divendres, 31 d’octubre del 2008

Doncs jo defensaré en Benach

Ens llevàvem fa uns dies amb la noticia bomba amb que obria l’ABC, aquell diari fundat per Don Torcuato Luca de Tena i que té, com a punt de major interès la secció de necrològiques, que el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach i Pascual havia canviat el seu cotxe oficial per un Audi A8 “limusina” amb un cost de 110.000 €. Per si això no fos prou, el President Benach se l’havia fet “tunear” amb un televisor, una taula i un reposapeus que sumaven 20.000 € més, tot elevant el cost de la operació a 130.000 €.

Aquí hi ha diverses coses a considerar: en primer lloc, hem de tenir en compte que l’ABC és, a dia d’avui, un petit diariet amb una difusió molt inferior a la que té un diari com “La Vanguardia”, tot i que l’ABC és d’àmbit espanyol. Queda clar, doncs, que necessiten recuperar-se de la patacada que porten patint tants anys. I si hem de jutjar els titulars d’aquesta setmana i les notícies on fan èmfasi, queda clar que aquesta recuperació passa per atacar Catalunya, tàctica que s’ha demostrat que al país veí, no falla mai. L’altra cosa que convé no oblidar, és que la notícia prové d’una filtració de l’entorn d’en Benach. Val?

Al final resulta ser que el cost ha estat de 83.000 € del cotxe i 9.000 € dels extres, totalitzant 92.000 €. S’ha llançat molta merda i s’ha fet córrer molta tinta sobre una notícia que, què voleu que us digui, tampoc em sembla tant fora de lloc. Què demostra? Que aquests d’esquerra són una colla de “polls ressucitats”? Que ténen complexe de “nou rics”? Molt bé, doncs no haver-los votat, tu. Si tot això ja ho sabiem! Ara a “apetxugar” i callar. I és que la tele la puc entendre. I la taula. Però el reposapeus???? Que va de senyor feudal??? D’altra banda, un servidor es va gastar una vegada 2.400 € en unes llandes d’aliatge a càrrec de l’empresa. I el meu actual cotxe incorpora, entre d’altres, sistema de so d’alta fidelitat i calefacció als seients de pell –al marge del sostre solar elèctric i totes les altres tonteries que no serveixen per res-. D’acord que a en Benach li paguem “entre tots” i a mi m’ho paga una empresa privada. Però en el fons és el mateix. “Porque yo lo valgo”, com deia l’anunci. Vaja, que tampoc n’hi ha com per afusellar-lo.

Jo sóc partidari que el President del Parlament de Catalunya es mogui pel món en un Audi A8. Ho podria fer en un Seat Ibiza, si, però no tindria el mateix “empaque”. I, què collons, crec que com a segona figura més important del país a nivell institucional, hi ha una parafernalia que s’ha de guardar.

Com a conseqüència d’això, i en la seva línia d’atacar “la periferia”, mig trascendeix que el President de Galícia, el socialista Touriño (per això dic “mig trascendeix”: és socialista i, per tant, una part importantíssima de la premsa, ja no en diu res) s’ha gastat 480.000 € en el seu cotxe oficial. És a dir, 5,2 vegades més que l’Ernest Benach! Per rematar-ho, resulta que el govern gallec disposa de 355 cotxes oficials, que costen als gallecs 166.000 €/mensuals! I és que el president té, a la seva disposició, 3 Audis A8 (3!) i un Audi A6. Això no és despilfarrar: és estafar.

Rebuscant ja molt molt, trobem que la presidenta de les Corts Valencianes (és a dir, l’homòloga d’en Benach al País Valencià), que porta per nom “Milagrosa Martinez” ha decidit fer canvi de cotxe també i, tatxan, s’ha gastat 278.000 € en dos Audi A8. No surt la notícia en portada a l’ABC ni en parla la COPE, ni surt als programes de “intereconomia TV” ni res per l’estil. Algú em pot explicar perquè, havent-se gastat 3 vegades el que s’ha gastat en Benach no rep cap atac? Molt fàcil: perquè ella és del PP. I València és, a dia d’avui, el barri marítim de Madrit. Tots callats, doncs, i a “rajar” d’en Benach, que s’ha gastat una tercera part del que s’ha gastat aquesta senyora.

I arribem ja a la noticia que més m’ha impactat. Òbviament, tampoc ha sortit en portada a l’ABC, ni n’ha parlat La Razón, el Mundo, la COPE o Telemadrit. I és que l’alcalde de Madrit (oju, que parlem d’un alcalde, no del president d’una institució com el Parlament o les Corts) paga pel seu cotxe oficial 147.906 €. Algú podria dir que només és 1,6 vegades el que ha costat el cotxe d’en Benach. Però el que és realment escandalós és que, mentre el cotxe d’en Benach COSTA 92.000 €, en Gallardón paga els 147.906 € CADA ANY! I tenint en compte que el contracte de renting és a 4 anys, als madrilenys (entre els que hi podem comptar tots aquests de la caverna que tant ataquen en Benach) els costa 591.624 € el cotxe oficial del seu alcalde. Perquè no en diu res tota la caverna? Cony, doncs perquè en Gallardón és del PP i no és independentista.

Resumint: tot i que l’alcalde de Madrit gasti en el seu cotxe oficial 6,4 vegades més del que val el cotxe del President del Parlament de Catalunya, en el cas dels catalans es pot considerar un “derroche”. L’alcalde de Madrit, en canvi, és “gasto protocolario”. Al costat de tots aquests, en Benach –que és el més atacat- és un humil. Com voleu que l’ataqui? Els draps bruts es renten a casa. I en front de tota aquesta caverna de malalts i gent plena d’odi, només puc que defensar el president Benach i oferir-li tots els meus respectes. Que reposi els peus en pau.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Teianencs i teianenques: aquí ho teniu.

Agafo el “Butlletí” que trimestralment l’Ajuntament de Teià ens fa arribar a casa. I veig que dins hi porta dos folis solts. Un és de color groc i parla dels nous habitatges de la gent gran. Molt bé. L’altre és verd. I com el groc, llueix unes lletres ben grans que diuen “NOTA INFORMATIVA”. Començo a llegir, i em cauen els collons al terra. El text íntegre el teniu aquí.

Fotre palla en un full deu ser la única cosa on l’alcalde és mig competent. Bé, a l’hora de fotre mà a la caixa també ho és bastant, de competent. Només cal que fem un cop d’ull al “pacte de govern” que van signar ERC i CiU per fer front a la legislatura que ens ocupa:

SOU BASE DE L’ALCALDE PRIMER ANY (ERC): 49.771 €
SOU BASE DE L’ALCALDE SEGÓN ANY (ERC): 51.264 €
SOU BASE DE L’ALCALDE TERCER ANY (CiU): 26.401 €
SOU BASE DE L’ALCALDE QUART ANY (CiU): 27.193 €

Si algú ho entén, que m’ho expliqui. És a dir, entenc que el candidat convergent, Josep Botey, s’assigni un sou proporcionat si tenim en compte que el poble compta amb poc més de 5.800 habitants. El que no entenc és que miri cap a una altra banda quan el d’Esquerra actúa com un autèntic mort de gana d’Esquerra: abusant. Aquests diners, no se’ls mereix.

Anem a veure, però, a què ens ha conduït el fet de tenir un incompetent al capdavant del consistori, que ha tingut els sants collons d’apropiar-se d’un sou com el que es va posar aquest home. Veiem què ha fet amb aquesta dedicació plena, que vé explicat d’una manera encriptada a l’esmentada “NOTA INFORMATIVA”. Vé a dir això:

El pressupost de 2.008 preveu que “palmarem” 249.500 € (és curiós, però aquest déficit que tindrà l’ajuntament enguany, vé a ser el que s’ha embutxacat l’alcalde “d’esquerres” des que va accedir al poder el 2003). Què podem fer per arreglar el problema? Ben fàcil:

- Apujarem la taxa d’escombraries un 25% el 2009, un 10% el 2010 i un 10% el 2011
- Apujarem l’IBI al 2009 fins al tipus màxim: de l’1,01% a l’1,1%. Amb dos collons!
- Apujarem les altres taxes un 4% cada any (del 2009 al 2011)

Aquí la “NOTA INFORMATIVA” fa un gir màgic, i introdueix un element nou. Com qui no vol la cosa, a peu de full l’amic Andreu Bosch aprofita per deixar caure de que el tema està una mica guarro perquè de l’any 2007 hi ha pendent un petit foradet (bé, ell d’això en diu “resultat pressupostari ajustat negatiu”) de -403.425,77 € i un romanent de tresoreria (és a dir “diners”) per despeses generals negatiu de -920.530,10 €. Capici?

I què obtindrem els habitants d’aquesta bonica vila del Maresme a canvi de tot això? Molt fàcil:

- Menys butlletins i publicacions municipals (i així, de pas, ens estalviem el tràngol d’haver de camuflar els problemes que anem creant al poble i els vilatans)
- No hi haurà calendari 2009, etc. (per una cosa que feien bé…)
- Reducció de despeses per festes locals i festa major (resumint: que seran una merda)
- NO HI HAURÀ ELS PROPERS ANYS ENLLUMENAT DE NADAL (serem l’únic poble de Catalunya sense enllumenat de nadal)
- Contenció de despeses en jardinería pública (com si anéssin sobrats en aquest capítol!)

Resumint: que aquesta colla de talossos que, amb aquells aires de grandesa van accedir al poder l’any 2003, ens han fotut un forat de 750.000 € (125 milions de pessetes). Que l’alcalde, l’any vinent tindrà els sants collons d’embutxacar-se els més de 51.000 € de sou de l’any (si troba algún caler fresc a l’ajuntament, es clar) i marxarà cap a casa. Hauran sigut 6 anys al capdavant del poble. 6 anys marcats per la xuleria, la prepotencia (i la incompetència i la vergonya aliena). 6 anys marcats per excessos de tota mena, i viatges a la Toscana. 6 anys de sou astronòmic (no oblideu que només l’alcalde ens ha costat cada any uns 10 €/habitant) que s’acabaran quan fugi amb la cua entre les cames deixant un forat de 750.000 € darrere seu. I com dèia “La Trinca”, al pobre poble què? Doncs un augment del 25% de la taxa d’escobraries d’entrada. Després un augment espectacular de l’IBI. I a canvi, viurem un un poble deixat on, per no haver-hi, no hi hauran ni llums per nadal.

Molt bé nanos, us felicito a tots plegats!

diumenge, 28 de setembre del 2008

El "derby" d'enguany

Acabem de presenciar l’últim “derby” barceloní de la història (bàsicament perquè un cop el "Reial Club Deportiu Espanyol" jugui a Cornellà, ja no serà un equip de la mateixa ciutat que el Barça. I a nivell país, si tenim en compte que mentre el Barça llueix la senyera a la samarreta, l’altre s’autoproclama “Espanyol”) i, certament, la victòria del Barça ha estat més que merescuda.

És llastimós veure l’arreplegat aquest d’en Sánchez Llibre dir que li han robat un partit: 31 rematades del Barça contra 5 de l’Espanyol. 58 pilotes recuperades del Barça contra 40 de l’Espanyol. I sobre les targes: 5 a l’Espanyol per 26 faltes comeses. I 2 pel Barça amb només 14 faltes comeses. Com pots dir que t’han “robat” quan només has xutat 5 vegades a portería, mentre el teu rival ho fèia en 31 ocasions? Com pots dir que t’han “robat” quan el teu equipet, amb prou feines, ha tingut la pilota menys d’un terç del partit? En Sánchez Llibre és idiota i encara no se n’ha adonat. Però anem a analitzar-ho. Hi ha hagut 3 jugades, diguem-ne, polèmiques:

1-0: Valdés salta per refusar la pilota. Luis García (aquell que afortunadament juga al futbol… i dic afortunadament perquè, de ben segur, si no fós futbolista es dedicaría al petit furt) li fot un una empenta amb el colze a Valdés mentre aquest era a l’aire i, en conseqüència, Valdés cau. I el tal “Coro”, probablement l’únic de l’espanyol que sap parlar el català, remata a cor que vols. Gol si. Però invàlid també. Qualsevol que no vegi que aquest gol no hauria d’haver pujat al marcador és que no vol veure la realitat. Per tant, doncs, no sé de què es queixa l’imbècil del Sánchez Llibre quan, l’únic gol que han fet pujar al marcador, els l’han regalat.

Expulsió de “Nené”: Li fot un cop de colze a la cara a Sergio Busquets, i el tira al terra. Targeta groga, evidentment. Resulta que era la segona i, per tant, l’expulsa. On és el “robatori”? És que és normal dedicar-se a fotre cops de colze a la cara de l’oponent? Targeta en tota regla. No hi ha discussió possible.

1-2: D’acord que el penalti és, si més no, rigorós. D’acord que en moltes ocasions, aquest tipus de penaltis els àrbitres se’ls mengen. En qualsevol cas, ningú no discuteix que la jugada anti-reglamentària hi és. Per tant, doncs, si tu comets una jugada anti-reglamentària, t’exposes a la sanció, que és el que ha passat. Si tenim en compte que el primer gol te l’han regalat, no és d’extranyar que l’àrbitre compensi pitant un penalti tant rigorós. La diferencia és que així com el gol és il.legal, el penalti no. Per tant, doncs, si a algú li han "robat", ha estat al Barça.

Sobre les targes, a la vista de les faltes comeses per l’espanyol (26) i les comeses pel Barça (14), queda clar que 5 targetes contra 2… doncs home, és proporcionat.

En joc, el Barça ha estat infinitament superior. El Barça ha jugat al futbol, i l’Espanyol no sé exactament què collons hi ha anat a fer, al camp. És que algú pot tenir la barra de dir que l’Espanyol ha jugat bé? Si ha fet pena! S’ha limitat a “posar l’autobús” davant la portería aprofitant que una errada arbitral els donava avantatge… i ja està. No han fet res més. De què es queixen, doncs?

Els fets protagonitzats per la xusma de dalt han estat, simplement, lamentables. En qualsevol cas, les entrades els les ha venut l’Espanyol (el Barça no hi ha tingut res a veure). I la seguretat correspon a l’Espanyol. Si algú ha de respondre per aquests actes, al marge que algún d’aquells desgraciats portés al coll una bufanda del Barça, és l’Espanyol. Al camp del Barça, aquesta xusma fa temps que no hi entra pas. A can Barça tenim criteri, ves. El problema és que a cap d’aquests desgraciats que llancen bengales contra la gent no se’ls ha empresonat mai per intent d’homicidi –és que algú pot referir-se d’una altra manera al fet de llançar una bengala contra un grup de gent?-. Si ho féssin d’una vegada, aquests desgraciats s’ho pensarien més la propera vegada.

El que queda clar és que hi ha una diferencia abismal entre Barça i Espanyol, a tots els nivells. A nivell de jugadors, és evident en vista del futbol d’uns i d’altres. Això sense entrar a valorar l'aspecta quillesc d'un Tamudo o un Luis Garcia enfront de l'aspecte innocent d'un Bojan, un Iniesta o un Messi.
A nivell d’entrenador, no es pot comparar un Guardiola, català i educat, amb un xarnegot de bar com el tal Márquez que, quan en roda de premsa li pregunten pel gol que els han regalat, lluny de reconèixer res salta dient “yer penarti qué, eh? Ejque vas con el barsa o cong quieng vas? Po yatá”. Això és esportivitat, si senyor. Quin desgraciat. Però es clar, per entrenar quillos com en Tamudo o en Luis Garcia què vols? Si al Guardiola ni l’entendrien! Ja m’imagino aquesta colla de quinquis de barriada dient-li “¿qué ha dicho neng?”

A nivell de directives, la diferencia és abismal. L’analfabet aquest d’en Sánchez Llibre declarant que li havien robat el partit (sense haver analitzat el partit per TV ni res). Em sembla que queda tot dit. Que aprengui a parlar, que es culturitzi, i després que fagi declaracions per la tele. De mentre, que vagi a pescar escopinyes i deixi de dir tonteries.

Personalment, però, a aquesta colla d’espanyolistes ressentits i anticatalans el millor que els podia passar era que els fotéssin un gol en temps de descompte. I si el penalti fós inexistent, millor, que fa més ràbia. Que es fotin, i a veure si amb una mica de sort aquest any els tornem a veure a segona. El que no entenc és què espera TV3 a embrutar el seu logo patrocinant la samarreta d’aquest equipet amb aquest estadi plè d’incidents que, lluny de recordar-me “la liga de las estrellas” em recorden quan jo era petit i anàvem a jugar al camp de “Las viviendas del congreso”, “La Verneda” o algún altre d’aquells on sempre acabes amb batalla campal.

En qualsevol cas, VISCA EL BARÇA!

dimecres, 24 de setembre del 2008

Quin panorama noi

Aquest món nostre cada dia està pitjor. Ni tant sols podia accedir al meu bloc, collons, que he hagut de restablir la contrassenya i tot (i ara que hi penso… ja no recordo què he posat). Fa dies que la situació em desborda i, certament, no sé què escriure: fallen tantes coses!

En primer lloc, el word 2007 és una merda. Si, ja sé que els temps canvien i tot això, però tot i tenir la interfície en català, encara no he tingut collons d'incorporar el diccionari català (raó per la qual em passo més estona corregint les auto-correccions que escrivint). M’indica que tinc el diccionari configurat per l’”español tradicional”. I jo em pregunto: com cony s’ho fan els que miren gran hermano i es creuen en Zapatero? Perquè dubto molt que “tradicionalment” els espanyols féssin ús de l’”haiga”, l’”ejque”, la lletra “k” o el ver “haber” per llançar advertiments del tipus “haber si os calláis”. En fi, tant se val.

Tenim una negociació (sic) del finançament que fot vertadera pena. En primer lloc perquè és una negociació on una de les parts demostra dia rere dia que s’ho passa tot pel folre dels collons sense ni tant sols immutar-se. Com es pot negociar en aquestes condicions? Si fa riure! Sempre m’he mostrat contari a la violència: sóc un hipòcrita. Tenim 5 parts en aquesta negociació:

PSC: Aquests queda clar que no ténen cap mena de força, i centren les seves forces a evitar que es noti que estan lligats de mans i peus al PSOE. És que algú ho dubta? Declaracions del tipus “CiU s’ha de deixar de maximalismes” són per escopir la cara de qui les fa. Directament. Jo estic convençut que el conseller Castells realment intenta buscar el millor per Catalunya. El problema, però, és que està sol. No cal rememorar les paraules del mort de gana vingut a més d’en Corbacho, oi? Sincerament: algú que no sigui rematadament imbècil creu que el PSC té Catalunya com a prioritat? Aneu a cagar, home, que fa temps que ens afaitem.

Esquerra: En primer lloc, no crec que hi hagi ningú en tot el partit capaç d’entendre el finançament. Per tant, doncs, què han de proposar, aquests? La seva màxima preocupació en aquests moments és intentar mantenir el poder costi el que costi, però sent a la vegada amics de CiU. Que ho volen tot, vaja. I crec que si en comptes de perdre tant de temps mirant de reüll què fan els altres tot pensant com els pot afectar, potser aniriem millor i tot.

IC-V: Aquests, directament, estan acollonits veient què pot fer Esquerra. D’uns anys ençà viatgen en cotxes amb seients de pell i mengen cada dia a restaurants que no es poden permetre. La màxima prioritat, doncs, és mantenir la cadira costi el que costi. Encara que això impliqui “performances” galdoses com la de l’ex-matxaques de la Fecsa amb la vicepresidenta primera. Pena, vaja. D’altra banda, qui podem trobar en un partit d’il.luminats com IC-V que tingui un mínim de coneixements com per fer alguna proposta intel.ligent sobre finançament?

CiU: No dubto en absolut que les seves propostes poden ser les millors, i de llarg. El problema, però, és que com que ténen assumit que una gran part de la població ratlla la imbecilitat, perden massa temps evitant el desgast. Que res del que puguin dir es pugui interpretar com que volen fer que la gent se n’adoni que tenim un govern –PSC- completament sotmès al que digui el PSOE. I així no anem enlloc. Mentre energúmens de la talla d’un Ribera (o qualsevol dels fillsdeputa que comparteixen filiació amb ell) poden dir les bajanades que vulguin, a la “Casa Gran” se la segueixen agafant amb paper de fumar no fos cas que s’esvalotés cap tieta.

Govern d’Espanya: Aquests, està clar, no? Cada cessió a Catalunya implica una davallada en intenció de vot a l’estat espanyol. Per tant, doncs, es tracta de no cedir una merda, i confiar en el baix nivell de la ingent quantitat de ments simples que encara ocupen el nostre país i propicien que el PSOE tregui tants vots aqui. Mentre un Joan Ferran qualsevol pugui anar pel carrer sense que l’apedreguin, no en sortirem mai.

Aqui, el que ens falta és un David Ben Gurion que, amb un parell de collons, es planti i els digui als espanyols “fins aqui hem arribat” tot proclamant l’estat independent de Catalunya. Qui ens enviaran, aqui? A un exèrcit farcit per retrassats mentals del tipus “soy hel nobio de la muerte” i sud-americans a qui han promès papers si s’allistàven a l’exèrcit? No em facis riure, home. M’agradaria veure com se’ls passaria la xuleria a Madrit si es quedéssin sense els nostres €.

Mira que he voltat món, i mai no he vist una concentració tant gran de gent incompetent que visqui a costa del talent aliè com a Madrit. I és que no ens enganyem: Madrit és una ciutat –digues-ne comunitat, si vols- que viu de ser capital del “reino” i prou. El caràcter madrileny és gandul i gassiu. No trobaras un madrileny competent i treballador. I els catalans, com burros, fent-los la feina bruta tot produïnt des de Madrit. Us recomano el següent exercici: vol en avió amb Vueling –que és catalana- fins a la T4. Metro des de la T4 fins a “nuevos ministerios”. I d’allà, la línia 10 en direcció “Puerta del Sur” fins a Gregorio Marañón (una parada). Un cop a Gregorio Marañón, agafeu la Castellana i, xino-xano, la recorreu fins la cruïlla amb Ortega i Gasset girant el cap a banda i banda: “La Caixa”, el RACC, la Catalana Occidente, el Banc Sabadell... us trobareu com a casa, vaja. I és que Madrit és això: res fruit de l’esforç propi. Si Madrit no fós capital, probablement els aborígens/autòctons d’allà encara viurien en coves (en plè segle XXI). La gomina, la xuleria i els cotxes amb xofer ens els deuen bàsicament a nosaltres. No en tingueu cap dubte. I si el teniu, dugueu a terme l’exercici que us dic: ells no han fet res.

TV3 i Catalunya Ràdio estan sota mínims. Algú dubtava que després de l’assalt a la Generalitat per part dels espanyols els ressentits i els incapaços, ensorrarien tot el que haviem aconseguit aprofitant la democràcia? Doncs au, reis, ja ho teniu. TV3 s’ha passat l’estiu emetent repeticions. Això pretén ser referència d’alguna cosa? Entre la Judit Mascó (que si, que és alta i té una cara maca, però és a la presentació de programes el que el Leonardo Dantés a la composició musical) i la merda de col.laboradors dels programes pretesament divulgatius (vaig sentir un economista –sociata, evidentment, es notava per la cara de restrenyiment i el trajo barat que jo no gosaria posar-me ni sota amenaça de mort- al programa d’en Cuní culpant l’especulació de l’augment del preu del petroli, i una mica més i caic desmaiat: només un ignorant o un manipulador pot vomitar una tonteria semblant. I és que jo em pregunto: i aquests especuladors dels que parla on el magatzemen, el petroli amb el que especulen?). “Herois Quotidians”, una perla al mig de tanta misèria, s’ha acabat. De l’APM no en tenim notícies. I a canvi ens empassarem el Polònia 3 dies a la setmana, suposo que fins que l’avorrim. Lluny queden els temps on els telenotícies eren telenotícies –i no aquesta merda que emeten ara-, i els programes no insultàven la intel.ligència de l’espectador. Suposo que el PSC donarà per acabada la feina el dia que deshissin la senyera del Palau de la Generalitat, i s’hagi acabat el joc.

El Barça... millor no en parlem. No sóc partidari del Guardiola. Aqui ho deixo escrit.

I em podria extendre parlant sobre la crisi (o “crecimiento negativo” que diuen els socialistes, en una nova demostració de nul.litat intel.lectual: com es pot “créixer” de manera “negativa”? Això es diu decreixer!) aprofitant que és un tema que no només m’apassiona, sinó que hi entenc una mica. Crisi on, a diferència d’altres crisis, distingim claríssimament al seu orígen una sèrie de gent que ha enganyat per embutxacar-se altíssims rendiments d’una manera relativament ràpida (parlo del sector financer), una sèrie de gent que s’ha cregut més llesta del que realment era (en el cas del nostre país, parlariem bàsicament del sector de la construcció) i, per últim i de manera massiva, tota una sèrie de gent que s’ha deixat enredar com a “xinos” –sense faltar als orientals- tot pensant-se que éren rics quan no passaven de ser gent perillosíssimament endeutada. Hem viscut una època on qualsevol pelacanyes es podia comprar un cotxe de 50.000 € o 60.000 € oferint com a garantia casa seva. Vivendes que han servit com a garantia de crèdits que pagàven creuers, viatges o qualsevol altra despesa superflua. Que els preus dels pisos no podien pujar a un ritme d’un 30% anual de per vida, ja es veia. Que uns tipus d’interès per sota del 2% eren insostenibles, també. El més greu del tema és que a les entitats de crèdit, per pura supèrbia, els ha costat uns anys adonar-se que comprant diners a 1 any i venent-los a 30 l’hòstia t’ha d’arribar. I els ha arribat. Ara ens trobem amb entitats com Bancaja que, per obtenir liquidesa, l’ha de pagar a un EURIBOR + 6,5%. A quin preu ha d’oferir els diners per fer negoci? A cap. Taparan forats fins que algú els intervingui o petin. Els responsables, però –i com passa sempre-, quedaran completament impunes.

Vénen un parell d’anys (pel capbaix) de caiguda lliure, on el sistema aguantarà com bonament pugui (però tranquils tots! Aqui tenim en Montilla, en Saura, en Corbacho o el Ministre d’Economia i Hisenda amb estudis de Dret –aquella carrera on no s’estudia matemàtica ni en la seva versió més elemental- Solbes). Espero que davant la manca d’expectatives, molts s’animin a tornar al pueblo i possibilitin que, a les properes eleccions, els resultats denotin més intel.ligència. I és que de cara als propera comicis, a mi m’agradaria que cadascun dels qui han possibilitat un govern socialista a Espanya (a Catalunya el tenim per ambició i traïdoria d’en Puigcercós & Co., no per democràcia) es preguntin com els ha anat la cosa a títol personal. Què és això que ha fet en Zapatero per tal de poder afirmar sense avergonyir-se que “si gana Zapatero gana Catalunya”. Vols dir que amb en Rajoy estariem pitjor? Vols dir que hauriem aconseguit (encara) menys? Tu n'estas segur/a, d'això?

Necessitem passar a l’acció com a país. Cal que ho tinguem clar. Visca Catalunya!

dijous, 17 de juliol del 2008

En Felip Puig té raó

Però de què collons es queixen? Felip Puig declara ahir que es fot de mal humor veient la lamentable dicció del president Montilla, que destrossa el català. I hi afegeix que “ni llegint és capaç de tenir una mínima dicció decent”. Acaba dient que a cap país del món no passa que el president no sàpiga parlar correctament la llengua.

Que el Joan Ferran, aquesta rata arrossegada, publiqui una entrada al seu bloc fent-se la puta ofesa és normal. Hem de tenir un compte que parlem d’una excrecència deplorable, mediocre i lamentable, que gràcies al carnet del partío ha pogut passar la seva miserable existencia vivint per sobre d’unes possibilitats que el seu talent no li haguéssin permès mai. Per tant, doncs, s’ha d’ofendre.

Que “El Periódico” en fagi editorial és normal: el seu públic (és a dir, aquell que el fulleja mentre és a la sala d’espera de l’hospital, perquè és a sobre la taula i és gratis) parla pitjor que el Montilla. I en Puig és un valor en alça. Els fa por. I per tant, l’han d’atacar amb el que puguin.

El que ja no entenc és què fa el Labordeta català declarant que en Puig s’ha de disculpar per ofendre milers de catalans. No content amb això, va el tiu i diu que “Montilla és un exemple a seguir”. Aquests d’esquerra s’han begut l’enteniment. Anem a veure si ho entenc: que un tiu que porta al país els anys que porta el Montilla no sàpiga parlar català és “un exemple”? Exemple de què? D’integració? Vés a la merda, home.

Els qui han de demanar perdó són aquests milers de persones (el Labordeta diu “de catalans”) que no parlen el català ni que els matin. Si el país depengués d’ells, el català hauria desaparegut fa segles. A sobre els hem de demanar perdó? En Felip Puig té tota la raó del món. El que passa és que en aquest país som tant burros que sempre estem pendents de que no s’emprenyi aquest o s’emprenyi l’altre. Mira, és deplorable que algú amb el català d’en Montilla tingui tant poca vergonya com per presentar-se a president. I que arribi a president, no perquè la gent el voti sinó perquè un partit que ha arreplegat els vots enganyant la gent tot fent-los creure que era independentista, ni t’explico. Ara, el que és de deliri és que algú posi com a “exemple” un tiu que fot 30 o 40 anys que és al país, i que tot i viure del país, és incapaç de parlar correctament l’idioma.

Mira Ridao, serà exemple per tu que deus ser idiota. Quin exemple pot donar Montilla? Si vas a un país que no és el teu, t’hi adaptes. I si no t’agrada el que hi ha, no hi vagis. O és que algú t’ha obligat? Ara, si després de 30 o 40 ets incapaç de parlar bé l’idioma, queda bastant clar el respecte que et mereix la cultura del teu país d’acollida. Per tant, doncs, només faltaría que això no es pogués tranquilament. El català d’en Montilla fa pena. És de vergonya aliena. I la única cosa que demostra és que aquest tiu és un xarnego a qui mai li ha donat la punyetera gana aprendre el nostre idioma. 30 o 40 anys després, a córrer perquè ha okupat la presidencia i queda bé parlar-lo. I els “independentistes” posant-lo d’exemple. Quins nassos.

Alea Jacta Est


Per fi avui s’ha desvetllat la incògnita de qui substituïrà l’Antoni Bassas al programa de Catalunya Ràdio que n’aguantava l’audiència.

Que havia de ser un personatge brut i sectari era d’esperar. Primer perquè el socialismo, aquell càncer, infecta totes les institucions públiques del país. I ja se sap que aquesta gent són una colla de sectaris. I segón, perquè si tenim en compte que l’objectiu del govern és arrancar la “crosta nacionalista”, com digué aquell babós arrossegat, què volies que hi poséssin en lloc del Bassas? He arribat a creure que ens podiem arribar a trobar la rata Bolaño presentant el programa.

M’he assabentat la noticia a través d’allò que presenta el Pellicer. I la posta en escena no podía ser millor: a mig telenotícies, en Prime Time, es veu aquesta dona amb aspecte d'home asseguda al seu despatx. I què consultava? El web de “El Periódico”. Algú que pren com a referència una merda com “El Periódico” ja ho diu tot. Què n’has d’esperar, d’ell? El Periódico serveix per posar al terra després de fregar, per donar feina a un germà del conseller Nadal, i per alliçonar la petita part de votants del PSOE-C que saben llegir (calculo que sobre el 12-13% del total). El Periódico és aquella merda que només es ven a través de subscipcions de l’administració pública. Hospitals, conselleries, ajuntaments i tota la resta d’ensos dirigits per aquesta colla d’arreplegats hi estan subscrits. Són ells. Ells i prou, que ja se sap que el públic objectiu que té El Periódico no son pas gent que tinguin per costum llegir diaris (al marge de l’SPORT o El Mundo Deportivo, es clar).

Bé, dèia que la primera escena que s’ha mostrat d’aquesta dona era d’ella mirant el web de “El Periódico”. Algú creu que és casual? Al marge d’això, aquesta dona és el prototip de la sociata il.luminada estándar. Dona lletja de mitjana edat, femenina com en José Antonio Camacho. Socialistes n’hi ha de tres tipus: el garrulo que només sap votar PSOE i, elecció rere elecció va a votar al Felipe González (el típic). Mort de gana sense formació (ni escrúpols ni moral) que vota PSOE perquè d’això viu, i que la única manera que té de viure bé és xuclar d’algun ens públic (el Montilla, el Bolaño, etc.). I aquestes ties com la de la foto. Il.luminades. Acostumen a ser lletjes, i m’atreviria a dir que no es depilen, perquè deuen trobar que la depilació és un atemptat contra la dignitat de la dona i bla bla bla. De tots els tipus de sociata, potser aquest és el que em fa més fàstic.

Crec que no m’equivoco, doncs, si afirmo que del 8 de setembre (data en que començarà a vomitar per antena les consignes que li arribin des del carrer Nicaragua) fins que s’acabi la temporada, s'haurà deixat pel camí, pel capbaix, el 50% de l’audiència. I tot i així, l’escurço melenut aquest d’en Sarsanedas seguirà arrapat a la seva poltrona.

Mala peça al teler té Catalunya Ràdio.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Això és el que fa la conselleria de treball

L’any passat vam rebre una lupa amb una carta que venia a dir “perquè vigilis els accidents laborals”. Ho vam entendre com un intent de broma perpetrat pel més retrassat mental de la conselleria de treball (per triar-lo, es pot fer a l’atzar) i la vaig llançar a les escombraries.

A dia d’avui, d’una plantilla de 70 persones tinc el següent:

1) Un de baixa per depressió, que porta gairebé 10 mesos. Passeja amb la nòvia tan panxo tot fent la denteta als seus “companys” quan se’ls troba a algun centre comercial. Va marxar que devia fer uns 120 Kgs., i encara s’ha engreixat més el gandul de merda. Em refereixo a un desgraciat que no té ni 30 anys, ni pis, ni hipoteca, ni fills ni re. Si sense tenir cap problema ja necessita una baixa per depressió, vols dir que mai servirà per res aquest gandul de merda? És espanyol, evidentment.
2) Un de baixa perquè es va marejar fa 4 mesos. Com que encara es mareja, però no li troben res, li van renovant la baixa… i qui dia passa, any empeny.
3) Un de baixa per (atenció): es va cremar a la platja. El fet va succeïr el diumenge passat (és a dir, avui fa exactament 9 dies), però segueix de baixa. Quan va trucar per dir-ho, vaig pensar que és una broma. Però no: el molt gandul fill de puta em costa calers i no hi puc fer res. Prendre el sol sense protecció és el que té: et permet unes vacances.
4) Un altre de baixa perquè (Atenció! Atenció!): ahir el va esgarrapar un gat al braç. I es clar, avui (avui, no ahir, que erem diumenge, no fós cas que perdés un dia de festa) havia d’anar al metge que li mirés. I el metge, es clar, l’ha mirat, li ha donat una pomada i de moment que reposi 3 dies i a veure si el dijous estem millor.
5) Un de baixa perquè fent un partit de costellada es va reblincar un turmell. Òbviament es va esperar al dilluns per poder anar a la mútua i explicar que se l’havia reblincat a la feina. No fós cas que li donéssin una baixa per enfermetat comú.

Doncs bé, per fotre fora qualsevol d’aquests ganduls s’ha d’esperar a que als senyors els vingui bé reincorporar-se a la feina, i llavors pagar-los els preceptius 45 dies per any. El greu, però, no és això. El més greu és que avui rebo això de les imatges:





Això que poden veure, senyores i senyors, és la nova parida de la conselleria de treball per aquest any. Es tracta d’una caixa d’aquelles ben maques de regal, on s’hi llegeix:” Davant d’un accident de treball, el més fàcil és donar-ne la culpa als altres”. Obres la caixa i què et trobes dins? Tatxán! Una tovallola ben plegadeta i mona, una pastilla de sabó, i la següent frase “i vostè, se’n rentarà les mans?”. I tot acompanyat d’una carteta on se m’informa que l’any passat vam tenir a l’empresa “7 accidents lleus”.
Mira, la veritat és que m’estic mossegant la llengua. I és que ho trobo un insult. Realment pornogràfic. Per començar, perquè és una vergonya que es gastin els meus diners en tonterietes com aquestes. I després, perquè no entenc què collons s’han cregut que són aquesta colla de ganduls socialistes semi-analfabets de merda, que no deixen de tocar els collons a l’empresari mentre fan la vista grossa amb una colla de pòtuls i ganduls que viuen de la subvenció eterna. Realment a un li entren ganes de calar foc a l’empresa, engegar a prendre pel cul tothom, i que generin llocs de feina els socialistes aquests de merda que es permeten anar de sobrats per la vida. Que ho fagin ells, banda de pòtuls, que no han fotut un pal a l’aigua en sa vida, sucant sempre de l’erari públic. Que generi llocs de treball en Montilla, però això si: de funcionaris no. Si les empreses no paguem impostos, com es conten mantenir?
S’ha de ser molt bona persona per no presentar-se demà a la conselleria de treball, enclastar-li la pastilla de sabó pel cul a la consellera Mar Serna i, acte seguit, esclafar-li la caixa de cartró a la cara.
Després ens extranyem si les empreses extrangeres se’n van a d’altres països. Després ens extranyem quan ens diuen que no som competitius. Després ens extranyem quan les empreses han de tancar. Però de què collons ens extranyem si tenim una consellera de treball que vé de la UGT? De què ens extranyem si no parem de collar i tocar els collons a l’empresari que genera riquesa i llocs de treball, tot pagant impostos realment abusius, mentre fem la vista grossa amb tota la quantitat de pòtuls, ganduls i vividors fills de puta que fan cua per agafar-se baixes que els permeti viure sense treballar com si fóssin càrrecs socialistes?
Realment estic molt indignat. I és que trobo molt ofensiva la merda de caixa aquesta que envíen aquesta gentussa. Com diu en Sostres, semblen minyones que aprofiten que la senyora no hi és, per emprovar-se els abrics i les joies. Quina vergonya de govern!

divendres, 11 de juliol del 2008

Les rates

Sempre s'ha dit que quan el vaixell s'enfonsa, qui primer l'abandona són les rates.
Per cert, per primera vegada en 6 anys, segons l'enquesta que publica aquella merda que serveix per posar al terra després de fregar i porta per nom "El Periódico", el tripartit no sumaria. I per cert, Antonio Bolaño ha dimitit avui del seu càrrec de Director General de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Allò que dèiem.

Diguem-li adéu tot cantant.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Com canvien els temps

Algú s'imagina què passaria si s'emetés això avui en dia?

I si a més a més, els artistes fóssin catalans?

dimarts, 8 de juliol del 2008

Bon vent t'apreti el cul

José Miró Ardevol (a aquestes alçades ja no cal dissimular i referir-nos a ell com a “Josep”, afegir-hi la “i” entre els cognoms ni accentuar l’Ardèvol) s’ha donat de baixa de Convergència Democràtica de Catalunya. Al.leluia! La millor notícia des d'aquella! Això vol dir que anem pel bon camí.

Miró Ardevol és aquella nosa que se’t queda entre les dents després de menjar segons què, i per molt que t’hi esforcis amb l’escuradents, no hi ha manera de treure-la. Miró és aquella pedreta emprenyadora que s’entafora a la sola de la sabata i, per moltes contorsions que fagis, no acaba de sortir. Miró Ardevol és, resumint, aquella merda que se’t queda entre les ungles després de rentar el cotxe a mà, per exemple, i no hi ha manera de treure-te-la. Ni amb un petit pal.
Finalment, però, ens l’hem tret de sobre.

Miró Ardevol és el president d’e-cristians, aquell agrupació neo-feixista que engloba gent de la talla d’un José Manuel Silva , aquell d’Unió que de tant vomitiu i execrable que és, el ténen de tertulià a IntereconomiaTV. E-cristians és aquella agrupació que, tot i dir-se e-cristians és aquella merda de página web que, al marge del que et pugui fer pensar el nom, et sortirà en castellà. En el mateix castellà amb el que en Jose Miró ha enviat la carta exposant les seves “razones”.

El que té collons és que esgrimeixi una “coherencia” amb unes creences, obviant que és un divorciat. L’home esgrimeix que no, que allò seu va ser una “nul.litat”, quan tothom sap que la nulitat no és més que un divorci pagant. És allò de la Rociíto. Que no ens vingui amb cuentus xinos el tal Miró, que el coneixem de fa temps.

El que em sembla realment greu és que una immundícia de la talla d’en Miró hagi pogut militar mai a un partit com CDC. D’acord que gent com ell, en Silva o el mateix Jorge Casas són gent del PP amb massa ambició com per conformar-se a estar a la oposició. I que en el seu dia es van fer de CDC o d’UDC per tal de poder rascar poder. Però cony, no hi ha ningú capaç de veure venir aquest tipus de gentussa?

No sé quin será el següent pas que durà a terme l’homosexual reprimit Miró (digue’m tu, si no, de què li vé tanta bel.ligerància quan parla dels matrimonis entre gais). Afiliar-se al PP o a Plataforma per Catalunya? Pots comptar. El cas, però, és que a CDC se l’han tret de sobre fent que el partit sigui una mica més net i votable.

Ja era hora!

dijous, 3 de juliol del 2008

Bassas i Laporta

Ni sóc oient d’en Bassas ni m’he dignat mai a anar a votar en Jan Laporta. No obstant, em sento profundament trist per la marxa d’en Bassas de Catalunya Ràdio (“la ràdio nacional de Catalunya” en época del President, i demà vés a saber què), i diumenge penso exercir el dret a vot que em proporciona la meva condició de soci del FC Barcelona per rebutjar la moció de censura. I és que ambdós casos comparteixen un problema de “formes”.

Durant el mandat del President es van crear tant Catalunya Ràdio com TV3 (diga'm una sola obra de govern d’una magnitud semblant que hagin dut a terme aquests que governen després que el país els girés l’esquena fent-los perdre les eleccions). Durant el mandat del President, i gràcies a la seva consciència de país, vàrem viure una TV3 i una Catalunya Ràdio diversa i plural. Mentre els socialistes (Milà) o el PP (Urdaci) convertien les televisions públiques en altaveus propis , a la Catalunya convergent teniem al sociata Francino. Mentre Telemadrit o TVE eren manipulades a més no poder, a TV3 hi campava a les seves antxes la Angeles Barceló, els de “La Trinca” i molts altres socialistes. Això és un fet. Però què se n’ha fet de TV3 des que la controlen els del PSOE-C amb Esquerra? On és el “Persones Humanes”? On són els informatius rigorosos? Algú s’extranya de la merda d’audiència que té TV3 avui en dia si el que m’ofereix, mentre escric això, és un programa com “Porqueria 357 After Sun”?

Sobre Catalunya Ràdio, hi va haver una época que em vaig llevar amb en Bassas, vaig gaudir amb el “Pasta Gansa”, vaig passar tardes mítiques amb el “Versió Original” i me’n vaig anar a dormir amb “La nit dels ignorants”. Avui en dia, els contertulians soporífers d’en Bassas m’han enviat a RAC1, abans amb en Bosch i ara amb en Basté. No hi ha color. Seguir amb el “Minoria Absoluta”, i seguir gaudint d’en Clapés també a RAC1. La resta del dia? RAC105. I és que no hi ha franja horaria on Catalunya Ràdio surti guanyant amb la comparació. Tant el PSOE-C com Esquerra sempre han vist els mitjans catalans com una obra del President. I han decidit carregar-s’ho. Adéu mitjans públics dignes. Adéu pluralitat. Benvinguts a un país “d’esquerres”.

Confesso que vaig arribar a votar Joan Gaspart (ja està, ja ho he dit). Lluny dels principis o el sentit comú, ho vaig fer per putuinterès: amb Gaspart a la junta, tant de vice-president com de president, un servidor, per motius èquits campava a les seves antxes pel Camp Nou. Vèia els partits des de la llotja, tenia accés al vestuari, i m’inflava de canapésa la mitja part. Això que fa en Benach ara, jo en vaig ser el precursor (es clar que, a diferencia d’ell, lo meu no era només morro sinó també amistat). Ves què havia de fer a la hora de votar!

Per tant doncs, mai no he estat massa “Laportista”. No obstant, sóc encara menys Rossellista. Ni m’agrada Sandro Rossell (abans que publiqués un llibre que portava per títol “Benvingut al Món Real” jo ja havia detectat que no era més que un imbècil que es crèia millor que la resta) ni m’agrada Joan Rossell (de qui diuen que també té intenció de presentar-se al Barça per afegir el càrrec a la resta). Sobre la moció de censura, val a dir que la presenta un tiu que porta un Porsche Cayenne i es fa fotografiar al costat. El que en penso del cotxe del paleta amb ínfules ja ha quedat clar en d’altres episodis. I l’altre que presenta la moció es diu… tatxan… Christian! Ho sento, sé que és lleig tenir prejudicis. Però algú que es diu “Chistiang” mai no pot rebre el meu suport. La paraula més sentida darrera un “Christiang” és “neng”. Chistian: vés a preparar-te entrepans de chopped i no ens toquis els collons als socis del Barça. Però heu vist quines cares de malalts i bruts que foten aquests dos porquets?

En Laporta… doncs si, té les seves coses. El “tius, m’estic posant com un bacó” el “que n’aprenguin” o els no menys mítics “que me los quieren embaucar, y no estamos tan mal, hombre” i “al loro”, a mi personalment em fan gràcia. Que aconseguís fer campió d’Europa el Barça heretat d’en Gaspart en tant poc temps és molt meritori. Realment es mereix que un parell de xarnegots catalans (allò que a estats units en diuen “White trash”) el fotin fora del club d’aquesta manera? Jo crec que no. Ja hem patit de president un Reyna. No hi tornem amb un Rossell, home. A part, una junta amb noms com Xavier Sala i Martín sempre em mereixerà tot el meu recolzament. Màxime si l’alternativa es diu “Christiang” o les signatures viatgen en un Cayenne.

Resumint: un motiu potent per recolzar en Bassas és que se l’han carregat una colla d’espanyols semi –analfabets i fills de puta amb carnet del PSOE-C (dispensin la redundancia).

I un motiu potent per rebutjar la humiliant patada al cul al catxondo d’en Laporta és, precisament, el resultat d’analitzar els pallassos que la presenten. I té mèrit que defensa jo a en Laporta, que és qui em va deixar a mi sense canapés i llotja, obligant-me a anar a Can Barça com un mortal qualsevol. Jo si que hagués pogut escriure un llibre titulat “benvingut al món real”, i no l’imbècil estirat aquest d’en “Sandruscu”!

dimecres, 2 de juliol del 2008

La roja dels collons (i 2)



La selección de España ha guanyat la Eurocopa. I gràcies a això s’ha transmès al món sencer la imatge d’algú com en Luís Aragonés. Amb aquell xandall, aquelles maneres tant ordinàries i aquells moviments simiescos que té el pobre home. Realment se’l compara amb l’entrenador d’Itàlia, Alemanya o qualsevol dels altres equips amb els que ha jugat “la roja”, i hom sent vergonya aliena. La Selección de España és això: les aixelles suades d’en Camacho i aquest del xandall. I ens extranyem quan vénen els turistes de borratxera i es comporten com si fóssin a un país pre-civilitzat.

Després vénen els futbolistes en calçotets i borratxos, oferint la imatge que han ofert. I per últim, tota aquesta patuleia d’espanyols i de xarnegos que han sortit a celebrar-ho. Després algú dirà encara que el nacionalisme espanyol no existeix.

En quant al rotllo dels “jugadors catalans”, només s’ha de veure el paper galdós que han fet: mentre el jugador andalús passejava orgullós la seva bandera, els “cecs”, “puyol” o el mateix “savi” cridàven “¡Viva España!”. D’acord que només son futbolistes. Però és penós.

De tota la Eurocopa em quedo amb la gent que ho ha celebrat al nostre país: algú ha vist les imatges? N’hi havia de dos tipus: el “pijo” rematat votant del PP que, si fós per ell, ens erradicaría del mapa. I el xarnego de cotxe tunejat, nul.la educació i lamentables maneres. El quillo. El xusma. El típic, vaja. I és que realment s’ha de ser un arreplegat per viure a Catalunya i celebrar les victòries de la selección española amb en Luís Aragonés al capdavant.

Entenc que viure a depèn de quina barriada o poble del Baix Llobregat, no tenir cap mena d’expectativa a la vida lluny de tunnejar-se el cotxe i passar-se quaranta hores a la setmana en segons quina merda de feina dura i malpagada, en unes condicions infrahumanes ha de cremar molt, i s’agafen a la selección española com es poden agafar a qualsevol altra cosa. De veritat, ho entenc. Però no per això deixo de desitjar, quan els veig tirar petards, que els explotin als ous i s’eviti, d’alguna manera, que aquesta subespecie pre-intel.ligent es pugui reproduïr.

Després de sentir al Xavi cridant “¡Viva España!” només em queda una cosa: cagar-me en la puta mare que els va parir tots plegats. I amb una menció especial per aquests jugadors “catalans” que, al contrari que els seus companys andalusos, s’han preferit amagar. Neu a la merda, home.

divendres, 20 de juny del 2008

I a aquest, què li passa? Restrenyiment o miopia?



Llegeixo amb gran sorpresa com, novament, la colla de ressentits neofeixistes de sempre preparen, novament, un manifest en defensa dels castellanoparlants. Defensar els castellanoparlants és un eufemisme d’intentar erradicar els que no ho som, què us he d’explicar.
En aquest cas, el vòmit en qüestió portarà per títol “Manifiesto por una lengua común”,i reclama al Parlamento que “garantice en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Fan èmfasi en “la posición asimétrica del español respecto del resto de lenguas oficiales españoles, de ámbito circunscrito en las autonomías bilingües”. Això és per ells Catalunya: una "autonomia bilingüe". I gràcies.
Per rematar-ho, sol.liciten al Parlamentolas modificaciones o aclaraciones, tanto constitucionales como estatuarias, que garanticen en todos los campos y en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Toca’t els collons.

El que deixa més tranquil, és que ho signa la colla de fills de puta de sempre. Ja se sap: Fernando Savater, Arcadi Espada, Félix de Azua, Alberto Boadella, Mario Vargas Llosa, Rosa Díez… en fi, ja us podeu imaginar. Quanta merda junta. Només cal mirar-los les cares.

La presentació, òbviament, tindrà lloc a Madrit. I és que per tota aquesta xusma no som més que una provincia de l’extraradi madrileny que, per tocar els collons, fem servir un dialecte de merda que ens hem inventat. No entenc la necessitat d’aquest manifest si tenim en compte que l’espanyol (allò que ells denominen “lengua común”, obviant que és “común” perquè ens l’han imposat a hòsties) és present arreu, en tots els àmbits, i sense cap mena de risc. Així com el català topa davant de funcionaris incults de merda que no el volen aprendre, jutges enviats des de la “capital” a controlar els subversius, policies fastigosos que el ténen per propi davant la seva limitació cultural i intel.lectual que els impedeix aprendre el català, i immigrants sud-americans per qui l’espanyol també és comú (ja va dir el rei que l’espanyol havia sigut un idioma de encuentro, no de imposición), l’espanyol és present a tots els àmbits. I si tenim en compte que l’espanyol és l’idioma de la baula més baixa de la societat, i de la gent amb menys cultura –que, en tota societat és predominant-, queda clar que no cal patir, doncs, per la seva supervivencia.
Sobta també les vegades que surt la paraula “nacional”. I després ténen els collons de dir-nos a nosaltres “nacionalistas”? Per favor!

El que no m’acaba de quedar clar és la motivació que poden tenir tota aquesta colla de ressentits i morts de gana, que els porta a fer tants manifestos. Realment, els desitjo una llarga vida a tots ells, plena de patiments i desgràcies.

Això si: amb mi que no hi comptin. Jo ja tinc un idioma d’ús. I no és pas el seu.

dimecres, 18 de juny del 2008

Els radars no ténen finalitats recaptatòries. Noooo, que vaaaa





Deia l'incompetent mentider aquest d'en Joan Saura que els radars de velocitat eren uns elements que tenien una finalitat únicament dissuassòria, que es posaven a punts negres on hi havia una alta sinistralitat per tal de provocar que la gent, veient el radar, afluixés i s'evités així l'accident.

Que això és una falàcia, com tot el que surt de l'il.legítim govern tripartit dels collons ja ho sabiem tots. Fins aqui cap novetat. I si algú no em creu m'agradaria que em contestés al següent:

Què fèien aquests agentes instal.lant aquest trípode sobre la Gran Via a l'alçada del carrer Selva de Mar? És a dir: quina finalitat té aquest radar de la foto. Quina és la sinistralitat d'aquest punt? Quina és la dissuassió que provoca aquest radar amagat?

Per qui no hi sàpiga, aquest de la panxeta amb aquesta pinta d'esforçat treballador que surt a la foto, està instal.lant un radar sobre la Gran Via de manera tal que és completament invisible al conductor a qui amenaça. La carretera en qüestió és una via amb 3 carrils per banda, separats per una mitjana i sense semàfors ni passos de peatons, ni voreres ni res per l'estil. Doncs bé, tot i això la limitació és incomprensiblement 80 Km/h. Si vostè va a més, senzillament li faran una "foto" sense que se n'assabenti. I precisament perquè no se n'assabenta, vostè no afluixarà pas. La pregunta és: posar un element que genera una multa però no evita que el conductor en qüestió deixi d'anar ràpid i de suposar un perill quina finalitat té? Evitar que corri o recaptar i punt? Heus ací la qüestió.

P.D.: Servidor, precisament perquè sempre va amb el peu a baix de tot, té cura quan condueix de si hi ha radars o no. A més a més, s'ajuda d'elements tecnològics que l'avisen dels radars (uiuiui lu que ha dit) i precisament per això, a un servidor, Kamikaze sense arrepentir, no l'enganxa cap radar tot i passar-se els límits pel folre dels collons. La majoria dels qui conec amb alguna multa de radar a sobre són, precisament, la bona gent que no corre excessivament (però que, evidentment, va per sobre d'uns límits que son impossibles de complir). Com sempre, amb les lleis d'aquest govern d'incompetents, inútils i incapaços acaba "pringant" justament qui no hauria de pringar.

dilluns, 16 de juny del 2008

Selección Española


Mira, sé que no és políticament correcte, però jo no puc amb “la selección española”, “la Roja” o com en vulguin dir. I evidentment, sentir “a por eeeeellos, oeeee” em provoca basques. España ha de perdre sempre, fins i tot a les caniques. I sempre que eliminen a la “selección” em poso molt content. L’última vegada fins i tot em vaig veure obligat a tirar un sorollós petard (i aquest any penso fer el mateix, ja aviso).


Animar la selección española és de garrulo, de palurdo o de persona amb síndrom d’Estocolm. Animar a España a Catalunya és com animar al Madrit: un acte de persona inadaptada.
Recordo d’una manera especialment carinyosa la Copa del Món de Korea de l’any 2002. Era un dissabte al matí, i la Roja s’enfrontava a Korea, un rival teòricament inferior a la brava i gallarda selección nacional. El cas, però, és que aquell dissabte al matí a la biblioteca de Ciències Socials de la UAB n’érem molts els qui teniem l’esperança que fós Korea qui s’alcés amb el triomf. Potser per això el 80% -pel capbaix- d’estudiants bàsicament de postgrau i doctorat que ens trobàvem allà, haviem decidit repartir les neurones entre l’estudi i els auriculars de la mini-ràdio de butxaca. Els primers “uis!!!” éren tímids. La celebració final, però, va incloure abraçades i tot entre gent que amb prou feines ens coneixiem. Vaig ser feliç constatant el rebuig que generava la roja entre la gent formada i llegida d’aquest país. I vaig corroborar la meva teoría sobre la relació entre ser Español i ser un palurdo: directament proporcional.


Em va venir al cap aquesta anècdota el dimarts passat: celebrant una jornada d’interactuació empresarial d’aquestes que estan de moda entre les empreses modernes, i que ténen la dubtosa finalitat de cohesionar verticalment l’estructura, ens trobàvem 2 directius (catalans), 2 càrrecs intermitjos (fifty fity) i dos representants de la base de l’estructura (españoles, evidentment). A mode d’introducció i per trencar el gel, el coacher ens va preguntar què desitjàvem que passés a l’Eurocopa d’enguany: el primer a respondre va ser el meu company Guillem que, sense pensar-s’ho dues vegades va respondre que es delia per una humiliació de la selección del país opressor. El vaig secundar jo exposant el mateix desig. Els dos titafredes, perdó, els dos "intermitjos" van respondre que tan se’ls en fèia. Potser que perdéssin, però que els era igual (per no mullar-se, evidentment, que aquesta gent ja se sap que no acostuma a ser massa resolutiva). I els dos operaris, evidentment anaven “con España a muerte”. Pot semblar tòpic, però us asseguro que ambdues anècdotes són completament certes.


Animar la selección española a Catalunya és de garrulo. Jo no conec pas cap català que ho fagi. I és per que animar algú liderat per en Luís Aragonés o el llardós d’en Camacho amb la camisa suada (realment Korea 2002 va ser impagable) s’ha de ser molt espanyol. I l’excusa que “hi ha jugadors del Barça”, a mi no em val. En aquells moments defensen l’estao español i no el Barça. I per aquesta regla de tres, seria legítim animar qualsevol selección on n’hi jugués un del Barça, no?

Jo sóc català i, per tant, la meva selecció és Catalunya. El motiu pel qual la meva selecció no pot participar a l’Eurocopa és precisament "la roja". Com es pot esperar algú, doncs, que un català animi la selección que impedeix que hi jugui la seva? S’ha de ser imbècil, no fotem. A més a més, si recordem que la selección de bàsquet la promocionaven amb un "somos la Ñ", queda clar que les seleccions d'aquell país no ténen pas res a veure amb nosaltres: els catalans no tenim "Ñ" sinó "NY".

Només em volia despedir manifestant obertament que no només vull que els eliminin quan abans millor: també vull que ho fagin d’una manera ben humiliant. A la merda la selección española dels pebrots!


dijous, 12 de juny del 2008

Dóna canya al català! (segur que era "corda"?)

Com molt bé sabran, fa pocs dies la Directora General de política lingüística del govern balear Margalida Tous va enviar una missiva a una sèrie de companyies aèries que operaven a ses illes tot demanant-los que féssin servir també el català a les seves comunicacions amb els clients. Fins aquí tot normal si tenim en compte que el català és una llengua oficial. I coi, si operes a un terrotori determinat, què menys que adreçar-te als clients en la seva llengua.

Com molt bé sabran també, la resposta del director general d’Air Berlin Joachim Hunold va ser la d’escriure una editorial a la revista Air Berlin Magazin –revista a disposició dels usuaris de la companyia- frivolitzant amb l’idioma, gairebé enfotent-se’n, on fins i tot es permetia afirmar que "el castellà ja fins i tot havia deixat de ser una llengua oficial".

Sabran també que al marge de les moltes reaccions a la noticia (fins i tot s’ha creat una plataforma on hom pot exposar fàcilment la seva queixa ), l’en altres temps diputat i avui simple regidor per Esquerra a l’ajuntament de Blanes Joan Puig va escriure una entrada al seu bloc (una entrada al seu bloc personal!) on es va permetre afegir una hesvàstica nazi al logotip de la companyia. Certament desafortunat, és cert. Però home, no deixa de ser una entrada en un bloc personal d’una persona comú. D’aquesta entrada se’n va fer ressò tota la xusma espanyolista pre-democràtica del país veí. Fins i tot "la caverneta"

Cap d’ells no diu res sobre l’editorial d’Air Berlin ni la seva actitut vers el català.

Fa un mes i mig, el President del Consell d’Administració de Seat va proclamar que no tenien cap model de cotxe que portés per nom una ciutat catalana perquè “nosotros somos españoles”, tot afegint que tenien la fàbrica a Martorell perquè “no me la puedo llevar a Madrid”.
Algú ha sentit alguna disculpa? Algú ha llegit algun article en algun d’aquest mitjans cavernaris que he citat abans demanant al tal Franciso Garcia Sanz que rectifiqués?

La meva pregunta, doncs, és: perquè s’exigeix amb tanta insistencia a en Joan Puig que rectifiqui, i no es fa el mateix amb el president del Consell d’Administració de Seat? Ep, i que consti que no estic dient pas que l’actuació d’en Puig sigui de manual. Ni molt menys.

Senzillament que sorpren veure com de diferent és la reacció de certs sectors quan la víctima és el català.

dimarts, 10 de juny del 2008

Amic camioner:

Senyor transportista de merda que es dedica a fer “marchas lentas” (ho poso en castellà perquè és l’idioma que ténen tota aquesta colla de xarnegos que fan les “marchas lentas”):

Voldria començar aquest petit escrit engegant-lo a prendre pel cul. No em volia esperar a fer-ho al final, no fós cas que me n’acabés descuidant.
Li suggeriria que, si li pugen els costos apuji vostè també les tarifes. Però sóc conscient que vostè pertany a un ram on n’és requisit imprescindible per pertanyer-hi tenir un coeficient mental no massa alt, i sempre n’hi ha un que és més imbécil i/o més rata de clavaguera que vostè, que estara disposat a treballar més barat i endur-se la feina. I és que no hem d’oblidar que si vostè tingués alguna llum (alguna, eh?) no tindria una feina d'aquest tipus. Però bé, al gra.

Jo també visc en aquest país manat per incompetents. I també m’he de tragar el carnet per punts, la limitació a 80, les restriccions d’aigua per manca de planificació i moltes coses més. Però a diferencia de vostè, jo no els he votat. Al marge d’això, jo també pateixo una inflació completament desbocada. I jo, que tinc hipoteca (aquell tipus de crèdit amb el que alguns paguem la casa, i d'altres la casa i el BMW tunnejat), també he de veure com es triplica l’Euribor en 3 anys. Com pugen els aliments i els subministraments més bàsics com l’electricitat. I sap què he de fer? Doncs m’he de fer fotre, com tota aquesta gent que pacientment fa cua darrere del seu camió de merda només perquè vostè ha decidit que avui tocava “marcha lenta”.

I jo em pregunto: perquè vostè es creu amb dret a tallar el trànsit esgrimint que li han pujat els costos, i els qui tenim hipoteca no? Que no som de Déu? Probablement, el que provoca que vostè es cregui amb dret a exigir que la seva pujada de costos la hi paguem entre tots, mentre la resta de la societat no ho fem, és que vostè és un fill de puta de molt de cuidado. I un barrut.

En quant a això dels “piquetes informativos”, tant de sindicalista gras i gandul, si per mi fos treuria una llei que permetés dissoldre’ls a trets. Per tractar amb gent tant simple, generalment l’ús de la violencia més extrema resulta imprescindible.

Miri, realment li desitjo que pel fet de no treballar aquests dies amb motiu de la “güelga” tingui una minva d’ingressos que provoqui que li embarguin el camió. D’aquesta manera no podrà tocar més els collons.

Atentament,

Un qualsevol

P.D.: Per cert, he omplert de benzina tots els meus vehicles. I tinc la nevera, el congelador, el rebost i la bodega plens a vessar. A mi no me la fotreu pas.

diumenge, 8 de juny del 2008

RESULTATS A CAN ESQUERRA

SECTOR MOQUETA:
JUAN PUIGCERCÓS: 2.616 vots (37,22%)
JOAN RIDAO: 2.636 vots (37,52%)

REAGRUPAMENT.CAT:
JOAN CARRETERO: 1.937 vots (27,56%)
RUT CARANDELL: 1.384 vots (19,70%)

SECTOR MANTELERIA:
ERNEST BENACH: 1.875 vots (26,68%)
RAFEL NIUBÒ: 1.671 vots (23,79%)

ELS ALTRES:
JAUME RENYER: 569 votets (8,10%)
URIEL BERTRAN: 1.294 vots (18,42%)

Companys, aqui s'acaba el que es donava. El militants d'esquerra han donat el triomf al sector sociata (què n'esperaves d'ells també, pobrets) i, per tant, ja ens podem preparar per tres anys més d'espanyolisme al govern català fins que arribin les properes eleccions, els tres perdedors deixin de sumar i, per tant, recuperem la dignitat al capdavant del país.

Carretero, no desfalleixi. No el mereixien.

dijous, 5 de juny del 2008

Abans mort que convergent

Entre un contundent “fill de puta!” i un senzill “convergent!”, n’estic plenament convençut que qualsevol tiu (o tia, que diria l’amic Iu Forn) d’esquerres d’aquest país es sent infinitament més ofès amb el segón. I quan parlo de “tiu d’esquerres” m’estic referint a un simpatitzant d’ERC o d’IC-V (parlo de catalans. Els socialites, doncs, no ténen cabuda en aquest escrit).

Ahir veia en directe el Ple del Parlament, i com el conseller Baltasar (és lamentable que algú com en Baltasar pugui ser conseller… però bé, si algú com en Montilla és president bé podria ocupar la presidencia o alguna conselleria la Karmele Marchante, el Vaquilla o el Raul Tamudo) responia al diputat popular Santi Rodriguez. Popular. Popular del Partido Popular, s’entén. El Partit que, en principi es trobaria a les antípodes d’IC-V, no? Doncs bé: davant d’una petició de dimissió formulada per part d’en Rodriguez, el conseller Baltasar responia amb un bonrollisme, una tranquil.litat i una formalitat impressionant. Fora dels micròfons, copets de palmell a l’espatlla i tot. Una amistat, una cosa, que em va fer venir a la ment allò de l’”oasi catalán”.

Acte seguit intervenía l’escolanet Ramon Espadaler. Val a dir que l’Espadaler, pobre, es d’aquelles persones que destil.len bonhomía. No té una imatge agressiva ni una oratòria demolidora, precisament. Doncs bé, el semblant del conseller a l’hora de respondre’l era completament diferent a quan responia al popular. Maleducat, altiu, insolent, violent… incomprensible, vaja. Sobre el paper… doncs home, hagués estat més justificada una resposta així al diputat del PP que no al de CiU. Doncs no.

L’esquerra d’aquest país és de tradició ressentida. I les conseqüències les patirà en Joan Carretero aquest dissabte a les eleccions d’esquerra. Carretero ha estat titllat per l’analfabet Benach (entre d’altres) de “Convergent”. I això és el pitjor insult que es pot dir a algú que pretén dirigir un partit com l’esquerra d’avui en dia.

És cert que la gent de Convergència preferiría una esquerra presidida per un Carretero que no pas per un Puigcercós. Però ho és per la gent de Convergència com per qualsevol persona amb dos dits de front i un mínim d’amor pel país. I és que a veure: un doctor en Medicina que vesteix correctament, amb bona oratòria, i que es permet presentar-se a un acte organitzat per les JERC per dir-los que el que han de fer amb 15 anys és estudiar en comptes de perdre el temps amb collonades polítiques… cony, aquest home és convergent! I com dèia, això és el pitjor que es pot ser en aquest país.

Només cal mirar els anuncis “públics” que s’emeten de qualsevol administració: tots els que hi surten foten pinta de desgraciats o d’okupes. I què passa als serials de TV3? Tots els empresaris són una colla de fills de puta que només pensen en el negoci. És la “cultura” que s’extén per aquest cony de país nostre: s’ha de ser un alternatiu progre, i esperar a que l’administració et subvencioni el pis. No emprenguis ni treballis excessivament, no fós cas que et convertissis en un convergent. I així, amb el foment d’aquests valors, acabarem tenint el país que tindrem.

Mira que mai se m’han donat bé les prediccions del futur. Però entre un metge rigorós i amb principis, i un res que ha estat el principal artífex que el país sigui governat avui per algú tan gris com Jóse Montilla tot i haver perdut les eleccions (i de molt!), veuràs com els militants d’esquerra es quedaran amb aquest ultim. Cap mena de dubte.

dimarts, 27 de maig del 2008

La nit no és el que era

Entenc que fot anys jo era un monstre de la nit. Que fotiem autèntiques barbaritats. Que les nits eren mítiques i, per tant, el llistó havia quedat massa alt. Però cony, d'un temps ençà hem sortit unes quantes vegades de nit i no hi ha manera d'ensapegar-la. El "Luz de Gas" fa por: està envaït per una legió de "lagartas" cinquentones amb escots impossibles que desafien la llei de la gravetat i calbs que amaguen panxa a qui ningú no ha advertit que ja no ténen 16 anys (ni tant sols 40...). No m'atreveixo a pensar què hi deu haver al "Trauma" si el "Luz de Gas" està farcit del que està farcit...

Si en altres temps el "Privat" de Mataró era una garantia (el "Manaus" ja haviem deixat clar que no en un capítol anterior), des que van obrir el Vinicius ha caigut en picat. I tampoc és que el Vinicius sigui el paradigma de res: El Maikelnait prolifera arreu. I la Yessi, inevitablement, també. Podriem dir que la Yessi dels locals mataronins que en altres temps havien tingut un cert nivell són les germanes petites de les Merches que contaminen el Luz de Gas avui en dia.

Amb l'experiència a l'esquena i després d'haver donat als avis l'oportunitat d'exercir d'avis tot fent-se càrrec dels néts ens vam dirigir al "Bocca" de Sant Cugat amb la tan suada promesa de que "està de puta mare tiu". El Bocca és un local nou ubicat en zona industrial. I és que la diferència entre un ajuntament "convergent" com el de Sant Cugat i un altre és que les coses es fan intel.ligentment i les llicències per bars musicals només es dónen a zones on no es pugui molestar als veïns. Així la gent surt tranquila i els veïns dormen. Tant fàcil com sona.
El cas, doncs, és que el tal Bocca té una zona superior on es sopa i una zona inferior on es serveixen copes. Tot correcte si no fós per l'ambient, excessivament pretenciós pel meu gust.
L'experiència m'ha ensenyat a desconfiar d'un local on facilitin un lloc privilegiat a la porta per aparcar-hi el tractor del paleta vingut a més al costat de qualsevol versió de l'Audi TT. Un cotxe que en el 98% dels casos conté un quinqui amb patilles fines i punxegudes que el té assegurat a "línea directa" i baixa del cotxe amb el cap ben alt tot mirant a dreta i esquerra preguntant-se si la gent deu pensar que és un triomfador en comptes d'un quillo de merda que passa quaranta hores setmanals al volant d'una carretilla elèctrica.
Bé, en fi, al que anàvem: al client tipus del Bocca encara no li ha explicat mai ningú que la època de la camisa "Ralph Lauren" com a roba adecuada per sortir de nit va morir amb la Carmina Ordóñez. Més o menys. I així, amb gest altiu i cadena d'or al coll, els contes per dotzenes.
Per acabar-ho d'arrodonir, el gintònic el preparen en copa i tònica Schweppes. Que el màxim exponent en ginebra sigui un acceptablet Bombay Sapphire diu molt del lloc. Però que es prenguin la molèstia de servir-ho en copa ample i me'l combinin amb una tònica Schweppes té delicte. El gintònic de Shcweppes en copa és a les begudes el que el Golf amb tapacubos o el Cayenne finançat al món de l'automoció. Es comença bebent gintònics de Schweppes en copa i s'acaba esdevenint addicte a "Camera cafè".

Amb la cua entre cames vam decidir anar a Barcelona a provar un nou local de nom "Roxy blue". Així pel nom, jo hagués avortat la missió fent bona aquella màxima de "una retirada a temps és una victòria", però anar en grup té aquestes coses. Les característiques del local les callo per vergonya. Menys mal que dirigir-te a un porter de discoteca altiu amb un "disculpe, pero no estoy acostumbrado a tratar con gente como ustet si no es para dar alguna orden" segueix sent infal.lible perquè t'emplacin a abandonar el local...

divendres, 9 de maig del 2008

Apreciada Mònica

Apreciada Mònica,

Llegeixo amb un sentiment agredolç que has acceptat el càrrec de directora de TV3. Agre perquè això suposarà la teva desaparició immediata de l’excel.lent “La nit al dia” que presentes des de fa una bona pila d’anys. Dolça perquè téns capacitats més que suficients per tal de reprendre el bon rumb i evitar que “la nostra” s’acabi convertint en “la teletré”.

En primer lloc espero que el Sr. Sáez, que és més fals que un euro amb la cara del Luis Aguilé no pugui amb tu. Ja sabem quin peu calcen aquesta gentussa d’esquerres suposades. Però vés amb molt de compte especialmente amb aquest: canviaria sa mare per un paquet de cromos. En quant a la Rosa Cullell… la veritat és que el tándem Sáez-Cullell són a la neutralitat i el rigor periodístic el que el chopped i la mortadela l’olives a l’alta cuina.

Al marge d’això, però, m’agradaria fer-te quatre peticions per si t’és possible: en primer lloc, t’agraïria que truquéssis a la gestoría per si poden anar preparant la liquidació de la Julia Otero i de la Pilar Rahola. Si us plau, pel que més vulguis. En segón lloc, valorar si és possible penjar un cartell a l’entrada de TV3 on es llegeixi “RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ… DE LA MARIA DEL MAR BONET”. Gràcies, també. Una altra cosa que t’agraïria molt és que, quan ningú no miri, esborris de les possibles bases de dades que pugui tenir l’ens el telèfon de la infumable Lloll Bertran.

I si pots fer alguna cosa per tal que la filla del Monràs s’exiliï de Ventdelplà a casa també t’estarem molt agraïts. I de cas, si es pot emportar amb ella la Alba, que també fa bastanta rabieta, millor.

Ja posats a demanar, si algún dia prepareu una segona part de “Zoo” suggeriria que la primera escena del primer episodi comenci amb “el cooondor” devorant fins no deixar-ne rastre al matrimoni aquell sud-americà que el fèia servir per fer-hi ritus. El quinqui de torn no porti un nom com “Rossinyol” (un català fent aquest paper no té cap mena de credibilitat).

Ah! I comenta-li al Capdevila que ja no té edat per portar aquest pentinat.
Moltes gràcies Mònica, segur que te’n sortiras.

dimecres, 7 de maig del 2008

"Ultraje"?

Observo perplex l’empresonament d’un tal “Franki” per haver comès el terrible delicte d’haver ultratjat la bandera espanyola l’any 2002. El noi, de nom Francesc Argemí i natural de Terrassa fot una pinta d’okupa-alternatiu de tres parells de collons. De pollós, vaja. Segurament fariem un sopar i acabariem a hòsties. Que ell deu ser a la Xibeca el que jo al gintònic de Hendrick’s amb tònica Fever Tree. Però anem a estudiar el bàndol contrari:

Enrique Rovira del Canto, magistrat de la secció 7ª de l’audiència provincial de Barcelona. Oficial Superior del cos jurídic de l’Armada Espanyola i fiscal militar en época franquista.

Si tenim en compte quina mena de tros de fill de puta (de fill de puta en sentit figurat, s’entén, que la seva mare prou pena deu tenir) ha exercit de “justicia” en nom de l’estat espanyol, jo em decanto pel de les rastes. Discutiriem per l’estètica, si. I per si un govern ha de dedicar el que recapta dels impostos a incentivar la industria i cuidar l’empresari que proporciona llocs de treball o bé a mantenir ganduls. Si s’ha de cosir a impostos les rendes més altes desincentivant d’aquesta manera l’esforç personal i gairebé obligant al frau fiscal per tal de subvencionar paràsits o no. Però una cosa ens uneix: tenim clar quin és el nostre país i quin no. Discrepem sobre on anem, no d’on venim ni què som. Per entendre’ns: en Franki és dels meus (o jo dels seus) i els altres són els altres.

I és que té collons que en plè segle XXI encara es mantingui com a delicte l’”ultraje a la bandera”. Mira, en la bandera española dels collons ja m’hi cago. I de fet, el delicte de què s’acusa a en Franki l’he comès jo també en altres ocasions (a Teià, més assenyats, l’estanquera no hi oneja).

Mira, nosaltres som catalans i no pas espanyols. I l’ocupació espanyola ja la tenim clara cada vegada que anem a la platja i n’hem d’aguantar la infestació de xarnegots que hi ha. Veient la proliferació de cotxes “tunning”. Veient quants vots treuen els socialistes al nostre país. Que ens han envaït i ens han omplert el país de la seva pitjor purria ja ho tenim clar sense necessitat de penjar-hi la seva bandera. No cal, doncs, que ens ho refreguin pels nassos.

Per tant, doncs, em sembla molt més greu que la máxima autoritat per sol.lucionar el tema de l’atur siguin un que té “ehtudio de comersio” o la primera figura institucional del país no sàpiga parlar el nostre idioma que no pas això de la bandera. El tal Franki, car les rastes i la pinta d’Okupa és un patriota. I és molt injust que per tenir els mateixos ideals de país que pugui tenir jo, o tu (és per això que és a la garjola, que ningú s’enganyi) l’hagin fet presoner.

No sé què és el que pot fer cadascú per ajudar a que el deixin en llibertat. Entenc que la gent amb fills i hipoteca no es pot permetre anar de manifestacions. Però algún tipus d’ofensiva s’ha de poder dur a terme. No ens podem quedar de braços plegats. Personalment no sé què faré, però alguna cosa hi he de fer. Per justicia social. És d’aquelles coses que, o ets d’un bàndol o d’un altre. Blanc o negre. Barça o Madrit. Catalunya o España. Cultura o socialisme.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Que en perduri l'esperit

Amics, canviem la imatge corporativa. Per fer el que fèia ell s'havien de tenir molt ben posats. Abans es fèien dir FAI, avui es diuen d'una altra manera. Però ells segueixen sent xusma autoritària i dictatorial. I nosaltres gent que no ens deixarem trepitjar. Abans t'etzibàven 7 trets al cap i et deixaven abandonat a l'Arrabassada. Avui en dia no ténen collons de fer-ho. Ells s'han empetitit mentre nosaltres creixiem.



Si, hem tornat.

dissabte, 29 de març del 2008

Això del "català de l'any" és realment lamentable

Això del “català de l’any” és una cosa patètica i vergonyant que algú hauria de denunciar. Entre d’altres coses perquè és un insult a la intel.ligència que siguin els lectors (sic) d’el Periódico, lamentable pamflet socialista, qui ho hagi de decidir. Els lectors (sic) d’el Periódico decidint qui és el “català de l’any” és una cosa tan absurda com la insultant consigna d’aquests progres de pa sucat amb oli (que, per cert, en Maragall ha repetit a la gala d’avui) que "els immigrants andalusos i extremenys són els que han construït Catalunya”. Els catalans es veu que no hi hem tingut res a veure. Encara ens haurem d’agenollar davant de qualsevol d’aquests que porten 40 anys residint al nostre país i no s’han pres ni la molèstia d’aprendre el nostre idioma!

El primer “català de l’any” va ser Ernest Lluch. Un sociata. Assassinat per ETA, si. Però un sociata. El segón va ser Pau Gasol. Suposo que tocava. El tercer “català de l’any” va ser –no us ho perdeu- Manuela de Madre. Una altra sociata. És que no hi havia ningú més al país que la vicepresidenta del PSC? No, es veu que no. El quart va ser en Ferran Adrià. Estava de moda. El cinquè, seguint amb la tònica, havia de ser un altre sociata: Joan Manuel Serrat. Aquell que sortia a l’anunci d’en Zapatero fent el gest de la cella. El cinquè, Joan Massagué, un científic. El sisè fóu una supervivent de camp de concentració (Ravensbrück): Neus Català. Tampoc hi devia haver ningú per destacar. I avui, han coronat en Pasqual Maragall. Si hi ha algún amant de l’estadística que vulgui calcular el percentatge de sociates que han esdevingut “catalans de l’any” des que el diari (sic) dels palurdos organitza el concurs podrà extreure’n una conclusió ràpida de la credibilitat del tema (i del diari, ja posats, que per alguna cosa ha rebut 1,2 milions d’euros de subvenció el 2007, s’aguanta perquè tots els ensos públics depenents d’administracions controlats pel càncer socialista en són subscriptors, i és dirigit pel germà del conseller d’interior, no fotem)

Avui ha tocat escollir com a “català de l’any” Pasqual Maragall pel sol fet de ser malalt d’Alzheimer. Personalment, mai no he sentit cap simpatia per en Pasqual Maragall. I no pel fet de patir d’Alzheimer deixa de semblar-me un imbècil integral. Nen de casa bona que es va apuntar al carro de jugar a ser progres, endollat des de petit a l’administració Porcioles, alcalde de Barcelona pel sol fet de dir-se Maragall i ser al lloc adequat al moment adequat, i primera persona que presideix la Generalitat en contra de la voluntad de la societat després de perdre les eleccions. Que no era digne pel càrrec, jo ja ho sabia. Però va fer falta que hi fós tres anys perquè quedés demostrat que, evidentment, no donava la talla. Bona part de la credibilitat que el president Pujol va aconseguir que tingués la Generalitat fruit de 23 anys de govern seriós, el va perdre aquest irresponsable i impresentable aprenent de pallasso gandul amb la seva irresponsabilitat i el seu poc nivell. Va fer pena 3 anys, va denigrar la institució i, de retruc, el país, i el van acabar fotent fora a patades els seus propis companys per la porta del darrere. Personatge lamentable i perniciós pel país a més no poder. I això, pel sol fet de patir una malaltia com tanta altra gent, esdevé “català de l’any”.

La gala ha estat d’un nivell pèssim. I és que per molt que aquesta colla de xarnegots vinguts a més que controlen a dia d’avui el país en contra de la voluntat de la gent vulguin espanyolitzar el país, nosaltres som catalans i no tenim tradició de “galas”. Per “galas”, les d’en Moreno. Aquí som d’una altra pasta. I les “galas” surten sosses i desangelades com això que han fet avui. Es clar que, per un lector d’el Periódico, massa i tot. Per coronar en Maragall “català de l’any” no fèia falta més. I per veure com el taxista frustrat aquest que va perdre les eleccions suplantant la figura de president d’un país del qual no en domina ni l’idioma fa entrega del guardó, francament, no fèia falta ni televisar l’acte.

L’any que vé suposo que toca donar-li el “català de l’any” a l’Iceta per haver declarat públicament que és maricón. Perdó, homosexual, que encara se m’ofendrà algú. I si no és l’Iceta per maricón podem provar amb en Sala que, pobret, ho va passar molt malament mentre va estar empresonat per lladre. Ens podem esperar qualsevol cosa.

diumenge, 16 de març del 2008

La senyora Ferrusola

Escàndol per les paraules de la senyora Marta Ferrusola declarant que li molesta, i molt, que el president de la Generalitat sigui un andalús que a part de conservar el seu nom espanyol no sap ni parlar correctament el nostre idioma.

A banda de posicionar-me totalment a favor de la senyora Ferrusola, em quedo completament perplex veient la polseguera que aixequen aquestes paraules tan òbvies. Els socialistas estan crescuts, i és per això que organitzen aquest merder.

És lamentable tenir com a president algú com Jóse (amb accent a la “o”) Montilla. Consternació veient com recomana a algú que “hauria de tomar molt bona nota”. “Tomar”? A “tomar” pel cul és on hauries d’anar tu, xarnegot dels collons! I és que fa fàstic que algú que es diu Jóse pugui recomanar “tomar” bona nota d’alguna cosa a algú des del parlament de Catalunya i en condició de president.

Si, a mi també em molesta molt que algú que es diu Jóse i que no sap parlar pugui presidir el meu país. No és digne. El consol que em queda, però, és pensar aquest xarnegot no és pas president perquè l’hagi votat la gent (la diferència de vots respecte el president legítim, Artur Mas, va ser acollonant) sinó perquè un grapat de polls ressucitats de merda es van passar pel folre dels collons la voluntat del país i van fer servir el vot dels quatre enganyats que els van fer confiança per traïr els catalans d’aquesta manera.
No ho oblidem: a Montilla no se’l volia. Que no era digne ho va demostrar la democràcia a través de les urnes. Si és president, doncs, és perquè el va posar allà a Esquerra. És per aquesta traïció al país que en Carod, en Puigcercós, en Vendrell, en Bargalló i en Josep Huguet –entre d’altres- se’n poden anar a “tomar” pel cul amb el xarnego d’en Montilla. I des d’aquí els desitjo que a la vida tinguin molta mala sort i tot els vagi malament. Mereixen que se’ls desterri del país i ser enterrats, el dia del seu traspàs, en una fossa sèptica.

dimecres, 12 de març del 2008

Per intentar-ho que no quedi

Apresiado Angel Aseves,

Te remito estas lineas a fin y efecto de trasladarte unas caborias que tengo después de hacer una llambregada a los resultados que han arrojado estas pasadas elecciones al congreso de los diputados.
Hay basta en hacer un golpe de ojo a como ha quedado el tema para sacar el entrellado rapidamente: habeis perdudo por culpa de los resultados obtenidos en Catalunya.
La verdat es que a mi tampoco me hacen el peso del todo los resultados, pero mas cardado lo tienen estos de esquerra, pobres, que todo i presentar a un buen jan como el Ridao, se han estavellado bien bien.
El caso es que he estado pensando que si fueramos independientes, el PSOE habria sacado 144 esconos i vosotros 147, es a decir, que habriais ganado las elecciones.
Como el Montilla no va a hacert nada, he estado pensando que puedeser podriais ser vosotros los que hagarais algo para que fueramos independientes. Digasemos que el favor es mutuo.

Bueno, romango a vuestra disposición para si puedo hacer alguna cosa por vosotros.

Bien cordialmente,

Karbeis

divendres, 7 de març del 2008

Hipocresia cristiana i cinisme d'en Miró i Ardèvol

Al marge que sortís escollit novament com a president de la conferència episcopal monsenyor Rouco Varela (no confondre amb el senyor Rocco Siffredi), la veritat és que la meva desafecció cap a l’església catòlica ha arribat a un punt, crec, de no retorn. Crec, sincerament, que a diu d’avui ni Jesucrist en podria ser membre.

Però deixant de banda les “altes instàncies” eclesiàstiques, em sorprenc l’altre dia pel comunicat emès per l’associació e-cristians tot demanant als qui defensen “la vida, la libertad y la familia” a no votar als candidats de CiU al senat Montserrat Candini ni Feliu Guillaumes. Tenint en compte que jo ja havia decidit fèia dies votar al senat a Josep Maria Boix per agraïr-li que, a banda de semblar honest, sigui l’únic que diu ben clarament “acompanya’m a dir: Adéu Espanya!”, dels tres candidats de CiU n’hi havia un que havia de “saltar de la llista”. Veient aquest comunicat d’e-cristians, doncs, vaig decidir investigar el perquè d’aquella petició.

I el perquè d’aquella petició és perquè tant els candidats Candini com Guillaumes dónen suport explícit al matrimoni entre persones del mateix sexe. Jo sempre m’he mostrat partidari del matrimoni homosexual, ja que considero que no perjudica la familia tradicional (que ens podem seguir casant igualment) ni obliga pas ningú a casar-se amb una persona del seu mateix sexe. Tenint en compte, doncs, que no limita la llibertat d’absolutament ningú, no entenc on és el problema. Si la llei obligués l’església a casar-los, entendria que es queixéssin. Però si tenim en compte que parlem simplement de matrimonis civils, francament, no entenc perquè protesten. En què perjudica una familia tradicional el fet que els homosexuals es puguin casar? S’ha de ser molt feixista i/o molt ressentit per actuar amb tanta beligerància contra el matrimoni homosexual. I aquests que volen prohibir als altres, actes que no causen cap perjudici a ningú ténen els sants collons d’auto-anomenar-se “defensores de la libertad”? Doncs aquesta és l’església que tenim avui en dia. Ni més ni menys.

Entro al web d’e-cristians i descobreixo que és, per defecte, en castellà. Em sembla ben lloable que així sigui, i més si tenim en compte que com cantava “La Trinca” en Franco entrava de bajo palio a les catedrals. El que no entenc, però, és perquè es diuen “e-cristians” i no un més escaient “e-cristianos”.
Però la cosa no acaba aquí: Montserrat Candini, fent ús de la seva talla política demana a e-cristians que siguin més respectuosos amb la gent, i recorda al seu president Josep Miró i Ardèvol (àlies el neocon) que quan fa 15 anys es va divorciar, el divorci no estava massa ben vist pels seus. Que segurament no li devien agradar gaire segons quines reaccions. I aquí és on m’he acabat de sorprendre del tot: llança un comunicat l’inefable Miró i Ardèvol tot acusant Montserrat Candini de “difamadora”, i emplaçant-la a rectificar sota l'amenaça de portar-la als tribunals per restituïr el seu honor (sic). El primer que he pensat és que la candidata Candini s’havia equivocat, i que el president d’e-cristians era impossible que mai s’hagués divorciat (si tenim en compte que el que en pensa la institució d’aquest tipus de gent). Però llegint llegint el que dèia en Miró i Ardèvol, veig que acusa Candini de difamadora esgrimint que allò seu no havia estat un divorci sinó una “anul.lació eclesiàstica”. I aquí és on m’ha quedat clar l’elevadíssim grau de cinisme de l’esmentat Miró i Ardèvol i, per extensió, de tota aquesta colla de reprimits, feixistes i retrògrads que formen les associacions de catòlics més beligerants.

Senyor Miró i Ardèvol, no ens intenti fer combregar amb rodes de molí, que no som imbècils. Una nulitat matrimonial eclesiàstica (que, per cert, és el que va aconseguir la Rociíto al separar-se de l’Antonio David Flores després de tenir-hi dos fills) no és més que un divorci “estándar” on, a més a més, s’ha pagat a l’església perquè ho anuli. I és que ja ho diu bé el refrany: “pagant Sant Pere canta”. Vostè, fa 15 anys es va divorciar com tota la resta de gent que s’ha divorciat mai (i a qui de ben segur vostè, tan catòlic, mira amb fàstic i per sobre l’ombro). Vostè ha fet exactament el mateix. La única diferència, però, és que vostè es va poder permetre pagar els gairebé 6.000 € que demana l’església a mode d’impost revolucionari per tal de trencar els papers i fer la vista grossa.

Ja fa prop de 30 anys que es va divorciar el meu avi patern, gran amic de l’aleshores bisbe de Màlaga Ramon Buxarrais. Va ser com a conseqüència d’aquesta amistat que es va interessar pel la nulitat eclesiàstica del matrimoni que, segons ha relatat sempre ell (i no tinc perquè no creure-me’l): “em van demanar 50.000 pessetes i em van prometre que amb allò ja quedava tot arreglat”. Òbviament, no les va pagar i, per tant, és un putu-divorciat. Si les hagués pagat seria un “anulat”, com en Miró i Ardèvol, i ara podria fer-se el gran ofès com fa ell.
En un cas més recent, una amiga meva del Masnou es va divorciar del seu marit farta de les continúes infidelitats d’aquest. Al cap d’un temps, el marit va conèixer una altra noia que, pel que es veu, venia d’una familia molt catòlica i retrògrada que, com a condició per acceptar la relació, exigien que es caséssin per l’esglés (s’ha de ser superficial, ja em diras). Així les coses, un bon dia la meva amiga va rebre una carta del tribunal eclesiàstic on se l’emplaçava a acudir al tribunal. Ella en va passar mil, d’anar-hi. I per tant, al cap d’un temps va rebre la nulitat per correu esgrimint com a motiu la seva inmaduresa al moment de contraure matrimoni, segons sentència d’un psicòleg que havia estudiat el cas en virtud del que havia declarat el seu exmarit. Com ho sentiu: segons el que diu un psicòleg sense ni tant sols haver parlat mai amb la “pacient”, l’església va concedir la nulitat. Bé, amb això i els gairebé 6.000 € que va pagar l’exmarit.

Amb tot això, senyor Miró i Ardèvol, només li vull dir que vostè no és més que un divorciat estàndar com tantíssima gent avui en dia. No es cregui millor que ell. El que passa és que vostè, com les folclòriques o la gent a qui li sobren 6.000 €, ha pagat l’impost revolucionari a l’església i aquest li permeten tornar-se a casar davant de Déunostrosenyor. Si no hi ha més casos com el seu és, senzillament, perquè al món dels mortals, quan un es divorcia queda en un estat econòmic bastant precari i no es pot permetre deixar anar 6.000 € perquè Déunostrosenyor dissolgui el matrimoni. Però al marge d’això, no hi ha cap diferència. No s’enganyi. No sigui hipócrita ni cínic, home, que ja fa dies que ens afaitem.

La meva papereta al senat, doncs, la tinc clara: Josep Mª Boix (PRC), Montserrat Candini (CiU) i Feliu Guillaumes (CiU). Gràcies, e-cristians, per haver-me ajudat a resoldre l’enigma de quin candidat de CiU havia d’eliminar de la papereta per tal de poder donar el meu suport a l’independentista del PRC.