Algú s'imagina què passaria si s'emetés això avui en dia?
I si a més a més, els artistes fóssin catalans?
dimecres, 9 de juliol del 2008
dimarts, 8 de juliol del 2008
Bon vent t'apreti el cul
José Miró Ardevol (a aquestes alçades ja no cal dissimular i referir-nos a ell com a “Josep”, afegir-hi la “i” entre els cognoms ni accentuar l’Ardèvol) s’ha donat de baixa de Convergència Democràtica de Catalunya. Al.leluia! La millor notícia des d'aquella! Això vol dir que anem pel bon camí.
Miró Ardevol és aquella nosa que se’t queda entre les dents després de menjar segons què, i per molt que t’hi esforcis amb l’escuradents, no hi ha manera de treure-la. Miró és aquella pedreta emprenyadora que s’entafora a la sola de la sabata i, per moltes contorsions que fagis, no acaba de sortir. Miró Ardevol és, resumint, aquella merda que se’t queda entre les ungles després de rentar el cotxe a mà, per exemple, i no hi ha manera de treure-te-la. Ni amb un petit pal.
Finalment, però, ens l’hem tret de sobre.
Miró Ardevol és el president d’e-cristians, aquell agrupació neo-feixista que engloba gent de la talla d’un José Manuel Silva , aquell d’Unió que de tant vomitiu i execrable que és, el ténen de tertulià a IntereconomiaTV. E-cristians és aquella agrupació que, tot i dir-se e-cristians és aquella merda de página web que, al marge del que et pugui fer pensar el nom, et sortirà en castellà. En el mateix castellà amb el que en Jose Miró ha enviat la carta exposant les seves “razones”.
El que té collons és que esgrimeixi una “coherencia” amb unes creences, obviant que és un divorciat. L’home esgrimeix que no, que allò seu va ser una “nul.litat”, quan tothom sap que la nulitat no és més que un divorci pagant. És allò de la Rociíto. Que no ens vingui amb cuentus xinos el tal Miró, que el coneixem de fa temps.
El que em sembla realment greu és que una immundícia de la talla d’en Miró hagi pogut militar mai a un partit com CDC. D’acord que gent com ell, en Silva o el mateix Jorge Casas són gent del PP amb massa ambició com per conformar-se a estar a la oposició. I que en el seu dia es van fer de CDC o d’UDC per tal de poder rascar poder. Però cony, no hi ha ningú capaç de veure venir aquest tipus de gentussa?
No sé quin será el següent pas que durà a terme l’homosexual reprimit Miró (digue’m tu, si no, de què li vé tanta bel.ligerància quan parla dels matrimonis entre gais). Afiliar-se al PP o a Plataforma per Catalunya? Pots comptar. El cas, però, és que a CDC se l’han tret de sobre fent que el partit sigui una mica més net i votable.
Ja era hora!
Miró Ardevol és aquella nosa que se’t queda entre les dents després de menjar segons què, i per molt que t’hi esforcis amb l’escuradents, no hi ha manera de treure-la. Miró és aquella pedreta emprenyadora que s’entafora a la sola de la sabata i, per moltes contorsions que fagis, no acaba de sortir. Miró Ardevol és, resumint, aquella merda que se’t queda entre les ungles després de rentar el cotxe a mà, per exemple, i no hi ha manera de treure-te-la. Ni amb un petit pal.
Finalment, però, ens l’hem tret de sobre.
Miró Ardevol és el president d’e-cristians, aquell agrupació neo-feixista que engloba gent de la talla d’un José Manuel Silva , aquell d’Unió que de tant vomitiu i execrable que és, el ténen de tertulià a IntereconomiaTV. E-cristians és aquella agrupació que, tot i dir-se e-cristians és aquella merda de página web que, al marge del que et pugui fer pensar el nom, et sortirà en castellà. En el mateix castellà amb el que en Jose Miró ha enviat la carta exposant les seves “razones”.
El que té collons és que esgrimeixi una “coherencia” amb unes creences, obviant que és un divorciat. L’home esgrimeix que no, que allò seu va ser una “nul.litat”, quan tothom sap que la nulitat no és més que un divorci pagant. És allò de la Rociíto. Que no ens vingui amb cuentus xinos el tal Miró, que el coneixem de fa temps.
El que em sembla realment greu és que una immundícia de la talla d’en Miró hagi pogut militar mai a un partit com CDC. D’acord que gent com ell, en Silva o el mateix Jorge Casas són gent del PP amb massa ambició com per conformar-se a estar a la oposició. I que en el seu dia es van fer de CDC o d’UDC per tal de poder rascar poder. Però cony, no hi ha ningú capaç de veure venir aquest tipus de gentussa?
No sé quin será el següent pas que durà a terme l’homosexual reprimit Miró (digue’m tu, si no, de què li vé tanta bel.ligerància quan parla dels matrimonis entre gais). Afiliar-se al PP o a Plataforma per Catalunya? Pots comptar. El cas, però, és que a CDC se l’han tret de sobre fent que el partit sigui una mica més net i votable.
Ja era hora!
dijous, 3 de juliol del 2008
Bassas i Laporta
Ni sóc oient d’en Bassas ni m’he dignat mai a anar a votar en Jan Laporta. No obstant, em sento profundament trist per la marxa d’en Bassas de Catalunya Ràdio (“la ràdio nacional de Catalunya” en época del President, i demà vés a saber què), i diumenge penso exercir el dret a vot que em proporciona la meva condició de soci del FC Barcelona per rebutjar la moció de censura. I és que ambdós casos comparteixen un problema de “formes”.
Durant el mandat del President es van crear tant Catalunya Ràdio com TV3 (diga'm una sola obra de govern d’una magnitud semblant que hagin dut a terme aquests que governen després que el país els girés l’esquena fent-los perdre les eleccions). Durant el mandat del President, i gràcies a la seva consciència de país, vàrem viure una TV3 i una Catalunya Ràdio diversa i plural. Mentre els socialistes (Milà) o el PP (Urdaci) convertien les televisions públiques en altaveus propis , a la Catalunya convergent teniem al sociata Francino. Mentre Telemadrit o TVE eren manipulades a més no poder, a TV3 hi campava a les seves antxes la Angeles Barceló, els de “La Trinca” i molts altres socialistes. Això és un fet. Però què se n’ha fet de TV3 des que la controlen els del PSOE-C amb Esquerra? On és el “Persones Humanes”? On són els informatius rigorosos? Algú s’extranya de la merda d’audiència que té TV3 avui en dia si el que m’ofereix, mentre escric això, és un programa com “Porqueria 357 After Sun”?
Sobre Catalunya Ràdio, hi va haver una época que em vaig llevar amb en Bassas, vaig gaudir amb el “Pasta Gansa”, vaig passar tardes mítiques amb el “Versió Original” i me’n vaig anar a dormir amb “La nit dels ignorants”. Avui en dia, els contertulians soporífers d’en Bassas m’han enviat a RAC1, abans amb en Bosch i ara amb en Basté. No hi ha color. Seguir amb el “Minoria Absoluta”, i seguir gaudint d’en Clapés també a RAC1. La resta del dia? RAC105. I és que no hi ha franja horaria on Catalunya Ràdio surti guanyant amb la comparació. Tant el PSOE-C com Esquerra sempre han vist els mitjans catalans com una obra del President. I han decidit carregar-s’ho. Adéu mitjans públics dignes. Adéu pluralitat. Benvinguts a un país “d’esquerres”.
Confesso que vaig arribar a votar Joan Gaspart (ja està, ja ho he dit). Lluny dels principis o el sentit comú, ho vaig fer per putuinterès: amb Gaspart a la junta, tant de vice-president com de president, un servidor, per motius èquits campava a les seves antxes pel Camp Nou. Vèia els partits des de la llotja, tenia accés al vestuari, i m’inflava de canapésa la mitja part. Això que fa en Benach ara, jo en vaig ser el precursor (es clar que, a diferencia d’ell, lo meu no era només morro sinó també amistat). Ves què havia de fer a la hora de votar!
Per tant doncs, mai no he estat massa “Laportista”. No obstant, sóc encara menys Rossellista. Ni m’agrada Sandro Rossell (abans que publiqués un llibre que portava per títol “Benvingut al Món Real” jo ja havia detectat que no era més que un imbècil que es crèia millor que la resta) ni m’agrada Joan Rossell (de qui diuen que també té intenció de presentar-se al Barça per afegir el càrrec a la resta). Sobre la moció de censura, val a dir que la presenta un tiu que porta un Porsche Cayenne i es fa fotografiar al costat. El que en penso del cotxe del paleta amb ínfules ja ha quedat clar en d’altres episodis. I l’altre que presenta la moció es diu… tatxan… Christian! Ho sento, sé que és lleig tenir prejudicis. Però algú que es diu “Chistiang” mai no pot rebre el meu suport. La paraula més sentida darrera un “Christiang” és “neng”. Chistian: vés a preparar-te entrepans de chopped i no ens toquis els collons als socis del Barça. Però heu vist quines cares de malalts i bruts que foten aquests dos porquets?
En Laporta… doncs si, té les seves coses. El “tius, m’estic posant com un bacó” el “que n’aprenguin” o els no menys mítics “que me los quieren embaucar, y no estamos tan mal, hombre” i “al loro”, a mi personalment em fan gràcia. Que aconseguís fer campió d’Europa el Barça heretat d’en Gaspart en tant poc temps és molt meritori. Realment es mereix que un parell de xarnegots catalans (allò que a estats units en diuen “White trash”) el fotin fora del club d’aquesta manera? Jo crec que no. Ja hem patit de president un Reyna. No hi tornem amb un Rossell, home. A part, una junta amb noms com Xavier Sala i Martín sempre em mereixerà tot el meu recolzament. Màxime si l’alternativa es diu “Christiang” o les signatures viatgen en un Cayenne.
Resumint: un motiu potent per recolzar en Bassas és que se l’han carregat una colla d’espanyols semi –analfabets i fills de puta amb carnet del PSOE-C (dispensin la redundancia).
I un motiu potent per rebutjar la humiliant patada al cul al catxondo d’en Laporta és, precisament, el resultat d’analitzar els pallassos que la presenten. I té mèrit que defensa jo a en Laporta, que és qui em va deixar a mi sense canapés i llotja, obligant-me a anar a Can Barça com un mortal qualsevol. Jo si que hagués pogut escriure un llibre titulat “benvingut al món real”, i no l’imbècil estirat aquest d’en “Sandruscu”!
Durant el mandat del President es van crear tant Catalunya Ràdio com TV3 (diga'm una sola obra de govern d’una magnitud semblant que hagin dut a terme aquests que governen després que el país els girés l’esquena fent-los perdre les eleccions). Durant el mandat del President, i gràcies a la seva consciència de país, vàrem viure una TV3 i una Catalunya Ràdio diversa i plural. Mentre els socialistes (Milà) o el PP (Urdaci) convertien les televisions públiques en altaveus propis , a la Catalunya convergent teniem al sociata Francino. Mentre Telemadrit o TVE eren manipulades a més no poder, a TV3 hi campava a les seves antxes la Angeles Barceló, els de “La Trinca” i molts altres socialistes. Això és un fet. Però què se n’ha fet de TV3 des que la controlen els del PSOE-C amb Esquerra? On és el “Persones Humanes”? On són els informatius rigorosos? Algú s’extranya de la merda d’audiència que té TV3 avui en dia si el que m’ofereix, mentre escric això, és un programa com “Porqueria 357 After Sun”?
Sobre Catalunya Ràdio, hi va haver una época que em vaig llevar amb en Bassas, vaig gaudir amb el “Pasta Gansa”, vaig passar tardes mítiques amb el “Versió Original” i me’n vaig anar a dormir amb “La nit dels ignorants”. Avui en dia, els contertulians soporífers d’en Bassas m’han enviat a RAC1, abans amb en Bosch i ara amb en Basté. No hi ha color. Seguir amb el “Minoria Absoluta”, i seguir gaudint d’en Clapés també a RAC1. La resta del dia? RAC105. I és que no hi ha franja horaria on Catalunya Ràdio surti guanyant amb la comparació. Tant el PSOE-C com Esquerra sempre han vist els mitjans catalans com una obra del President. I han decidit carregar-s’ho. Adéu mitjans públics dignes. Adéu pluralitat. Benvinguts a un país “d’esquerres”.
Confesso que vaig arribar a votar Joan Gaspart (ja està, ja ho he dit). Lluny dels principis o el sentit comú, ho vaig fer per putuinterès: amb Gaspart a la junta, tant de vice-president com de president, un servidor, per motius èquits campava a les seves antxes pel Camp Nou. Vèia els partits des de la llotja, tenia accés al vestuari, i m’inflava de canapésa la mitja part. Això que fa en Benach ara, jo en vaig ser el precursor (es clar que, a diferencia d’ell, lo meu no era només morro sinó també amistat). Ves què havia de fer a la hora de votar!
Per tant doncs, mai no he estat massa “Laportista”. No obstant, sóc encara menys Rossellista. Ni m’agrada Sandro Rossell (abans que publiqués un llibre que portava per títol “Benvingut al Món Real” jo ja havia detectat que no era més que un imbècil que es crèia millor que la resta) ni m’agrada Joan Rossell (de qui diuen que també té intenció de presentar-se al Barça per afegir el càrrec a la resta). Sobre la moció de censura, val a dir que la presenta un tiu que porta un Porsche Cayenne i es fa fotografiar al costat. El que en penso del cotxe del paleta amb ínfules ja ha quedat clar en d’altres episodis. I l’altre que presenta la moció es diu… tatxan… Christian! Ho sento, sé que és lleig tenir prejudicis. Però algú que es diu “Chistiang” mai no pot rebre el meu suport. La paraula més sentida darrera un “Christiang” és “neng”. Chistian: vés a preparar-te entrepans de chopped i no ens toquis els collons als socis del Barça. Però heu vist quines cares de malalts i bruts que foten aquests dos porquets?
En Laporta… doncs si, té les seves coses. El “tius, m’estic posant com un bacó” el “que n’aprenguin” o els no menys mítics “que me los quieren embaucar, y no estamos tan mal, hombre” i “al loro”, a mi personalment em fan gràcia. Que aconseguís fer campió d’Europa el Barça heretat d’en Gaspart en tant poc temps és molt meritori. Realment es mereix que un parell de xarnegots catalans (allò que a estats units en diuen “White trash”) el fotin fora del club d’aquesta manera? Jo crec que no. Ja hem patit de president un Reyna. No hi tornem amb un Rossell, home. A part, una junta amb noms com Xavier Sala i Martín sempre em mereixerà tot el meu recolzament. Màxime si l’alternativa es diu “Christiang” o les signatures viatgen en un Cayenne.
Resumint: un motiu potent per recolzar en Bassas és que se l’han carregat una colla d’espanyols semi –analfabets i fills de puta amb carnet del PSOE-C (dispensin la redundancia).
I un motiu potent per rebutjar la humiliant patada al cul al catxondo d’en Laporta és, precisament, el resultat d’analitzar els pallassos que la presenten. I té mèrit que defensa jo a en Laporta, que és qui em va deixar a mi sense canapés i llotja, obligant-me a anar a Can Barça com un mortal qualsevol. Jo si que hagués pogut escriure un llibre titulat “benvingut al món real”, i no l’imbècil estirat aquest d’en “Sandruscu”!
dimecres, 2 de juliol del 2008
La roja dels collons (i 2)
La selección de España ha guanyat la Eurocopa. I gràcies a això s’ha transmès al món sencer la imatge d’algú com en Luís Aragonés. Amb aquell xandall, aquelles maneres tant ordinàries i aquells moviments simiescos que té el pobre home. Realment se’l compara amb l’entrenador d’Itàlia, Alemanya o qualsevol dels altres equips amb els que ha jugat “la roja”, i hom sent vergonya aliena. La Selección de España és això: les aixelles suades d’en Camacho i aquest del xandall. I ens extranyem quan vénen els turistes de borratxera i es comporten com si fóssin a un país pre-civilitzat.
Després vénen els futbolistes en calçotets i borratxos, oferint la imatge que han ofert. I per últim, tota aquesta patuleia d’espanyols i de xarnegos que han sortit a celebrar-ho. Després algú dirà encara que el nacionalisme espanyol no existeix.
En quant al rotllo dels “jugadors catalans”, només s’ha de veure el paper galdós que han fet: mentre el jugador andalús passejava orgullós la seva bandera, els “cecs”, “puyol” o el mateix “savi” cridàven “¡Viva España!”. D’acord que només son futbolistes. Però és penós.
De tota la Eurocopa em quedo amb la gent que ho ha celebrat al nostre país: algú ha vist les imatges? N’hi havia de dos tipus: el “pijo” rematat votant del PP que, si fós per ell, ens erradicaría del mapa. I el xarnego de cotxe tunejat, nul.la educació i lamentables maneres. El quillo. El xusma. El típic, vaja. I és que realment s’ha de ser un arreplegat per viure a Catalunya i celebrar les victòries de la selección española amb en Luís Aragonés al capdavant.
Entenc que viure a depèn de quina barriada o poble del Baix Llobregat, no tenir cap mena d’expectativa a la vida lluny de tunnejar-se el cotxe i passar-se quaranta hores a la setmana en segons quina merda de feina dura i malpagada, en unes condicions infrahumanes ha de cremar molt, i s’agafen a la selección española com es poden agafar a qualsevol altra cosa. De veritat, ho entenc. Però no per això deixo de desitjar, quan els veig tirar petards, que els explotin als ous i s’eviti, d’alguna manera, que aquesta subespecie pre-intel.ligent es pugui reproduïr.
Després de sentir al Xavi cridant “¡Viva España!” només em queda una cosa: cagar-me en la puta mare que els va parir tots plegats. I amb una menció especial per aquests jugadors “catalans” que, al contrari que els seus companys andalusos, s’han preferit amagar. Neu a la merda, home.
Després vénen els futbolistes en calçotets i borratxos, oferint la imatge que han ofert. I per últim, tota aquesta patuleia d’espanyols i de xarnegos que han sortit a celebrar-ho. Després algú dirà encara que el nacionalisme espanyol no existeix.
En quant al rotllo dels “jugadors catalans”, només s’ha de veure el paper galdós que han fet: mentre el jugador andalús passejava orgullós la seva bandera, els “cecs”, “puyol” o el mateix “savi” cridàven “¡Viva España!”. D’acord que només son futbolistes. Però és penós.
De tota la Eurocopa em quedo amb la gent que ho ha celebrat al nostre país: algú ha vist les imatges? N’hi havia de dos tipus: el “pijo” rematat votant del PP que, si fós per ell, ens erradicaría del mapa. I el xarnego de cotxe tunejat, nul.la educació i lamentables maneres. El quillo. El xusma. El típic, vaja. I és que realment s’ha de ser un arreplegat per viure a Catalunya i celebrar les victòries de la selección española amb en Luís Aragonés al capdavant.
Entenc que viure a depèn de quina barriada o poble del Baix Llobregat, no tenir cap mena d’expectativa a la vida lluny de tunnejar-se el cotxe i passar-se quaranta hores a la setmana en segons quina merda de feina dura i malpagada, en unes condicions infrahumanes ha de cremar molt, i s’agafen a la selección española com es poden agafar a qualsevol altra cosa. De veritat, ho entenc. Però no per això deixo de desitjar, quan els veig tirar petards, que els explotin als ous i s’eviti, d’alguna manera, que aquesta subespecie pre-intel.ligent es pugui reproduïr.
Després de sentir al Xavi cridant “¡Viva España!” només em queda una cosa: cagar-me en la puta mare que els va parir tots plegats. I amb una menció especial per aquests jugadors “catalans” que, al contrari que els seus companys andalusos, s’han preferit amagar. Neu a la merda, home.
divendres, 20 de juny del 2008
I a aquest, què li passa? Restrenyiment o miopia?
Llegeixo amb gran sorpresa com, novament, la colla de ressentits neofeixistes de sempre preparen, novament, un manifest en defensa dels castellanoparlants. Defensar els castellanoparlants és un eufemisme d’intentar erradicar els que no ho som, què us he d’explicar.
En aquest cas, el vòmit en qüestió portarà per títol “Manifiesto por una lengua común”,i reclama al Parlamento que “garantice en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Fan èmfasi en “la posición asimétrica del español respecto del resto de lenguas oficiales españoles, de ámbito circunscrito en las autonomías bilingües”. Això és per ells Catalunya: una "autonomia bilingüe". I gràcies.
Per rematar-ho, sol.liciten al Parlamento “las modificaciones o aclaraciones, tanto constitucionales como estatuarias, que garanticen en todos los campos y en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Toca’t els collons.
El que deixa més tranquil, és que ho signa la colla de fills de puta de sempre. Ja se sap: Fernando Savater, Arcadi Espada, Félix de Azua, Alberto Boadella, Mario Vargas Llosa, Rosa Díez… en fi, ja us podeu imaginar. Quanta merda junta. Només cal mirar-los les cares.
La presentació, òbviament, tindrà lloc a Madrit. I és que per tota aquesta xusma no som més que una provincia de l’extraradi madrileny que, per tocar els collons, fem servir un dialecte de merda que ens hem inventat. No entenc la necessitat d’aquest manifest si tenim en compte que l’espanyol (allò que ells denominen “lengua común”, obviant que és “común” perquè ens l’han imposat a hòsties) és present arreu, en tots els àmbits, i sense cap mena de risc. Així com el català topa davant de funcionaris incults de merda que no el volen aprendre, jutges enviats des de la “capital” a controlar els subversius, policies fastigosos que el ténen per propi davant la seva limitació cultural i intel.lectual que els impedeix aprendre el català, i immigrants sud-americans per qui l’espanyol també és comú (ja va dir el rei que l’espanyol havia sigut un idioma de encuentro, no de imposición), l’espanyol és present a tots els àmbits. I si tenim en compte que l’espanyol és l’idioma de la baula més baixa de la societat, i de la gent amb menys cultura –que, en tota societat és predominant-, queda clar que no cal patir, doncs, per la seva supervivencia.
Sobta també les vegades que surt la paraula “nacional”. I després ténen els collons de dir-nos a nosaltres “nacionalistas”? Per favor!
El que no m’acaba de quedar clar és la motivació que poden tenir tota aquesta colla de ressentits i morts de gana, que els porta a fer tants manifestos. Realment, els desitjo una llarga vida a tots ells, plena de patiments i desgràcies.
Això si: amb mi que no hi comptin. Jo ja tinc un idioma d’ús. I no és pas el seu.
dimecres, 18 de juny del 2008
Els radars no ténen finalitats recaptatòries. Noooo, que vaaaa
Deia l'incompetent mentider aquest d'en Joan Saura que els radars de velocitat eren uns elements que tenien una finalitat únicament dissuassòria, que es posaven a punts negres on hi havia una alta sinistralitat per tal de provocar que la gent, veient el radar, afluixés i s'evités així l'accident.
Que això és una falàcia, com tot el que surt de l'il.legítim govern tripartit dels collons ja ho sabiem tots. Fins aqui cap novetat. I si algú no em creu m'agradaria que em contestés al següent:
Què fèien aquests agentes instal.lant aquest trípode sobre la Gran Via a l'alçada del carrer Selva de Mar? És a dir: quina finalitat té aquest radar de la foto. Quina és la sinistralitat d'aquest punt? Quina és la dissuassió que provoca aquest radar amagat?
Per qui no hi sàpiga, aquest de la panxeta amb aquesta pinta d'esforçat treballador que surt a la foto, està instal.lant un radar sobre la Gran Via de manera tal que és completament invisible al conductor a qui amenaça. La carretera en qüestió és una via amb 3 carrils per banda, separats per una mitjana i sense semàfors ni passos de peatons, ni voreres ni res per l'estil. Doncs bé, tot i això la limitació és incomprensiblement 80 Km/h. Si vostè va a més, senzillament li faran una "foto" sense que se n'assabenti. I precisament perquè no se n'assabenta, vostè no afluixarà pas. La pregunta és: posar un element que genera una multa però no evita que el conductor en qüestió deixi d'anar ràpid i de suposar un perill quina finalitat té? Evitar que corri o recaptar i punt? Heus ací la qüestió.
P.D.: Servidor, precisament perquè sempre va amb el peu a baix de tot, té cura quan condueix de si hi ha radars o no. A més a més, s'ajuda d'elements tecnològics que l'avisen dels radars (uiuiui lu que ha dit) i precisament per això, a un servidor, Kamikaze sense arrepentir, no l'enganxa cap radar tot i passar-se els límits pel folre dels collons. La majoria dels qui conec amb alguna multa de radar a sobre són, precisament, la bona gent que no corre excessivament (però que, evidentment, va per sobre d'uns límits que son impossibles de complir). Com sempre, amb les lleis d'aquest govern d'incompetents, inútils i incapaços acaba "pringant" justament qui no hauria de pringar.
dilluns, 16 de juny del 2008
Selección Española
Mira, sé que no és políticament correcte, però jo no puc amb “la selección española”, “la Roja” o com en vulguin dir. I evidentment, sentir “a por eeeeellos, oeeee” em provoca basques. España ha de perdre sempre, fins i tot a les caniques. I sempre que eliminen a la “selección” em poso molt content. L’última vegada fins i tot em vaig veure obligat a tirar un sorollós petard (i aquest any penso fer el mateix, ja aviso).
Animar la selección española és de garrulo, de palurdo o de persona amb síndrom d’Estocolm. Animar a España a Catalunya és com animar al Madrit: un acte de persona inadaptada.
Recordo d’una manera especialment carinyosa la Copa del Món de Korea de l’any 2002. Era un dissabte al matí, i la Roja s’enfrontava a Korea, un rival teòricament inferior a la brava i gallarda selección nacional. El cas, però, és que aquell dissabte al matí a la biblioteca de Ciències Socials de la UAB n’érem molts els qui teniem l’esperança que fós Korea qui s’alcés amb el triomf. Potser per això el 80% -pel capbaix- d’estudiants bàsicament de postgrau i doctorat que ens trobàvem allà, haviem decidit repartir les neurones entre l’estudi i els auriculars de la mini-ràdio de butxaca. Els primers “uis!!!” éren tímids. La celebració final, però, va incloure abraçades i tot entre gent que amb prou feines ens coneixiem. Vaig ser feliç constatant el rebuig que generava la roja entre la gent formada i llegida d’aquest país. I vaig corroborar la meva teoría sobre la relació entre ser Español i ser un palurdo: directament proporcional.
Em va venir al cap aquesta anècdota el dimarts passat: celebrant una jornada d’interactuació empresarial d’aquestes que estan de moda entre les empreses modernes, i que ténen la dubtosa finalitat de cohesionar verticalment l’estructura, ens trobàvem 2 directius (catalans), 2 càrrecs intermitjos (fifty fity) i dos representants de la base de l’estructura (españoles, evidentment). A mode d’introducció i per trencar el gel, el coacher ens va preguntar què desitjàvem que passés a l’Eurocopa d’enguany: el primer a respondre va ser el meu company Guillem que, sense pensar-s’ho dues vegades va respondre que es delia per una humiliació de la selección del país opressor. El vaig secundar jo exposant el mateix desig. Els dos titafredes, perdó, els dos "intermitjos" van respondre que tan se’ls en fèia. Potser que perdéssin, però que els era igual (per no mullar-se, evidentment, que aquesta gent ja se sap que no acostuma a ser massa resolutiva). I els dos operaris, evidentment anaven “con España a muerte”. Pot semblar tòpic, però us asseguro que ambdues anècdotes són completament certes.
Animar la selección española a Catalunya és de garrulo. Jo no conec pas cap català que ho fagi. I és per que animar algú liderat per en Luís Aragonés o el llardós d’en Camacho amb la camisa suada (realment Korea 2002 va ser impagable) s’ha de ser molt espanyol. I l’excusa que “hi ha jugadors del Barça”, a mi no em val. En aquells moments defensen l’estao español i no el Barça. I per aquesta regla de tres, seria legítim animar qualsevol selección on n’hi jugués un del Barça, no?
Jo sóc català i, per tant, la meva selecció és Catalunya. El motiu pel qual la meva selecció no pot participar a l’Eurocopa és precisament "la roja". Com es pot esperar algú, doncs, que un català animi la selección que impedeix que hi jugui la seva? S’ha de ser imbècil, no fotem. A més a més, si recordem que la selección de bàsquet la promocionaven amb un "somos la Ñ", queda clar que les seleccions d'aquell país no ténen pas res a veure amb nosaltres: els catalans no tenim "Ñ" sinó "NY".
Només em volia despedir manifestant obertament que no només vull que els eliminin quan abans millor: també vull que ho fagin d’una manera ben humiliant. A la merda la selección española dels pebrots!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)