dimecres, 7 de desembre de 2011

Un 7 de desembre




El 7 de desembre podria semblar un dia com qualsevol altre per recuperar el bloc... però no. El 7 de desembre és un dia millor que qualsevol altre.

Pot semblar una tonteria i és que, de fet, ho és. El cas, però, és que els 7 de desembre, tradicionalment, sempre m'han passat grans coses. I avui ja en portem dues:

- La primera és que he recuperat la contrassenya. L'amable lector pensarà encertadament "osti, aquest karbeis deu ser imbècil: blogger t'envia un e-mail i llestos". Però l'amable lector no té en compte que un servidor, degut a les múltiples amenaces rebudes per part d'un ampli ventall del món feixista (des dels que es pensen que no ho són, i et diuen "des del kolectiu superesquerrescomunisteslliures et trenkarem les putes kames i ens follarem a la teva dona kabron perke defensem la llibertat i no estem dakor amb el k dius" -o no ho entenen- fins als més tradicionals representants del moviment usténosabeconquienestáhablandista que, tot i creure erradicats, encara belluguen) em moc des d'un servidor rus. Primer, troba la casella "usuari" si ets capaç...

- La segona és que avui veu la llum El Diari Gran del Sobiranisme, nom grandiloqüent per un gran projecte. Si no l'heu visitat encara, us recomano que ho feu, tot i que avui només llueix un escrit a mode de declaració d'intencions. Allò del preàmbul.

Per la resta, i respecte l'última vegada que vaig usar aquestes línies per vomitar alguna cosa, sembla que el mon s'hagi tornat boig. Vivim èpoques convulses. Hem vist com foragitavem definitivament del poder tota aquella banda d'ineptes semi-analfabets espanyolistes que l'havien okupat gràcies a quatre ressentits de merda a qui, afortunadament, han fotut fora del seu partit i tot. La Generalitat ja no es diu Yeneralidá ni Cheneralitá, ja que l'ha recuperat Convergència (bé, Convergència i els quatre arreplegats espanyolistes d'Unió que, a part de fer de paparra, enguany també ens foten fer el ridícul), els socialistas han quedat reduïts a la mínima expressió (amb una jove promesa de la política exercint de portaveu: en Quimet Nadal), Esquerra s'ha tret molta merda de sobre (fins el punt que, contrariament al que havia pensat sempre, em vaig sorprendre a mi mateix votant-los a les eleccions del país veí) i, com a contrapès als neolerrouxistes aquestes del Rivera i el Cañas, hem aconseguit tenir al Parlament per primer cop en democràcia 4 diputats que, sense cap complexe, s'atreveixen a posar els collons sobre la taula a cada intervenció. Menys mal.

La Generalitat es veu obligada a equilibrar els pressupostos tot intentant posar ordre al desgavell que van deixar els okupes d'abans i, sorprenentment, no he vist ningú manifestant-se davant la seu del PSC (que seria el més lògic).

L'arreplegat aquell ara es veu que l'han enviat al senat a acabar de viure del cuento... i per la resta, poca cosa més (si és que al fet de tenir l'economia feta una merda ho podem considerar poca cosa).

Afortunadament, sempre ens quedaran els 7 de desembre... i les cançons de Simply Red.

dijous, 5 de maig de 2011

dilluns, 20 de setembre de 2010

L'Alícia Sánchez Camacho és un transsexual

Aquells morros em recordaven alguna cosa, i he trobat la prova: a la imatge podem veure l'Alícia Sánchez-Camacho, de petita, abans de la operació, al costat d'en Juan Villalonga de Telefonica:







dijous, 6 d’agost de 2009

Madrit

Que Madrit és, de llarg, la ciutat més provinciana que conec no és pas nou. Crec que ho he manifestat en diverses ocasions. Així com aquí s’han empescat la campanya del “Som-hi!” –per cert, el president Montilla viu convençut que “hi” deu ser algun adjectiu-, a Madrit, d’uns anys ençà, funciona la campanya del “Comunidaz de Madriz: la suma de todos”. I és que realment, Madrit és una ciutat –i, per extensió, una comunitat- que s’ha construït gràcies a encabir tota la gent de la ejpaña profunda que vivien convençuts que eren massa bons com per ser de poble.

Algú pot pensar “osti, que bèstia en karbeis”, però realment és així: quan al poble de cabres els sortia un fill amb ínfules, l’acabaven enviant a Madrit. I així la família podia anar explicant pel pueblo que “nuestro Casimiro vive en la capital”. I en Casimiro podia tornar al pueblo any rere any a passejar els seus aires de grandesa, tot creient-se que era un ésser superior pel sol fet de ser “de la capital”.

El cas és que a Madrit, una de les poques ciutats del món on més del 85% de la población viu convençuda que és superior a la mitja (seguida a poca distància de Buenos Aires, això si), es copsa a l’ambient aquesta xuleria i aquesta prepotència. Xuleria i prepotència que fa riure, això si. I és per això que quan un de fora arriba a “la capital” pensa, en primera instància, “osti, aquests tius són superiors”. El temps que un trigui a adonar-se que tot és façana, va en funció de la intel.ligencia de què disposi.

Una de les primeres coses que un aprèn a Madrit, és que “el pescado y marisco más frescos de España se comen en Madrí”. Un en discrepa, i la resposta és “eso lo sabe todo el mundo”. La segona resposta és “pues siempre se ha dicho”. Un intenta fer-los veure que la ubicació dels restaurants i marisqueries de costa al costat de les llotges del port ho fan tècnicament impossible. Però te n’adones que ells són així, i que no els convenceràs pas. En el fons, tots provenen d’un poble de mala mort de la España profunda i, per tant i dins la seva tribu, ells són els escollits. Ells són els que meravellen la resta de membres de les seves tribus quan, de vacances al pueblo, els expliquen que disposen d’aigua calenta i energia elèctrica a les seves llars.

La segona cosa que el foraster adverteix és que, per molt merdós que sigui el restaurant, l’homo madrilenyus espera que el rebin com si arribés el tsar. I és que realment, mentalment encara hi viuen, a l’època dels tsars. Així com l’empresari català tipus es pot arribar a ofendre davant d’una gran reverència entrant al Roig Robí (l’interlocutor podria entendre que hom és un bon vivant i té per costum fotre’s uns grans tiberis), l’homo madrilenyus dels collons espera que quan arriba al “Mesón Los Pajaritos, bodasbautizosycomuniones” li aparquin el cotxe, li obrin la porta i li diguin “Señor Casimiro, le hemos reservado su mesa de siempre”. Encara que fagi 11 anys i 23 dies que el senyor Casimiro no trepitja el restaurant. El més important és fer notar a l’altre que s’és algú. Si aneu a Madrit, feu la prova: aneu a qualsevol restaurantot de merda on els cambrers vesteixin americanes blanques amb botons daurats, en toqueu qualsevol i, quan es giri li dieu “¿qué hay, Antonio?”. Us puc ben assegurar que la resposta serà “hombre, señor, un placer verle nuevamente por aquí”.

La tercera cosa que aprens d’una manera relativament ràpida, és que el rei és un ésser que dina unes 8 vegades diaries de mitja. Puc assegurar haver dinat a no menys de 20 restaurants on “el rey come aquí una o dos veces por semana”. 20 x 2 = 40. 40/5 = 8. Fàcil. Òbviament, el motiu de la observació és, lluny d’un traspas d’informació, donar-te a entendre l’alt nivell de rel.lacions que (no) es té.

Madrit és tant ridícul, que un se n’acaba adonant que en el fons el que ens tenen és enveja. Per molt que no ho sembli, ells saben que son inferiors en tot i que estan un parell d’evolucions per sota. I és per això que transmeten aquesta aparença: és aquella falsa seguretat del que lluita perquè no se li noti la impostura. Però se li nota. I de quina manera! Per molt que es moguin amb xofer, s’engominin, caminin estirats o obervin els patrons de moda que teniem a Barcelona fa una dècada i mitja, no hi trobaras pas la més mínima elegància, classe, glamour ni res que s’hi assembli. I per tant, davant de tant d’acartronament tens dues opcions: o fugir corrent, o aprofitar l’avinentesa per deixar-los en ridícul.

I ja m’he esbravat prou. En aquest punt és quan m’aixeco, em col.loco el blazer blau marí amb botonets daurats damunt la camisa blau cel de coll i punts blancs, em miro el mirall mentre em passo la llardosa pinta que regalima de “Patrico” i surto a menjar-me el món a base de salutacions hipòcrites a personatges insignificants que fan esforços sobrehumans per pagar les lletres del Mercedes amb tapacubos i tapisseria de fil.

divendres, 3 de juliol de 2009

Camaldo

La Dolors Camats practicant una fel.lació al Cristiano Ronaldo. Podria reprendre el bloc de 1.000 maneres, però ho havia de fer amb aquesta imatge que, des que em va fer despertar sobressaltat del sofà (entestar-se a mirar únicament la TV3 d’avui en dia és el que té: hom s’adorm), s’ha convertit en recurrent. I m’assalta en qualsevol situació: conduint, dinant, reunit en consell d’administració, jugant amb els meus fills o llegint el diari.

La Dolors Camats, amb aquella cara de peix bullit i aquell ritme vital equiparable al d’un roc de 15 tonelades. Aquell posat de tòtila. Aquella sossura. Aquell esquerranisme llefiscós de ressentida recicladora. Succionant amb fruïció el membre del gitanet reconvertit en multimilionari gràcies a les dots negociadores (sic) del president del Madrit. No me la puc treure del cap.

He pensat a buscar un psiquiatre però, francament, la sola idea d’haver d’explicar una imatge com aquesta a un desconegut em posa els pèls de punta. De fet, no m’atreveixo a explicar-ho ni als familiars més directes. És en aquest punt on servidor recorda el bloc. I servidor veu un llum al final del túnel. I servidor no recorda la contrassenya, i prova i prova fins que no hi ha res a fer. I servidor veu la pestanya “ha oblidat la seva contrassenya?” i hi clica al damunt. I servidor pot entrar novament al seu bloc. I exclama “Visca!” mentre clica amb força el teclat del seu Dell Latitude (ha desistit d’intentar fer alguna cosa amb el flamant Compaq amb Windows Vista recent estrenat: “windows ha detectado un error” “quiere buscar en línea la solución al problema” “si” “windows no ha encontrado una solución al problema” “windows se está cerrando” “si enxampo l’inventor del güindousvista l’escanyo”). I és en aquest punt que, servidor pren aire, tira l’esquena enrere, i amb el cos recte i els braços extesos a l’estil Richard Clayderman disposant-se a interpretar una gran peça, pensa en Guardiola, Messi, Xavi, Iniesta, E’too, Henry, Alves, Piqué, Márquez, Puyol, i exclama “JOAN FERRAN: CAGUMLAMAREQUET’HAPARIT!”

divendres, 31 d’octubre de 2008

Doncs jo defensaré en Benach

Ens llevàvem fa uns dies amb la noticia bomba amb que obria l’ABC, aquell diari fundat per Don Torcuato Luca de Tena i que té, com a punt de major interès la secció de necrològiques, que el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach i Pascual havia canviat el seu cotxe oficial per un Audi A8 “limusina” amb un cost de 110.000 €. Per si això no fos prou, el President Benach se l’havia fet “tunear” amb un televisor, una taula i un reposapeus que sumaven 20.000 € més, tot elevant el cost de la operació a 130.000 €.

Aquí hi ha diverses coses a considerar: en primer lloc, hem de tenir en compte que l’ABC és, a dia d’avui, un petit diariet amb una difusió molt inferior a la que té un diari com “La Vanguardia”, tot i que l’ABC és d’àmbit espanyol. Queda clar, doncs, que necessiten recuperar-se de la patacada que porten patint tants anys. I si hem de jutjar els titulars d’aquesta setmana i les notícies on fan èmfasi, queda clar que aquesta recuperació passa per atacar Catalunya, tàctica que s’ha demostrat que al país veí, no falla mai. L’altra cosa que convé no oblidar, és que la notícia prové d’una filtració de l’entorn d’en Benach. Val?

Al final resulta ser que el cost ha estat de 83.000 € del cotxe i 9.000 € dels extres, totalitzant 92.000 €. S’ha llançat molta merda i s’ha fet córrer molta tinta sobre una notícia que, què voleu que us digui, tampoc em sembla tant fora de lloc. Què demostra? Que aquests d’esquerra són una colla de “polls ressucitats”? Que ténen complexe de “nou rics”? Molt bé, doncs no haver-los votat, tu. Si tot això ja ho sabiem! Ara a “apetxugar” i callar. I és que la tele la puc entendre. I la taula. Però el reposapeus???? Que va de senyor feudal??? D’altra banda, un servidor es va gastar una vegada 2.400 € en unes llandes d’aliatge a càrrec de l’empresa. I el meu actual cotxe incorpora, entre d’altres, sistema de so d’alta fidelitat i calefacció als seients de pell –al marge del sostre solar elèctric i totes les altres tonteries que no serveixen per res-. D’acord que a en Benach li paguem “entre tots” i a mi m’ho paga una empresa privada. Però en el fons és el mateix. “Porque yo lo valgo”, com deia l’anunci. Vaja, que tampoc n’hi ha com per afusellar-lo.

Jo sóc partidari que el President del Parlament de Catalunya es mogui pel món en un Audi A8. Ho podria fer en un Seat Ibiza, si, però no tindria el mateix “empaque”. I, què collons, crec que com a segona figura més important del país a nivell institucional, hi ha una parafernalia que s’ha de guardar.

Com a conseqüència d’això, i en la seva línia d’atacar “la periferia”, mig trascendeix que el President de Galícia, el socialista Touriño (per això dic “mig trascendeix”: és socialista i, per tant, una part importantíssima de la premsa, ja no en diu res) s’ha gastat 480.000 € en el seu cotxe oficial. És a dir, 5,2 vegades més que l’Ernest Benach! Per rematar-ho, resulta que el govern gallec disposa de 355 cotxes oficials, que costen als gallecs 166.000 €/mensuals! I és que el president té, a la seva disposició, 3 Audis A8 (3!) i un Audi A6. Això no és despilfarrar: és estafar.

Rebuscant ja molt molt, trobem que la presidenta de les Corts Valencianes (és a dir, l’homòloga d’en Benach al País Valencià), que porta per nom “Milagrosa Martinez” ha decidit fer canvi de cotxe també i, tatxan, s’ha gastat 278.000 € en dos Audi A8. No surt la notícia en portada a l’ABC ni en parla la COPE, ni surt als programes de “intereconomia TV” ni res per l’estil. Algú em pot explicar perquè, havent-se gastat 3 vegades el que s’ha gastat en Benach no rep cap atac? Molt fàcil: perquè ella és del PP. I València és, a dia d’avui, el barri marítim de Madrit. Tots callats, doncs, i a “rajar” d’en Benach, que s’ha gastat una tercera part del que s’ha gastat aquesta senyora.

I arribem ja a la noticia que més m’ha impactat. Òbviament, tampoc ha sortit en portada a l’ABC, ni n’ha parlat La Razón, el Mundo, la COPE o Telemadrit. I és que l’alcalde de Madrit (oju, que parlem d’un alcalde, no del president d’una institució com el Parlament o les Corts) paga pel seu cotxe oficial 147.906 €. Algú podria dir que només és 1,6 vegades el que ha costat el cotxe d’en Benach. Però el que és realment escandalós és que, mentre el cotxe d’en Benach COSTA 92.000 €, en Gallardón paga els 147.906 € CADA ANY! I tenint en compte que el contracte de renting és a 4 anys, als madrilenys (entre els que hi podem comptar tots aquests de la caverna que tant ataquen en Benach) els costa 591.624 € el cotxe oficial del seu alcalde. Perquè no en diu res tota la caverna? Cony, doncs perquè en Gallardón és del PP i no és independentista.

Resumint: tot i que l’alcalde de Madrit gasti en el seu cotxe oficial 6,4 vegades més del que val el cotxe del President del Parlament de Catalunya, en el cas dels catalans es pot considerar un “derroche”. L’alcalde de Madrit, en canvi, és “gasto protocolario”. Al costat de tots aquests, en Benach –que és el més atacat- és un humil. Com voleu que l’ataqui? Els draps bruts es renten a casa. I en front de tota aquesta caverna de malalts i gent plena d’odi, només puc que defensar el president Benach i oferir-li tots els meus respectes. Que reposi els peus en pau.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Teianencs i teianenques: aquí ho teniu.

Agafo el “Butlletí” que trimestralment l’Ajuntament de Teià ens fa arribar a casa. I veig que dins hi porta dos folis solts. Un és de color groc i parla dels nous habitatges de la gent gran. Molt bé. L’altre és verd. I com el groc, llueix unes lletres ben grans que diuen “NOTA INFORMATIVA”. Començo a llegir, i em cauen els collons al terra. El text íntegre el teniu aquí.

Fotre palla en un full deu ser la única cosa on l’alcalde és mig competent. Bé, a l’hora de fotre mà a la caixa també ho és bastant, de competent. Només cal que fem un cop d’ull al “pacte de govern” que van signar ERC i CiU per fer front a la legislatura que ens ocupa:

SOU BASE DE L’ALCALDE PRIMER ANY (ERC): 49.771 €
SOU BASE DE L’ALCALDE SEGÓN ANY (ERC): 51.264 €
SOU BASE DE L’ALCALDE TERCER ANY (CiU): 26.401 €
SOU BASE DE L’ALCALDE QUART ANY (CiU): 27.193 €

Si algú ho entén, que m’ho expliqui. És a dir, entenc que el candidat convergent, Josep Botey, s’assigni un sou proporcionat si tenim en compte que el poble compta amb poc més de 5.800 habitants. El que no entenc és que miri cap a una altra banda quan el d’Esquerra actúa com un autèntic mort de gana d’Esquerra: abusant. Aquests diners, no se’ls mereix.

Anem a veure, però, a què ens ha conduït el fet de tenir un incompetent al capdavant del consistori, que ha tingut els sants collons d’apropiar-se d’un sou com el que es va posar aquest home. Veiem què ha fet amb aquesta dedicació plena, que vé explicat d’una manera encriptada a l’esmentada “NOTA INFORMATIVA”. Vé a dir això:

El pressupost de 2.008 preveu que “palmarem” 249.500 € (és curiós, però aquest déficit que tindrà l’ajuntament enguany, vé a ser el que s’ha embutxacat l’alcalde “d’esquerres” des que va accedir al poder el 2003). Què podem fer per arreglar el problema? Ben fàcil:

- Apujarem la taxa d’escombraries un 25% el 2009, un 10% el 2010 i un 10% el 2011
- Apujarem l’IBI al 2009 fins al tipus màxim: de l’1,01% a l’1,1%. Amb dos collons!
- Apujarem les altres taxes un 4% cada any (del 2009 al 2011)

Aquí la “NOTA INFORMATIVA” fa un gir màgic, i introdueix un element nou. Com qui no vol la cosa, a peu de full l’amic Andreu Bosch aprofita per deixar caure de que el tema està una mica guarro perquè de l’any 2007 hi ha pendent un petit foradet (bé, ell d’això en diu “resultat pressupostari ajustat negatiu”) de -403.425,77 € i un romanent de tresoreria (és a dir “diners”) per despeses generals negatiu de -920.530,10 €. Capici?

I què obtindrem els habitants d’aquesta bonica vila del Maresme a canvi de tot això? Molt fàcil:

- Menys butlletins i publicacions municipals (i així, de pas, ens estalviem el tràngol d’haver de camuflar els problemes que anem creant al poble i els vilatans)
- No hi haurà calendari 2009, etc. (per una cosa que feien bé…)
- Reducció de despeses per festes locals i festa major (resumint: que seran una merda)
- NO HI HAURÀ ELS PROPERS ANYS ENLLUMENAT DE NADAL (serem l’únic poble de Catalunya sense enllumenat de nadal)
- Contenció de despeses en jardinería pública (com si anéssin sobrats en aquest capítol!)

Resumint: que aquesta colla de talossos que, amb aquells aires de grandesa van accedir al poder l’any 2003, ens han fotut un forat de 750.000 € (125 milions de pessetes). Que l’alcalde, l’any vinent tindrà els sants collons d’embutxacar-se els més de 51.000 € de sou de l’any (si troba algún caler fresc a l’ajuntament, es clar) i marxarà cap a casa. Hauran sigut 6 anys al capdavant del poble. 6 anys marcats per la xuleria, la prepotencia (i la incompetència i la vergonya aliena). 6 anys marcats per excessos de tota mena, i viatges a la Toscana. 6 anys de sou astronòmic (no oblideu que només l’alcalde ens ha costat cada any uns 10 €/habitant) que s’acabaran quan fugi amb la cua entre les cames deixant un forat de 750.000 € darrere seu. I com dèia “La Trinca”, al pobre poble què? Doncs un augment del 25% de la taxa d’escobraries d’entrada. Després un augment espectacular de l’IBI. I a canvi, viurem un un poble deixat on, per no haver-hi, no hi hauran ni llums per nadal.

Molt bé nanos, us felicito a tots plegats!