dimarts, 27 de maig del 2008

La nit no és el que era

Entenc que fot anys jo era un monstre de la nit. Que fotiem autèntiques barbaritats. Que les nits eren mítiques i, per tant, el llistó havia quedat massa alt. Però cony, d'un temps ençà hem sortit unes quantes vegades de nit i no hi ha manera d'ensapegar-la. El "Luz de Gas" fa por: està envaït per una legió de "lagartas" cinquentones amb escots impossibles que desafien la llei de la gravetat i calbs que amaguen panxa a qui ningú no ha advertit que ja no ténen 16 anys (ni tant sols 40...). No m'atreveixo a pensar què hi deu haver al "Trauma" si el "Luz de Gas" està farcit del que està farcit...

Si en altres temps el "Privat" de Mataró era una garantia (el "Manaus" ja haviem deixat clar que no en un capítol anterior), des que van obrir el Vinicius ha caigut en picat. I tampoc és que el Vinicius sigui el paradigma de res: El Maikelnait prolifera arreu. I la Yessi, inevitablement, també. Podriem dir que la Yessi dels locals mataronins que en altres temps havien tingut un cert nivell són les germanes petites de les Merches que contaminen el Luz de Gas avui en dia.

Amb l'experiència a l'esquena i després d'haver donat als avis l'oportunitat d'exercir d'avis tot fent-se càrrec dels néts ens vam dirigir al "Bocca" de Sant Cugat amb la tan suada promesa de que "està de puta mare tiu". El Bocca és un local nou ubicat en zona industrial. I és que la diferència entre un ajuntament "convergent" com el de Sant Cugat i un altre és que les coses es fan intel.ligentment i les llicències per bars musicals només es dónen a zones on no es pugui molestar als veïns. Així la gent surt tranquila i els veïns dormen. Tant fàcil com sona.
El cas, doncs, és que el tal Bocca té una zona superior on es sopa i una zona inferior on es serveixen copes. Tot correcte si no fós per l'ambient, excessivament pretenciós pel meu gust.
L'experiència m'ha ensenyat a desconfiar d'un local on facilitin un lloc privilegiat a la porta per aparcar-hi el tractor del paleta vingut a més al costat de qualsevol versió de l'Audi TT. Un cotxe que en el 98% dels casos conté un quinqui amb patilles fines i punxegudes que el té assegurat a "línea directa" i baixa del cotxe amb el cap ben alt tot mirant a dreta i esquerra preguntant-se si la gent deu pensar que és un triomfador en comptes d'un quillo de merda que passa quaranta hores setmanals al volant d'una carretilla elèctrica.
Bé, en fi, al que anàvem: al client tipus del Bocca encara no li ha explicat mai ningú que la època de la camisa "Ralph Lauren" com a roba adecuada per sortir de nit va morir amb la Carmina Ordóñez. Més o menys. I així, amb gest altiu i cadena d'or al coll, els contes per dotzenes.
Per acabar-ho d'arrodonir, el gintònic el preparen en copa i tònica Schweppes. Que el màxim exponent en ginebra sigui un acceptablet Bombay Sapphire diu molt del lloc. Però que es prenguin la molèstia de servir-ho en copa ample i me'l combinin amb una tònica Schweppes té delicte. El gintònic de Shcweppes en copa és a les begudes el que el Golf amb tapacubos o el Cayenne finançat al món de l'automoció. Es comença bebent gintònics de Schweppes en copa i s'acaba esdevenint addicte a "Camera cafè".

Amb la cua entre cames vam decidir anar a Barcelona a provar un nou local de nom "Roxy blue". Així pel nom, jo hagués avortat la missió fent bona aquella màxima de "una retirada a temps és una victòria", però anar en grup té aquestes coses. Les característiques del local les callo per vergonya. Menys mal que dirigir-te a un porter de discoteca altiu amb un "disculpe, pero no estoy acostumbrado a tratar con gente como ustet si no es para dar alguna orden" segueix sent infal.lible perquè t'emplacin a abandonar el local...

divendres, 9 de maig del 2008

Apreciada Mònica

Apreciada Mònica,

Llegeixo amb un sentiment agredolç que has acceptat el càrrec de directora de TV3. Agre perquè això suposarà la teva desaparició immediata de l’excel.lent “La nit al dia” que presentes des de fa una bona pila d’anys. Dolça perquè téns capacitats més que suficients per tal de reprendre el bon rumb i evitar que “la nostra” s’acabi convertint en “la teletré”.

En primer lloc espero que el Sr. Sáez, que és més fals que un euro amb la cara del Luis Aguilé no pugui amb tu. Ja sabem quin peu calcen aquesta gentussa d’esquerres suposades. Però vés amb molt de compte especialmente amb aquest: canviaria sa mare per un paquet de cromos. En quant a la Rosa Cullell… la veritat és que el tándem Sáez-Cullell són a la neutralitat i el rigor periodístic el que el chopped i la mortadela l’olives a l’alta cuina.

Al marge d’això, però, m’agradaria fer-te quatre peticions per si t’és possible: en primer lloc, t’agraïria que truquéssis a la gestoría per si poden anar preparant la liquidació de la Julia Otero i de la Pilar Rahola. Si us plau, pel que més vulguis. En segón lloc, valorar si és possible penjar un cartell a l’entrada de TV3 on es llegeixi “RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ… DE LA MARIA DEL MAR BONET”. Gràcies, també. Una altra cosa que t’agraïria molt és que, quan ningú no miri, esborris de les possibles bases de dades que pugui tenir l’ens el telèfon de la infumable Lloll Bertran.

I si pots fer alguna cosa per tal que la filla del Monràs s’exiliï de Ventdelplà a casa també t’estarem molt agraïts. I de cas, si es pot emportar amb ella la Alba, que també fa bastanta rabieta, millor.

Ja posats a demanar, si algún dia prepareu una segona part de “Zoo” suggeriria que la primera escena del primer episodi comenci amb “el cooondor” devorant fins no deixar-ne rastre al matrimoni aquell sud-americà que el fèia servir per fer-hi ritus. El quinqui de torn no porti un nom com “Rossinyol” (un català fent aquest paper no té cap mena de credibilitat).

Ah! I comenta-li al Capdevila que ja no té edat per portar aquest pentinat.
Moltes gràcies Mònica, segur que te’n sortiras.

dimecres, 7 de maig del 2008

"Ultraje"?

Observo perplex l’empresonament d’un tal “Franki” per haver comès el terrible delicte d’haver ultratjat la bandera espanyola l’any 2002. El noi, de nom Francesc Argemí i natural de Terrassa fot una pinta d’okupa-alternatiu de tres parells de collons. De pollós, vaja. Segurament fariem un sopar i acabariem a hòsties. Que ell deu ser a la Xibeca el que jo al gintònic de Hendrick’s amb tònica Fever Tree. Però anem a estudiar el bàndol contrari:

Enrique Rovira del Canto, magistrat de la secció 7ª de l’audiència provincial de Barcelona. Oficial Superior del cos jurídic de l’Armada Espanyola i fiscal militar en época franquista.

Si tenim en compte quina mena de tros de fill de puta (de fill de puta en sentit figurat, s’entén, que la seva mare prou pena deu tenir) ha exercit de “justicia” en nom de l’estat espanyol, jo em decanto pel de les rastes. Discutiriem per l’estètica, si. I per si un govern ha de dedicar el que recapta dels impostos a incentivar la industria i cuidar l’empresari que proporciona llocs de treball o bé a mantenir ganduls. Si s’ha de cosir a impostos les rendes més altes desincentivant d’aquesta manera l’esforç personal i gairebé obligant al frau fiscal per tal de subvencionar paràsits o no. Però una cosa ens uneix: tenim clar quin és el nostre país i quin no. Discrepem sobre on anem, no d’on venim ni què som. Per entendre’ns: en Franki és dels meus (o jo dels seus) i els altres són els altres.

I és que té collons que en plè segle XXI encara es mantingui com a delicte l’”ultraje a la bandera”. Mira, en la bandera española dels collons ja m’hi cago. I de fet, el delicte de què s’acusa a en Franki l’he comès jo també en altres ocasions (a Teià, més assenyats, l’estanquera no hi oneja).

Mira, nosaltres som catalans i no pas espanyols. I l’ocupació espanyola ja la tenim clara cada vegada que anem a la platja i n’hem d’aguantar la infestació de xarnegots que hi ha. Veient la proliferació de cotxes “tunning”. Veient quants vots treuen els socialistes al nostre país. Que ens han envaït i ens han omplert el país de la seva pitjor purria ja ho tenim clar sense necessitat de penjar-hi la seva bandera. No cal, doncs, que ens ho refreguin pels nassos.

Per tant, doncs, em sembla molt més greu que la máxima autoritat per sol.lucionar el tema de l’atur siguin un que té “ehtudio de comersio” o la primera figura institucional del país no sàpiga parlar el nostre idioma que no pas això de la bandera. El tal Franki, car les rastes i la pinta d’Okupa és un patriota. I és molt injust que per tenir els mateixos ideals de país que pugui tenir jo, o tu (és per això que és a la garjola, que ningú s’enganyi) l’hagin fet presoner.

No sé què és el que pot fer cadascú per ajudar a que el deixin en llibertat. Entenc que la gent amb fills i hipoteca no es pot permetre anar de manifestacions. Però algún tipus d’ofensiva s’ha de poder dur a terme. No ens podem quedar de braços plegats. Personalment no sé què faré, però alguna cosa hi he de fer. Per justicia social. És d’aquelles coses que, o ets d’un bàndol o d’un altre. Blanc o negre. Barça o Madrit. Catalunya o España. Cultura o socialisme.