dilluns, 16 de juny de 2008

Selección Española


Mira, sé que no és políticament correcte, però jo no puc amb “la selección española”, “la Roja” o com en vulguin dir. I evidentment, sentir “a por eeeeellos, oeeee” em provoca basques. España ha de perdre sempre, fins i tot a les caniques. I sempre que eliminen a la “selección” em poso molt content. L’última vegada fins i tot em vaig veure obligat a tirar un sorollós petard (i aquest any penso fer el mateix, ja aviso).


Animar la selección española és de garrulo, de palurdo o de persona amb síndrom d’Estocolm. Animar a España a Catalunya és com animar al Madrit: un acte de persona inadaptada.
Recordo d’una manera especialment carinyosa la Copa del Món de Korea de l’any 2002. Era un dissabte al matí, i la Roja s’enfrontava a Korea, un rival teòricament inferior a la brava i gallarda selección nacional. El cas, però, és que aquell dissabte al matí a la biblioteca de Ciències Socials de la UAB n’érem molts els qui teniem l’esperança que fós Korea qui s’alcés amb el triomf. Potser per això el 80% -pel capbaix- d’estudiants bàsicament de postgrau i doctorat que ens trobàvem allà, haviem decidit repartir les neurones entre l’estudi i els auriculars de la mini-ràdio de butxaca. Els primers “uis!!!” éren tímids. La celebració final, però, va incloure abraçades i tot entre gent que amb prou feines ens coneixiem. Vaig ser feliç constatant el rebuig que generava la roja entre la gent formada i llegida d’aquest país. I vaig corroborar la meva teoría sobre la relació entre ser Español i ser un palurdo: directament proporcional.


Em va venir al cap aquesta anècdota el dimarts passat: celebrant una jornada d’interactuació empresarial d’aquestes que estan de moda entre les empreses modernes, i que ténen la dubtosa finalitat de cohesionar verticalment l’estructura, ens trobàvem 2 directius (catalans), 2 càrrecs intermitjos (fifty fity) i dos representants de la base de l’estructura (españoles, evidentment). A mode d’introducció i per trencar el gel, el coacher ens va preguntar què desitjàvem que passés a l’Eurocopa d’enguany: el primer a respondre va ser el meu company Guillem que, sense pensar-s’ho dues vegades va respondre que es delia per una humiliació de la selección del país opressor. El vaig secundar jo exposant el mateix desig. Els dos titafredes, perdó, els dos "intermitjos" van respondre que tan se’ls en fèia. Potser que perdéssin, però que els era igual (per no mullar-se, evidentment, que aquesta gent ja se sap que no acostuma a ser massa resolutiva). I els dos operaris, evidentment anaven “con España a muerte”. Pot semblar tòpic, però us asseguro que ambdues anècdotes són completament certes.


Animar la selección española a Catalunya és de garrulo. Jo no conec pas cap català que ho fagi. I és per que animar algú liderat per en Luís Aragonés o el llardós d’en Camacho amb la camisa suada (realment Korea 2002 va ser impagable) s’ha de ser molt espanyol. I l’excusa que “hi ha jugadors del Barça”, a mi no em val. En aquells moments defensen l’estao español i no el Barça. I per aquesta regla de tres, seria legítim animar qualsevol selección on n’hi jugués un del Barça, no?

Jo sóc català i, per tant, la meva selecció és Catalunya. El motiu pel qual la meva selecció no pot participar a l’Eurocopa és precisament "la roja". Com es pot esperar algú, doncs, que un català animi la selección que impedeix que hi jugui la seva? S’ha de ser imbècil, no fotem. A més a més, si recordem que la selección de bàsquet la promocionaven amb un "somos la Ñ", queda clar que les seleccions d'aquell país no ténen pas res a veure amb nosaltres: els catalans no tenim "Ñ" sinó "NY".

Només em volia despedir manifestant obertament que no només vull que els eliminin quan abans millor: també vull que ho fagin d’una manera ben humiliant. A la merda la selección española dels pebrots!


7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan lo de Korea 2002 jo era a l'institut cursant el batxillerat, un institut privat amb molts professors de l'opus, i li puc ben assegurar que la immensa majoria van celebrar l'eliminació de la roja. De fet, al dia següent ens van invitar a cava barat i canapés ressecs, però la intenció és el que compta. Durant el mundial 2006, a les biblioteques de la UAB tothom celebrava els gols en contra de la roja, i només feien males cares els estudiants paletos provinents d'extraradi -Yonis, Juanis i Yessis.

Jo vull que la roja perdi, però per que ens deixin de ratllar cada dia amb el mateix. No m'agraden les seleccions, cap, ni una, i només desitjo que desapareixin. Les seleccions només desperten els impulsos més baixos i primaris de cada poble, la fauna que campeja per l'Imperi desmembrat aquests dies només fa que demostrar-ho.

Dessmond ha dit...

A mi l'afició pel futbol m'escandalitza. No entenc aquesta passió. Però si, a més, hi poses ingredients de la roja, el tema em resulta absolutament incomprensible. No entec com es pot seguir amb fervor la selecció espanyola a Catalunya. A menys que siguis un rematat però que molt rematat espanyol.

Anònim ha dit...

ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh! ja ha sortit el ditxotset futbol. Però que us passa? Una colla d'analfabets donant cops de peu a una pilota (veure el nivell de les entrevistes) que guanyen més pasta de la que guanyareu mai en la vostra vida, que tenen totes les dones (i homes, que aquí la competència també és dura encara que no es digui) que volen i de tanta tonteria en feu una raó d'estat? No anem bé, no anem bé...

Anònim ha dit...

Sé que l'argument no et valdrà, però jo vull que arribin a semifinals, i després que perdin per pallissa. Més que res per no aguantar tot el rollo que "claro, como no juega El Más Listo de la Clase, El Que Tira del Carro!", ossigui el Raul. És a dir, que arribin més lluny que amb el Raul, i que després els fotin canya.

Korea va ser mític, com el cop de colze del Tassoti al Luis Enrique.

Però no pateixis, o Italia o França se'ls fumigaran, a quarts...

meta.N ha dit...

no voldria contradir a l'ilustre Perdedor però em sembla que França o Itàlia prous problemes tindran per passar de la lligueta.

Anònim ha dit...

Serem italians i/o francesos. In-su-por-ta-bles!!!. kilsvaparí!

Per cert, hem coincidit amb aquesta reflexió en forma d'apunt. Que no arribin gaire lluny o ens tornarem bojos i... agressius. Oju!

Anònim ha dit...

Espero que hagis disfrutat veient el gol de Cesc que classificava Espanya per les semifinals. Au, bon vent.