dimecres, 27 de febrer del 2008

Perquè he de votar en Duran Lleida i no puc votar Esquerra

Fèia dies que donava voltes a perquè votaré CiU. L'únic motiu que tenia és que un ha de ser coherent amb ell mateix. I si dónes suport a un partit, el dónes per tot.
El cas és que avui he rebut les propagandes tant de CiU com d'Esquerra -aquell partit que abans era "Republicana de Catalunya" però, per decència, ara només es fan dir "esquerra"- que són els dos únics partits que qualsevol català ben nascut es pot plantejar votar. I m'he acabat de convèncer.
Si bé és cert que en Duran Lleida -a aquestes alçades, no cal cometre la tonteria de regalar-li la "i" entre els cognoms: no la mereix- és un personatge bastant llefiscós, no ho és menys que la resta de la candidatura si que és farcida de nacionalistes de veritat. He de reconèixer que he buscat si al punt on explicitava el "suport a les famílies" hi dèia quelcom sobre els matrimonis gais: si n'arriba a fer esment, i arriba a posar alguna cosa sobre que una família només és aquella que és catòlica i bla bla bla agafo una grip voluntària el 9M i no vaig a votar. I és que encara no m'he recuperat del fàstic de veure en Duran Lleida a la missa feixista juntament amb el PP. El cert, però, és que el que proposa CiU és el que s'espera de CiU: mirar pels interessos de Catalunya i prou. Intentar donar competències a la Generalitat tot esperant que torni a recaure en mans de gent preparada... i de mentre, farem el que podrem. El preu que hem de pagar és votar una llista on el numero 1 és en Duran Lleida, deixar-lo que vagi a fer el paperina per Madrit que és el que realment li agrada (en aquest sentit, poca diferència entre en Duran i el poll ressucitat Puigcercós, de qui encara avui en dia se n'hi en foten a Madrit). Doncs bé, el pagarem, i avall.

La sorpresa arriba amb la propaganda d'Esquerra. Queda clar que va dirigida al públic imbècil. Cap dubte. Poca lletra i en colors vius. Per gent justeta. I és que si no, ja em direu com es pot valorar un partit on exposa, al punt 1 de la propaganda, el següent:

"A Madrid, el PSC desapareix dins del grup del PSOE, i IC-V-EUiA dins d'Izquierda Unida"

Això és literal. Fins aqui, res que no sapigúessim. La sorpresa arriba quan hom busca els candidats que presenta Esquerra al senat i veu que, lluny de presentar-se al senat com a "Esquerra", es presenten dins un grupuscle que porta per nom "Entesa Catalana de Progrés" juntament amb -atenció-: el PSC (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup del PSOE) i IC-V-EUiA (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup d'Izquiera Unida).

És o no és tractar d'imbècil la gent? I això per no parlar del que han fet al nostre país regalant el govern als espanyolistes més rancis a canvi de quatre cadires. Un pais de 1ª? Vés a cagar! Des de quant un país "de 1ª" té un president sense estudis que no sap parlar ni l'idioma del país? Des de quant un país de primera té un conseller d'Interior (Saura) i un de Governació (Puigcercós) sense formació de cap mena? Des de quant un país de primera té un president del parlament amb la EGB i prou?

Aneu a cagar, home! Per culpa vostra he de donar el meu vot a en Duran Lleida.

dimecres, 6 de febrer del 2008

La inmersió lingüística no fa cap falta

I és que, qualsevol que es mogui mínimament per aquest país sap que el català és present arreu i de forma aclaparadora. Que els nostres estudiants ténen un català absolutament perfecte. I que el que realment ens cal és potenciar l'espanyol, idioma clarament oprimit, minoritari i en clar retrocés.
Només cal veure el nivell espectacular de català que gasta la societat. Amb un exemple qualsevol. No sé, fixem-nos per exemple en aquest cartell que vaig fotografiar amb el mòbil l'altre dia entrant al CAPRABO:


Albanyil, fontaner, fa fachades i posa "yes". Què més se puè pedí?

dimarts, 5 de febrer del 2008

Allò que dèiem...

Contràriament al que diu l’Iscariod-Rovira (que parlant s’entén la gent), jo sóc dels que creu que la gent s’entén sopant. Pot semblar una ximpleria -i bé, de fet, ho és- però no per això deixa de ser cert.
Parlant… doncs cony, se’t resseca la gola, has d’anar bevent aigua… que és un rotllo, vaja. Sopant, en canvi, és quan realment la gent es pot arribar a entendre. I ja no t’explico si a més a més es rega amb un bon vinet. En Mas i en Zapatero es van tirar 7 hores parlant i ja veus la merda d’estatut que en va acabar sortint. I en Fidel Castro? Amb discursos de 5 hores… algú l’entén? Si al cap i a la fi, on hi ha molta gent xerrant sense que hi hagi teca pel mig, el millor que es pot fer és el que va fer el rei: “por qué no te callas?

Amb aquesta premisa, doncs, un servidor va asistir dissabte a un d’aquells sopars que no podien fer altra cosa que confirmar la premissa. Un sopar d’alt voltatge, oju, i no pas pel menjar o el restaurant en si, sino per l’alt nivell dels assistents. Un sopar d’aquells que dius “m’estaria morint, i ni així me’l deixaria perdre”. I menus mal, francament. Al marge de descobrir que, sense saber-ho, jo tenia una veïna a l’Àrtic, hom va poder comprovar que és possible asseure’s entre un músic de cobla –què dic “un” músic de cobla: EL MÚSIC DE COBLA -, una senyoreta capaç de conviure amb un músic de cobla, un tiu capaç de combinar unes ulleres vermelles com en Duran Lleida, amb un carnet d’esquerra republicana (sisisi, les dues coses juntes), algú capaç d’agafar una punyetera arrel quadrada i convertir-la en un post d’aquells que, d’aquí uns anys s’ensenyaran a totes les guarderies, ludoteques i universitats d'arreu, un habitant d’un d’aquells tres pobles que la saviesa popular ha condemnat definitivament a ser “de mala mort” que, atenció: sap fer nar l’Internet!, una professora mona-mona… però mona-mona de veritat i que sembli, als 32 segons, que es coneguin de tota la vida. Deixant al marge que té collons que, dels assistents (representants de bona part de la geografia catalana), un 33% haguéssin estudiat, sense saber-ho, al mateix institut (amb el que això significa: passar per les mans de la señorita Goñalons, la Monzón, el Fernándes-de-música, el Valverde… bufff quants records), crec que hi havia un nexe comú que és el més potent en aquests casos: que al marge de qualsevol diferència, els assistents fóssin tots catalans. I quan dic catalans vull dir això: catalans.

Ja et dic ara que n’hi arriba a haver un de xarnego (com que ja us han advertit a tots abans d’entrar al bloc no cal que busqui un eufemisme) ja haguéssim començat amb el “¿cómo? ¿podéis hablar en cahteyano?” o el que encara és pitjor “Podéis hablar en cataláng: no me molesta, lo entiendo”, que moltes vegades t’entren ganes de dir “i por mi te puedes irt a la mierda, que tampoco me molesta”. El pica-pica (us pensàveu que obviaria aquest detall? Doncs no!) l’haguéssim fet amb una mica de morcilla, gambes al ajillo i pejcaíto frito… en fi, que no hagués sigut el mateix. Basta veure què passa amb la formula 1: antes, quan només ho miràvem els catalans no passava res. Ara que hi van els xarnegos la FIA amonesta al circuit perquè hi pengen banderes racistes contra el Hamilton… en fi, post a part. Però al tanto, que no és broma.

Només volia palesar, ara que estem aquí en “petit commité”, que és per mi un goig, un gaudi i un honor compartir coneixences d’aquest calibre. Que hi ha un abans i un després que, n’estic convençut que ja m’ha marcat de per vida. I que beneeixo el dia que vaig decidir llançar aquella llibreta rosa amb la Hello Kitty a la portada que posava mi diario per encetar un bloc.

(Òbviament, això de la llibreta i la Hello Kitty és conya, no fotem!)

Buenu, i res més: que ja sabeu que em teniu pel que necessiteu. Si això és bo o no, no ho sé. Però com a mínim que ho sapigueu.

Per cert, detalls gràfics: aqui (el de les Munich sóc jo, evidentment. Qui le va posar de moda amb trajo va ser el que fabrica els fiatpuntus. Però jo les llueixo amb més classe. Cap dubte :P)

divendres, 1 de febrer del 2008

DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Decideixo avui, dia 1 de febrer de 2008 (any de traspàs) "traspassar" el meu humil bloc a blogger després de més de 2 anys (o 3? No ho sé, no recordo) al servidor de "bloc.cat" que, d'un temps ençà, sembla que l'hagin començat a gestionar els socialistes.

El meu nom de "guerra" (sempre m'ha fet gràcia aquest terme) és Karbeis, resideixo a Teià (El Maresme), sóc català -amb tot el que això implica- i, tot i que no m'agradi el futbol, sóc del Barça com qualsevol català ben nascut.

A la meva vida anterior vaig aconseguir, jo solet, que m'agaféssin mania els socialistes (és per això que he decidit incorporar una breu imatge de l'actual cap de formació del PSC Josep Maria Sala entant a la garjola per xoriço, flanquejat pel Montilla, en Joan Ferran i altres espanyolistes ganduls i corruptes. És a dir: socialistes), els del PP (és normal: el seu esperit colonitzador topa amb la meva negativa a ser espanyol), l'Arcadi Espada i altres ciutadans il.lustres, els de S.O.S. Racisme (bé, aquests viuen de la subvenció constant i s'han de dedicar a ofendre's, què t'esperàves) i els d'esquerra (aquell partit en altres temps catalanista, i ara en mans d'una colla de venuts a qui després de fregar-los el llom han decidit regalar el país a un taxista vingut a més de nom "Jóse" -fem èmfasi en l'accent a la "o"-).
Fins i tot vaig aconseguir que m'agaféssin mania els de la delegació d'esquerra del meu poble per emetre opinions al meu bloc sobre la barra que arriben a tenir.

En fi, a tots ells només dir-los que penso seguir exactament igual, però ara des d'aquesta nova casa:

http://karbeis.blogspot.com

Una abraçada sincera i cordial de part del vostre estimat karbeis.