Hipocresia cristiana i cinisme d'en Miró i Ardèvol

Al marge que sortís escollit novament com a president de la conferència episcopal monsenyor Rouco Varela (no confondre amb el senyor Rocco Siffredi), la veritat és que la meva desafecció cap a l’església catòlica ha arribat a un punt, crec, de no retorn. Crec, sincerament, que a diu d’avui ni Jesucrist en podria ser membre.

Però deixant de banda les “altes instàncies” eclesiàstiques, em sorprenc l’altre dia pel comunicat emès per l’associació e-cristians tot demanant als qui defensen “la vida, la libertad y la familia” a no votar als candidats de CiU al senat Montserrat Candini ni Feliu Guillaumes. Tenint en compte que jo ja havia decidit fèia dies votar al senat a Josep Maria Boix per agraïr-li que, a banda de semblar honest, sigui l’únic que diu ben clarament “acompanya’m a dir: Adéu Espanya!”, dels tres candidats de CiU n’hi havia un que havia de “saltar de la llista”. Veient aquest comunicat d’e-cristians, doncs, vaig decidir investigar el perquè d’aquella petició.

I el perquè d’aquella petició és perquè tant els candidats Candini com Guillaumes dónen suport explícit al matrimoni entre persones del mateix sexe. Jo sempre m’he mostrat partidari del matrimoni homosexual, ja que considero que no perjudica la familia tradicional (que ens podem seguir casant igualment) ni obliga pas ningú a casar-se amb una persona del seu mateix sexe. Tenint en compte, doncs, que no limita la llibertat d’absolutament ningú, no entenc on és el problema. Si la llei obligués l’església a casar-los, entendria que es queixéssin. Però si tenim en compte que parlem simplement de matrimonis civils, francament, no entenc perquè protesten. En què perjudica una familia tradicional el fet que els homosexuals es puguin casar? S’ha de ser molt feixista i/o molt ressentit per actuar amb tanta beligerància contra el matrimoni homosexual. I aquests que volen prohibir als altres, actes que no causen cap perjudici a ningú ténen els sants collons d’auto-anomenar-se “defensores de la libertad”? Doncs aquesta és l’església que tenim avui en dia. Ni més ni menys.

Entro al web d’e-cristians i descobreixo que és, per defecte, en castellà. Em sembla ben lloable que així sigui, i més si tenim en compte que com cantava “La Trinca” en Franco entrava de bajo palio a les catedrals. El que no entenc, però, és perquè es diuen “e-cristians” i no un més escaient “e-cristianos”.
Però la cosa no acaba aquí: Montserrat Candini, fent ús de la seva talla política demana a e-cristians que siguin més respectuosos amb la gent, i recorda al seu president Josep Miró i Ardèvol (àlies el neocon) que quan fa 15 anys es va divorciar, el divorci no estava massa ben vist pels seus. Que segurament no li devien agradar gaire segons quines reaccions. I aquí és on m’he acabat de sorprendre del tot: llança un comunicat l’inefable Miró i Ardèvol tot acusant Montserrat Candini de “difamadora”, i emplaçant-la a rectificar sota l'amenaça de portar-la als tribunals per restituïr el seu honor (sic). El primer que he pensat és que la candidata Candini s’havia equivocat, i que el president d’e-cristians era impossible que mai s’hagués divorciat (si tenim en compte que el que en pensa la institució d’aquest tipus de gent). Però llegint llegint el que dèia en Miró i Ardèvol, veig que acusa Candini de difamadora esgrimint que allò seu no havia estat un divorci sinó una “anul.lació eclesiàstica”. I aquí és on m’ha quedat clar l’elevadíssim grau de cinisme de l’esmentat Miró i Ardèvol i, per extensió, de tota aquesta colla de reprimits, feixistes i retrògrads que formen les associacions de catòlics més beligerants.

Senyor Miró i Ardèvol, no ens intenti fer combregar amb rodes de molí, que no som imbècils. Una nulitat matrimonial eclesiàstica (que, per cert, és el que va aconseguir la Rociíto al separar-se de l’Antonio David Flores després de tenir-hi dos fills) no és més que un divorci “estándar” on, a més a més, s’ha pagat a l’església perquè ho anuli. I és que ja ho diu bé el refrany: “pagant Sant Pere canta”. Vostè, fa 15 anys es va divorciar com tota la resta de gent que s’ha divorciat mai (i a qui de ben segur vostè, tan catòlic, mira amb fàstic i per sobre l’ombro). Vostè ha fet exactament el mateix. La única diferència, però, és que vostè es va poder permetre pagar els gairebé 6.000 € que demana l’església a mode d’impost revolucionari per tal de trencar els papers i fer la vista grossa.

Ja fa prop de 30 anys que es va divorciar el meu avi patern, gran amic de l’aleshores bisbe de Màlaga Ramon Buxarrais. Va ser com a conseqüència d’aquesta amistat que es va interessar pel la nulitat eclesiàstica del matrimoni que, segons ha relatat sempre ell (i no tinc perquè no creure-me’l): “em van demanar 50.000 pessetes i em van prometre que amb allò ja quedava tot arreglat”. Òbviament, no les va pagar i, per tant, és un putu-divorciat. Si les hagués pagat seria un “anulat”, com en Miró i Ardèvol, i ara podria fer-se el gran ofès com fa ell.
En un cas més recent, una amiga meva del Masnou es va divorciar del seu marit farta de les continúes infidelitats d’aquest. Al cap d’un temps, el marit va conèixer una altra noia que, pel que es veu, venia d’una familia molt catòlica i retrògrada que, com a condició per acceptar la relació, exigien que es caséssin per l’esglés (s’ha de ser superficial, ja em diras). Així les coses, un bon dia la meva amiga va rebre una carta del tribunal eclesiàstic on se l’emplaçava a acudir al tribunal. Ella en va passar mil, d’anar-hi. I per tant, al cap d’un temps va rebre la nulitat per correu esgrimint com a motiu la seva inmaduresa al moment de contraure matrimoni, segons sentència d’un psicòleg que havia estudiat el cas en virtud del que havia declarat el seu exmarit. Com ho sentiu: segons el que diu un psicòleg sense ni tant sols haver parlat mai amb la “pacient”, l’església va concedir la nulitat. Bé, amb això i els gairebé 6.000 € que va pagar l’exmarit.

Amb tot això, senyor Miró i Ardèvol, només li vull dir que vostè no és més que un divorciat estàndar com tantíssima gent avui en dia. No es cregui millor que ell. El que passa és que vostè, com les folclòriques o la gent a qui li sobren 6.000 €, ha pagat l’impost revolucionari a l’església i aquest li permeten tornar-se a casar davant de Déunostrosenyor. Si no hi ha més casos com el seu és, senzillament, perquè al món dels mortals, quan un es divorcia queda en un estat econòmic bastant precari i no es pot permetre deixar anar 6.000 € perquè Déunostrosenyor dissolgui el matrimoni. Però al marge d’això, no hi ha cap diferència. No s’enganyi. No sigui hipócrita ni cínic, home, que ja fa dies que ens afaitem.

La meva papereta al senat, doncs, la tinc clara: Josep Mª Boix (PRC), Montserrat Candini (CiU) i Feliu Guillaumes (CiU). Gràcies, e-cristians, per haver-me ajudat a resoldre l’enigma de quin candidat de CiU havia d’eliminar de la papereta per tal de poder donar el meu suport a l’independentista del PRC.