Selección Española

Mira, sé que no és políticament correcte, però jo no puc amb “la selección española”, “la Roja” o com en vulguin dir. I evidentment, sentir “a por eeeeellos, oeeee” em provoca basques. España ha de perdre sempre, fins i tot a les caniques. I sempre que eliminen a la “selección” em poso molt content. L’última vegada fins i tot em vaig veure obligat a tirar un sorollós petard (i aquest any penso fer el mateix, ja aviso).

Animar la selección española és de garrulo, de palurdo o de persona amb síndrom d’Estocolm. Animar a España a Catalunya és com animar al Madrit: un acte de persona inadaptada.
Recordo d’una manera especialment carinyosa la Copa del Món de Korea de l’any 2002. Era un dissabte al matí, i la Roja s’enfrontava a Korea, un rival teòricament inferior a la brava i gallarda selección nacional. El cas, però, és que aquell dissabte al matí a la biblioteca de Ciències Socials de la UAB n’érem molts els qui teniem l’esperança que fós Korea qui s’alcés amb el triomf. Potser per això el 80% -pel capbaix- d’estudiants bàsicament de postgrau i doctorat que ens trobàvem allà, haviem decidit repartir les neurones entre l’estudi i els auriculars de la mini-ràdio de butxaca. Els primers “uis!!!” éren tímids. La celebració final, però, va incloure abraçades i tot entre gent que amb prou feines ens coneixiem. Vaig ser feliç constatant el rebuig que generava la roja entre la gent formada i llegida d’aquest país. I vaig corroborar la meva teoría sobre la relació entre ser Español i ser un palurdo: directament proporcional.

Em va venir al cap aquesta anècdota el dimarts passat: celebrant una jornada d’interactuació empresarial d’aquestes que estan de moda entre les empreses modernes, i que ténen la dubtosa finalitat de cohesionar verticalment l’estructura, ens trobàvem 2 directius (catalans), 2 càrrecs intermitjos (fifty fity) i dos representants de la base de l’estructura (españoles, evidentment). A mode d’introducció i per trencar el gel, el coacher ens va preguntar què desitjàvem que passés a l’Eurocopa d’enguany: el primer a respondre va ser el meu company Guillem que, sense pensar-s’ho dues vegades va respondre que es delia per una humiliació de la selección del país opressor. El vaig secundar jo exposant el mateix desig. Els dos titafredes, perdó, els dos "intermitjos" van respondre que tan se’ls en fèia. Potser que perdéssin, però que els era igual (per no mullar-se, evidentment, que aquesta gent ja se sap que no acostuma a ser massa resolutiva). I els dos operaris, evidentment anaven “con España a muerte”. Pot semblar tòpic, però us asseguro que ambdues anècdotes són completament certes.

Animar la selección española a Catalunya és de garrulo. Jo no conec pas cap català que ho fagi. I és per que animar algú liderat per en Luís Aragonés o el llardós d’en Camacho amb la camisa suada (realment Korea 2002 va ser impagable) s’ha de ser molt espanyol. I l’excusa que “hi ha jugadors del Barça”, a mi no em val. En aquells moments defensen l’estao español i no el Barça. I per aquesta regla de tres, seria legítim animar qualsevol selección on n’hi jugués un del Barça, no?

Jo sóc català i, per tant, la meva selecció és Catalunya. El motiu pel qual la meva selecció no pot participar a l’Eurocopa és precisament "la roja". Com es pot esperar algú, doncs, que un català animi la selección que impedeix que hi jugui la seva? S’ha de ser imbècil, no fotem. A més a més, si recordem que la selección de bàsquet la promocionaven amb un "somos la Ñ", queda clar que les seleccions d'aquell país no ténen pas res a veure amb nosaltres: els catalans no tenim "Ñ" sinó "NY".

Només em volia despedir manifestant obertament que no només vull que els eliminin quan abans millor: també vull que ho fagin d’una manera ben humiliant. A la merda la selección española dels pebrots!