Que Madrit és, de llarg, la ciutat més provinciana que conec no és pas nou. Crec que ho he manifestat en diverses ocasions. Així com aquí s’han empescat la campanya del “Som-hi!” –per cert, el president Montilla viu convençut que “hi” deu ser algun adjectiu-, a Madrit, d’uns anys ençà, funciona la campanya del “Comunidaz de Madriz: la suma de todos”. I és que realment, Madrit és una ciutat –i, per extensió, una comunitat- que s’ha construït gràcies a encabir tota la gent de la ejpaña profunda que vivien convençuts que eren massa bons com per ser de poble.
Algú pot pensar “osti, que bèstia en karbeis”, però realment és així: quan al poble de cabres els sortia un fill amb ínfules, l’acabaven enviant a Madrit. I així la família podia anar explicant pel pueblo que “nuestro Casimiro vive en la capital”. I en Casimiro podia tornar al pueblo any rere any a passejar els seus aires de grandesa, tot creient-se que era un ésser superior pel sol fet de ser “de la capital”.
El cas és que a Madrit, una de les poques ciutats del món on més del 85% de la población viu convençuda que és superior a la mitja (seguida a poca distància de Buenos Aires, això si), es copsa a l’ambient aquesta xuleria i aquesta prepotència. Xuleria i prepotència que fa riure, això si. I és per això que quan un de fora arriba a “la capital” pensa, en primera instància, “osti, aquests tius són superiors”. El temps que un trigui a adonar-se que tot és façana, va en funció de la intel.ligencia de què disposi.
Una de les primeres coses que un aprèn a Madrit, és que “el pescado y marisco más frescos de España se comen en Madrí”. Un en discrepa, i la resposta és “eso lo sabe todo el mundo”. La segona resposta és “pues siempre se ha dicho”. Un intenta fer-los veure que la ubicació dels restaurants i marisqueries de costa al costat de les llotges del port ho fan tècnicament impossible. Però te n’adones que ells són així, i que no els convenceràs pas. En el fons, tots provenen d’un poble de mala mort de la España profunda i, per tant i dins la seva tribu, ells són els escollits. Ells són els que meravellen la resta de membres de les seves tribus quan, de vacances al pueblo, els expliquen que disposen d’aigua calenta i energia elèctrica a les seves llars.
La segona cosa que el foraster adverteix és que, per molt merdós que sigui el restaurant, l’homo madrilenyus espera que el rebin com si arribés el tsar. I és que realment, mentalment encara hi viuen, a l’època dels tsars. Així com l’empresari català tipus es pot arribar a ofendre davant d’una gran reverència entrant al Roig Robí (l’interlocutor podria entendre que hom és un bon vivant i té per costum fotre’s uns grans tiberis), l’homo madrilenyus dels collons espera que quan arriba al “Mesón Los Pajaritos, bodasbautizosycomuniones” li aparquin el cotxe, li obrin la porta i li diguin “Señor Casimiro, le hemos reservado su mesa de siempre”. Encara que fagi 11 anys i 23 dies que el senyor Casimiro no trepitja el restaurant. El més important és fer notar a l’altre que s’és algú. Si aneu a Madrit, feu la prova: aneu a qualsevol restaurantot de merda on els cambrers vesteixin americanes blanques amb botons daurats, en toqueu qualsevol i, quan es giri li dieu “¿qué hay, Antonio?”. Us puc ben assegurar que la resposta serà “hombre, señor, un placer verle nuevamente por aquí”.
La tercera cosa que aprens d’una manera relativament ràpida, és que el rei és un ésser que dina unes 8 vegades diaries de mitja. Puc assegurar haver dinat a no menys de 20 restaurants on “el rey come aquí una o dos veces por semana”. 20 x 2 = 40. 40/5 = 8. Fàcil. Òbviament, el motiu de la observació és, lluny d’un traspas d’informació, donar-te a entendre l’alt nivell de rel.lacions que (no) es té.
Madrit és tant ridícul, que un se n’acaba adonant que en el fons el que ens tenen és enveja. Per molt que no ho sembli, ells saben que son inferiors en tot i que estan un parell d’evolucions per sota. I és per això que transmeten aquesta aparença: és aquella falsa seguretat del que lluita perquè no se li noti la impostura. Però se li nota. I de quina manera! Per molt que es moguin amb xofer, s’engominin, caminin estirats o obervin els patrons de moda que teniem a Barcelona fa una dècada i mitja, no hi trobaras pas la més mínima elegància, classe, glamour ni res que s’hi assembli. I per tant, davant de tant d’acartronament tens dues opcions: o fugir corrent, o aprofitar l’avinentesa per deixar-los en ridícul.
I ja m’he esbravat prou. En aquest punt és quan m’aixeco, em col.loco el blazer blau marí amb botonets daurats damunt la camisa blau cel de coll i punts blancs, em miro el mirall mentre em passo la llardosa pinta que regalima de “Patrico” i surto a menjar-me el món a base de salutacions hipòcrites a personatges insignificants que fan esforços sobrehumans per pagar les lletres del Mercedes amb tapacubos i tapisseria de fil.