dissabte, 29 de març del 2008

Això del "català de l'any" és realment lamentable

Això del “català de l’any” és una cosa patètica i vergonyant que algú hauria de denunciar. Entre d’altres coses perquè és un insult a la intel.ligència que siguin els lectors (sic) d’el Periódico, lamentable pamflet socialista, qui ho hagi de decidir. Els lectors (sic) d’el Periódico decidint qui és el “català de l’any” és una cosa tan absurda com la insultant consigna d’aquests progres de pa sucat amb oli (que, per cert, en Maragall ha repetit a la gala d’avui) que "els immigrants andalusos i extremenys són els que han construït Catalunya”. Els catalans es veu que no hi hem tingut res a veure. Encara ens haurem d’agenollar davant de qualsevol d’aquests que porten 40 anys residint al nostre país i no s’han pres ni la molèstia d’aprendre el nostre idioma!

El primer “català de l’any” va ser Ernest Lluch. Un sociata. Assassinat per ETA, si. Però un sociata. El segón va ser Pau Gasol. Suposo que tocava. El tercer “català de l’any” va ser –no us ho perdeu- Manuela de Madre. Una altra sociata. És que no hi havia ningú més al país que la vicepresidenta del PSC? No, es veu que no. El quart va ser en Ferran Adrià. Estava de moda. El cinquè, seguint amb la tònica, havia de ser un altre sociata: Joan Manuel Serrat. Aquell que sortia a l’anunci d’en Zapatero fent el gest de la cella. El cinquè, Joan Massagué, un científic. El sisè fóu una supervivent de camp de concentració (Ravensbrück): Neus Català. Tampoc hi devia haver ningú per destacar. I avui, han coronat en Pasqual Maragall. Si hi ha algún amant de l’estadística que vulgui calcular el percentatge de sociates que han esdevingut “catalans de l’any” des que el diari (sic) dels palurdos organitza el concurs podrà extreure’n una conclusió ràpida de la credibilitat del tema (i del diari, ja posats, que per alguna cosa ha rebut 1,2 milions d’euros de subvenció el 2007, s’aguanta perquè tots els ensos públics depenents d’administracions controlats pel càncer socialista en són subscriptors, i és dirigit pel germà del conseller d’interior, no fotem)

Avui ha tocat escollir com a “català de l’any” Pasqual Maragall pel sol fet de ser malalt d’Alzheimer. Personalment, mai no he sentit cap simpatia per en Pasqual Maragall. I no pel fet de patir d’Alzheimer deixa de semblar-me un imbècil integral. Nen de casa bona que es va apuntar al carro de jugar a ser progres, endollat des de petit a l’administració Porcioles, alcalde de Barcelona pel sol fet de dir-se Maragall i ser al lloc adequat al moment adequat, i primera persona que presideix la Generalitat en contra de la voluntad de la societat després de perdre les eleccions. Que no era digne pel càrrec, jo ja ho sabia. Però va fer falta que hi fós tres anys perquè quedés demostrat que, evidentment, no donava la talla. Bona part de la credibilitat que el president Pujol va aconseguir que tingués la Generalitat fruit de 23 anys de govern seriós, el va perdre aquest irresponsable i impresentable aprenent de pallasso gandul amb la seva irresponsabilitat i el seu poc nivell. Va fer pena 3 anys, va denigrar la institució i, de retruc, el país, i el van acabar fotent fora a patades els seus propis companys per la porta del darrere. Personatge lamentable i perniciós pel país a més no poder. I això, pel sol fet de patir una malaltia com tanta altra gent, esdevé “català de l’any”.

La gala ha estat d’un nivell pèssim. I és que per molt que aquesta colla de xarnegots vinguts a més que controlen a dia d’avui el país en contra de la voluntat de la gent vulguin espanyolitzar el país, nosaltres som catalans i no tenim tradició de “galas”. Per “galas”, les d’en Moreno. Aquí som d’una altra pasta. I les “galas” surten sosses i desangelades com això que han fet avui. Es clar que, per un lector d’el Periódico, massa i tot. Per coronar en Maragall “català de l’any” no fèia falta més. I per veure com el taxista frustrat aquest que va perdre les eleccions suplantant la figura de president d’un país del qual no en domina ni l’idioma fa entrega del guardó, francament, no fèia falta ni televisar l’acte.

L’any que vé suposo que toca donar-li el “català de l’any” a l’Iceta per haver declarat públicament que és maricón. Perdó, homosexual, que encara se m’ofendrà algú. I si no és l’Iceta per maricón podem provar amb en Sala que, pobret, ho va passar molt malament mentre va estar empresonat per lladre. Ens podem esperar qualsevol cosa.

diumenge, 16 de març del 2008

La senyora Ferrusola

Escàndol per les paraules de la senyora Marta Ferrusola declarant que li molesta, i molt, que el president de la Generalitat sigui un andalús que a part de conservar el seu nom espanyol no sap ni parlar correctament el nostre idioma.

A banda de posicionar-me totalment a favor de la senyora Ferrusola, em quedo completament perplex veient la polseguera que aixequen aquestes paraules tan òbvies. Els socialistas estan crescuts, i és per això que organitzen aquest merder.

És lamentable tenir com a president algú com Jóse (amb accent a la “o”) Montilla. Consternació veient com recomana a algú que “hauria de tomar molt bona nota”. “Tomar”? A “tomar” pel cul és on hauries d’anar tu, xarnegot dels collons! I és que fa fàstic que algú que es diu Jóse pugui recomanar “tomar” bona nota d’alguna cosa a algú des del parlament de Catalunya i en condició de president.

Si, a mi també em molesta molt que algú que es diu Jóse i que no sap parlar pugui presidir el meu país. No és digne. El consol que em queda, però, és pensar aquest xarnegot no és pas president perquè l’hagi votat la gent (la diferència de vots respecte el president legítim, Artur Mas, va ser acollonant) sinó perquè un grapat de polls ressucitats de merda es van passar pel folre dels collons la voluntat del país i van fer servir el vot dels quatre enganyats que els van fer confiança per traïr els catalans d’aquesta manera.
No ho oblidem: a Montilla no se’l volia. Que no era digne ho va demostrar la democràcia a través de les urnes. Si és president, doncs, és perquè el va posar allà a Esquerra. És per aquesta traïció al país que en Carod, en Puigcercós, en Vendrell, en Bargalló i en Josep Huguet –entre d’altres- se’n poden anar a “tomar” pel cul amb el xarnego d’en Montilla. I des d’aquí els desitjo que a la vida tinguin molta mala sort i tot els vagi malament. Mereixen que se’ls desterri del país i ser enterrats, el dia del seu traspàs, en una fossa sèptica.

dimecres, 12 de març del 2008

Per intentar-ho que no quedi

Apresiado Angel Aseves,

Te remito estas lineas a fin y efecto de trasladarte unas caborias que tengo después de hacer una llambregada a los resultados que han arrojado estas pasadas elecciones al congreso de los diputados.
Hay basta en hacer un golpe de ojo a como ha quedado el tema para sacar el entrellado rapidamente: habeis perdudo por culpa de los resultados obtenidos en Catalunya.
La verdat es que a mi tampoco me hacen el peso del todo los resultados, pero mas cardado lo tienen estos de esquerra, pobres, que todo i presentar a un buen jan como el Ridao, se han estavellado bien bien.
El caso es que he estado pensando que si fueramos independientes, el PSOE habria sacado 144 esconos i vosotros 147, es a decir, que habriais ganado las elecciones.
Como el Montilla no va a hacert nada, he estado pensando que puedeser podriais ser vosotros los que hagarais algo para que fueramos independientes. Digasemos que el favor es mutuo.

Bueno, romango a vuestra disposición para si puedo hacer alguna cosa por vosotros.

Bien cordialmente,

Karbeis

divendres, 7 de març del 2008

Hipocresia cristiana i cinisme d'en Miró i Ardèvol

Al marge que sortís escollit novament com a president de la conferència episcopal monsenyor Rouco Varela (no confondre amb el senyor Rocco Siffredi), la veritat és que la meva desafecció cap a l’església catòlica ha arribat a un punt, crec, de no retorn. Crec, sincerament, que a diu d’avui ni Jesucrist en podria ser membre.

Però deixant de banda les “altes instàncies” eclesiàstiques, em sorprenc l’altre dia pel comunicat emès per l’associació e-cristians tot demanant als qui defensen “la vida, la libertad y la familia” a no votar als candidats de CiU al senat Montserrat Candini ni Feliu Guillaumes. Tenint en compte que jo ja havia decidit fèia dies votar al senat a Josep Maria Boix per agraïr-li que, a banda de semblar honest, sigui l’únic que diu ben clarament “acompanya’m a dir: Adéu Espanya!”, dels tres candidats de CiU n’hi havia un que havia de “saltar de la llista”. Veient aquest comunicat d’e-cristians, doncs, vaig decidir investigar el perquè d’aquella petició.

I el perquè d’aquella petició és perquè tant els candidats Candini com Guillaumes dónen suport explícit al matrimoni entre persones del mateix sexe. Jo sempre m’he mostrat partidari del matrimoni homosexual, ja que considero que no perjudica la familia tradicional (que ens podem seguir casant igualment) ni obliga pas ningú a casar-se amb una persona del seu mateix sexe. Tenint en compte, doncs, que no limita la llibertat d’absolutament ningú, no entenc on és el problema. Si la llei obligués l’església a casar-los, entendria que es queixéssin. Però si tenim en compte que parlem simplement de matrimonis civils, francament, no entenc perquè protesten. En què perjudica una familia tradicional el fet que els homosexuals es puguin casar? S’ha de ser molt feixista i/o molt ressentit per actuar amb tanta beligerància contra el matrimoni homosexual. I aquests que volen prohibir als altres, actes que no causen cap perjudici a ningú ténen els sants collons d’auto-anomenar-se “defensores de la libertad”? Doncs aquesta és l’església que tenim avui en dia. Ni més ni menys.

Entro al web d’e-cristians i descobreixo que és, per defecte, en castellà. Em sembla ben lloable que així sigui, i més si tenim en compte que com cantava “La Trinca” en Franco entrava de bajo palio a les catedrals. El que no entenc, però, és perquè es diuen “e-cristians” i no un més escaient “e-cristianos”.
Però la cosa no acaba aquí: Montserrat Candini, fent ús de la seva talla política demana a e-cristians que siguin més respectuosos amb la gent, i recorda al seu president Josep Miró i Ardèvol (àlies el neocon) que quan fa 15 anys es va divorciar, el divorci no estava massa ben vist pels seus. Que segurament no li devien agradar gaire segons quines reaccions. I aquí és on m’he acabat de sorprendre del tot: llança un comunicat l’inefable Miró i Ardèvol tot acusant Montserrat Candini de “difamadora”, i emplaçant-la a rectificar sota l'amenaça de portar-la als tribunals per restituïr el seu honor (sic). El primer que he pensat és que la candidata Candini s’havia equivocat, i que el president d’e-cristians era impossible que mai s’hagués divorciat (si tenim en compte que el que en pensa la institució d’aquest tipus de gent). Però llegint llegint el que dèia en Miró i Ardèvol, veig que acusa Candini de difamadora esgrimint que allò seu no havia estat un divorci sinó una “anul.lació eclesiàstica”. I aquí és on m’ha quedat clar l’elevadíssim grau de cinisme de l’esmentat Miró i Ardèvol i, per extensió, de tota aquesta colla de reprimits, feixistes i retrògrads que formen les associacions de catòlics més beligerants.

Senyor Miró i Ardèvol, no ens intenti fer combregar amb rodes de molí, que no som imbècils. Una nulitat matrimonial eclesiàstica (que, per cert, és el que va aconseguir la Rociíto al separar-se de l’Antonio David Flores després de tenir-hi dos fills) no és més que un divorci “estándar” on, a més a més, s’ha pagat a l’església perquè ho anuli. I és que ja ho diu bé el refrany: “pagant Sant Pere canta”. Vostè, fa 15 anys es va divorciar com tota la resta de gent que s’ha divorciat mai (i a qui de ben segur vostè, tan catòlic, mira amb fàstic i per sobre l’ombro). Vostè ha fet exactament el mateix. La única diferència, però, és que vostè es va poder permetre pagar els gairebé 6.000 € que demana l’església a mode d’impost revolucionari per tal de trencar els papers i fer la vista grossa.

Ja fa prop de 30 anys que es va divorciar el meu avi patern, gran amic de l’aleshores bisbe de Màlaga Ramon Buxarrais. Va ser com a conseqüència d’aquesta amistat que es va interessar pel la nulitat eclesiàstica del matrimoni que, segons ha relatat sempre ell (i no tinc perquè no creure-me’l): “em van demanar 50.000 pessetes i em van prometre que amb allò ja quedava tot arreglat”. Òbviament, no les va pagar i, per tant, és un putu-divorciat. Si les hagués pagat seria un “anulat”, com en Miró i Ardèvol, i ara podria fer-se el gran ofès com fa ell.
En un cas més recent, una amiga meva del Masnou es va divorciar del seu marit farta de les continúes infidelitats d’aquest. Al cap d’un temps, el marit va conèixer una altra noia que, pel que es veu, venia d’una familia molt catòlica i retrògrada que, com a condició per acceptar la relació, exigien que es caséssin per l’esglés (s’ha de ser superficial, ja em diras). Així les coses, un bon dia la meva amiga va rebre una carta del tribunal eclesiàstic on se l’emplaçava a acudir al tribunal. Ella en va passar mil, d’anar-hi. I per tant, al cap d’un temps va rebre la nulitat per correu esgrimint com a motiu la seva inmaduresa al moment de contraure matrimoni, segons sentència d’un psicòleg que havia estudiat el cas en virtud del que havia declarat el seu exmarit. Com ho sentiu: segons el que diu un psicòleg sense ni tant sols haver parlat mai amb la “pacient”, l’església va concedir la nulitat. Bé, amb això i els gairebé 6.000 € que va pagar l’exmarit.

Amb tot això, senyor Miró i Ardèvol, només li vull dir que vostè no és més que un divorciat estàndar com tantíssima gent avui en dia. No es cregui millor que ell. El que passa és que vostè, com les folclòriques o la gent a qui li sobren 6.000 €, ha pagat l’impost revolucionari a l’església i aquest li permeten tornar-se a casar davant de Déunostrosenyor. Si no hi ha més casos com el seu és, senzillament, perquè al món dels mortals, quan un es divorcia queda en un estat econòmic bastant precari i no es pot permetre deixar anar 6.000 € perquè Déunostrosenyor dissolgui el matrimoni. Però al marge d’això, no hi ha cap diferència. No s’enganyi. No sigui hipócrita ni cínic, home, que ja fa dies que ens afaitem.

La meva papereta al senat, doncs, la tinc clara: Josep Mª Boix (PRC), Montserrat Candini (CiU) i Feliu Guillaumes (CiU). Gràcies, e-cristians, per haver-me ajudat a resoldre l’enigma de quin candidat de CiU havia d’eliminar de la papereta per tal de poder donar el meu suport a l’independentista del PRC.

dimecres, 5 de març del 2008

Puta per puta: cara

És una llàstima, però els polítics que composen les llistes del PP acostumen a ser gent molt més preparada i infinitament més formada que la colla de paletos analfabets i trepes que formen les del PSOE.
Que tant si guanya el PSOE com si guanya el PP ens donaran ben pel sac és una evidència. Que durant els darrers quatre anys Catalunya ha fet un salt és evident. Un salt important, diria jo. Algú, però, s’atreviria a afirmar amb el cap ben alt que aquest salt ha estat cap endavant? Hola? Hi ha algú?
Amb el PSOE no podem esperar res de res. Va quedar clar durant els 14 anys d’en Gonzalez i, per si algú en tenia cap dubte, hem hagut de patir 4 anys de ZP on, el màxim que poden destacar al capítol de l’haver és haver portat l’AVE (que no deixa de ser un pututren que uneix Madrit amb un altre punt de la perifèria: Cataluña –amb ñ-. Que ningú s’enganyi).
Amb el PP tampoc no podem esperar res. On és la diferència, doncs? Molt fàcil: amb el PSOE s’hi posaran vaselina perquè no ens fagi tant de mal, i el sector més justet de la societat no se n’adonarà que ens l’estan endinyant fins el fons. El grec, amb el PP, serà bastant més evident. I per tant, doncs, és més fàcil que la societat desperti d’una vegada i se n’adoni que el que realment necessitem és autodeterminar-nos.
En aquest sentit, doncs, avançarem més cap a la independència amb en Rajoy de president que no pas amb el mentider d’en Zapatero.

I quatre consideracions: dormo entre 3 i 4 hores al dia, que és el que té treballar com un cabró. Les conseqüències per la salut són bastant evidents, doncs no només sóc capaç de perdre 5 kgs per setmana en èpoques d’estrès fort sinó que fan que cíclicament el cos digui prou en forma de fortíssimes neuràlgies que em treuen de circulació. Això em possibilita un nivell de renda bastant per sobre de la mitja per –erròniament, ho sé- intentar que als meus fills mai no els falti de res. Mentre jo estudiava i treballava, altres anàven al bar. I mentre jo treballo, d’altres són al bar o al gimnàs. És just Herrera, tros de fill de puta, que a costa de la meva salut jo hagi de pagar més impostos que els que es passen la tarda el bar o al gimnàs? I una merda. Ganduls, treballeu. I en aquest sentit, tinc més dret jo gastar-me dos-cents euros en una funda GUCCI pel meu ipod o 500 € en un sopar, que a possibilitar que un gandul d’aquests sigui atès dignament en un hospital públic. Com que me’ls guanyo jo me’ls gasto com em rota dels pebrots. Només faltaria que m’hagués de venir a robar un comunista de pa sucat amb oli com tu per tal que quatre desgraciats puguin continuar fent la seva jornada justeta de 8 hores de merda sota l’amenaça de llançar-me al damunt el comitè d’empresa. Ho entens, imbècil?

I Chacón, nena, no cal que t’hi esforcis. Crec que el teu objectiu a la vida és practicar-li una fel.lació al teu líder ZP. Que ets una autèntica llepaculs queda clar només mirar-te. No pretenguis, doncs, que ens creiem que mai votaràs res en contra del teu partit per tal de defensar Catalunya. De fet, ja és bastant sorprenent que tinguis la barra de contemplar una possible situació on el teu partit pugui proposar quelcom que atenti contra Catalunya. Mostres n’hem tingut durant aquesta legislatura, i encara és l’hora que tu hagis de dir alguna cosa. N’enganyaras un bon grapat, és cert. Però si veiéssis el nivellet que ténen, te n’adonaries que tampoc és cap mèrit.

I sobre en Pizarro, què es pot dir? En tant sols una setmana ha deixat ben clar el que és Catalunya pels espanyols: amb les declaracions de la “rausa” tot demanant-nos que ens portéssim bé “porque los españoles lo que queremos es venir aqui a veranear” va quedar bastant clar que, per ells, el nostre país ha de ser això: un espot on poder venir a passar l’estiu i fer-se un banyet el madrilenyot de torn. I declarant que els catalans erem com “el amigo gorrero” per, acte seguit, dir-nos que no teniem perquè queixar-nos ja que fa 30 anys ja teniem autopistes mentre ell havia d’anar de Terol a Madrit per carretera...
Fa falta afegir alguna cosa més perquè hom vegi el tarannà d’aquesta gent? Doncs això.

I per últim, i després del “boicot” dels onanistes arrepentits d’e-cristians a la Montserrat Candini i en Feliu Guillaumes ja m’ha quedat clar quins dos senadors de CiU acompanyaran al candidat del PRC a la meva papereta “sepia”.