nivell. Va fer pena 3 anys, va denigrar la institució i, de retruc, el país, i el van acabar fotent fora a patades els seus propis companys per la porta del darrere. Personatge lamentable i perniciós pel país a més no poder. I això, pel sol fet de patir una malaltia com tanta altra gent, esdevé “català de l’any”.
La gala ha estat d’un nivell pèssim. I és que per molt que aquesta colla de xarnegots vinguts a més que controlen a dia d’avui el país en contra de la voluntat de la gent vulguin espanyolitzar el país, nosaltres som catalans i no tenim tradició de “galas”. Per “galas”, les d’en Moreno. Aquí som d’una altra pasta. I les “galas” surten sosses i desangelades com això que han fet avui. Es clar que, per un lector d’el Periódico, massa i tot. Per coronar en Maragall “català de l’any” no fèia falta més. I per veure com el taxista frustrat aquest que va perdre les eleccions suplantant la figura de president d’un país del qual no en domina ni l’idioma fa entrega del guardó, francament, no fèia falta ni televisar l’acte.
L’any que vé suposo que toca donar-li el “català de l’any” a l’Iceta per haver declarat públicament que és maricón. Perdó, homosexual, que encara se m’ofendrà algú. I si no és l’Iceta per maricón podem provar amb en Sala que, pobret, ho va passar molt malament mentre va estar empresonat per lladre. Ens podem esperar qualsevol cosa.
diumenge, 16 de març del 2008
La senyora Ferrusola
Escàndol per les paraules de la senyora Marta Ferrusola declarant que li molesta, i molt, que el president de la Generalitat sigui un andalús que a part de conservar el seu nom espanyol no sap ni parlar correctament el nostre idioma.
A banda de posicionar-me totalment a favor de la senyora Ferrusola, em quedo completament perplex veient la polseguera que aixequen aquestes paraules tan òbvies. Els socialistas estan crescuts, i és per això que organitzen aquest merder.
És lamentable tenir com a president algú com Jóse (amb accent a la “o”) Montilla. Consternació veient com recomana a algú que “hauria de tomar molt bona nota”. “Tomar”? A “tomar” pel cul és on hauries d’anar tu, xarnegot dels collons! I és que fa fàstic que algú que es diu Jóse pugui recomanar “tomar” bona nota d’alguna cosa a algú des del parlament de Catalunya i en condició de president.
Si, a mi també em molesta molt que algú que es diu Jóse i que no sap parlar pugui presidir el meu país. No és digne. El consol que em queda, però, és pensar aquest xarnegot no és pas president perquè l’hagi votat la gent (la diferència de vots respecte el president legítim, Artur Mas, va ser acollonant) sinó perquè un grapat de polls ressucitats de merda es van passar pel folre dels collons la voluntat del país i van fer servir el vot dels quatre enganyats que els van fer confiança per traïr els catalans d’aquesta manera.
No ho oblidem: a Montilla no se’l volia. Que no era digne ho va demostrar la democràcia a través de les urnes. Si és president, doncs, és perquè el va posar allà a Esquerra. És per aquesta traïció al país que en Carod, en Puigcercós, en Vendrell, en Bargalló i en Josep Huguet –entre d’altres- se’n poden anar a “tomar” pel cul amb el xarnego d’en Montilla. I des d’aquí els desitjo que a la vida tinguin molta mala sort i tot els vagi malament. Mereixen que se’ls desterri del país i ser enterrats, el dia del seu traspàs, en una fossa sèptica.
A banda de posicionar-me totalment a favor de la senyora Ferrusola, em quedo completament perplex veient la polseguera que aixequen aquestes paraules tan òbvies. Els socialistas estan crescuts, i és per això que organitzen aquest merder.
És lamentable tenir com a president algú com Jóse (amb accent a la “o”) Montilla. Consternació veient com recomana a algú que “hauria de tomar molt bona nota”. “Tomar”? A “tomar” pel cul és on hauries d’anar tu, xarnegot dels collons! I és que fa fàstic que algú que es diu Jóse pugui recomanar “tomar” bona nota d’alguna cosa a algú des del parlament de Catalunya i en condició de president.
Si, a mi també em molesta molt que algú que es diu Jóse i que no sap parlar pugui presidir el meu país. No és digne. El consol que em queda, però, és pensar aquest xarnegot no és pas president perquè l’hagi votat la gent (la diferència de vots respecte el president legítim, Artur Mas, va ser acollonant) sinó perquè un grapat de polls ressucitats de merda es van passar pel folre dels collons la voluntat del país i van fer servir el vot dels quatre enganyats que els van fer confiança per traïr els catalans d’aquesta manera.
No ho oblidem: a Montilla no se’l volia. Que no era digne ho va demostrar la democràcia a través de les urnes. Si és president, doncs, és perquè el va posar allà a Esquerra. És per aquesta traïció al país que en Carod, en Puigcercós, en Vendrell, en Bargalló i en Josep Huguet –entre d’altres- se’n poden anar a “tomar” pel cul amb el xarnego d’en Montilla. I des d’aquí els desitjo que a la vida tinguin molta mala sort i tot els vagi malament. Mereixen que se’ls desterri del país i ser enterrats, el dia del seu traspàs, en una fossa sèptica.
dimecres, 12 de març del 2008
Per intentar-ho que no quedi
Apresiado Angel Aseves,
Te remito estas lineas a fin y efecto de trasladarte unas caborias que tengo después de hacer una llambregada a los resultados que han arrojado estas pasadas elecciones al congreso de los diputados.
Hay basta en hacer un golpe de ojo a como ha quedado el tema para sacar el entrellado rapidamente: habeis perdudo por culpa de los resultados obtenidos en Catalunya.
La verdat es que a mi tampoco me hacen el peso del todo los resultados, pero mas cardado lo tienen estos de esquerra, pobres, que todo i presentar a un buen jan como el Ridao, se han estavellado bien bien.
El caso es que he estado pensando que si fueramos independientes, el PSOE habria sacado 144 esconos i vosotros 147, es a decir, que habriais ganado las elecciones.
Como el Montilla no va a hacert nada, he estado pensando que puedeser podriais ser vosotros los que hagarais algo para que fueramos independientes. Digasemos que el favor es mutuo.
Bueno, romango a vuestra disposición para si puedo hacer alguna cosa por vosotros.
Bien cordialmente,
Karbeis
Te remito estas lineas a fin y efecto de trasladarte unas caborias que tengo después de hacer una llambregada a los resultados que han arrojado estas pasadas elecciones al congreso de los diputados.
Hay basta en hacer un golpe de ojo a como ha quedado el tema para sacar el entrellado rapidamente: habeis perdudo por culpa de los resultados obtenidos en Catalunya.
La verdat es que a mi tampoco me hacen el peso del todo los resultados, pero mas cardado lo tienen estos de esquerra, pobres, que todo i presentar a un buen jan como el Ridao, se han estavellado bien bien.
El caso es que he estado pensando que si fueramos independientes, el PSOE habria sacado 144 esconos i vosotros 147, es a decir, que habriais ganado las elecciones.
Como el Montilla no va a hacert nada, he estado pensando que puedeser podriais ser vosotros los que hagarais algo para que fueramos independientes. Digasemos que el favor es mutuo.
Bueno, romango a vuestra disposición para si puedo hacer alguna cosa por vosotros.
Bien cordialmente,
Karbeis
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)