Acabem de presenciar l’últim “derby” barceloní de la història (bàsicament perquè un cop el "Reial Club Deportiu Espanyol" jugui a Cornellà, ja no serà un equip de la mateixa ciutat que el Barça. I a nivell país, si tenim en compte que mentre el Barça llueix la senyera a la samarreta, l’altre s’autoproclama “Espanyol”) i, certament, la victòria del Barça ha estat més que merescuda.
És llastimós veure l’arreplegat aquest d’en Sánchez Llibre dir que li han robat un partit: 31 rematades del Barça contra 5 de l’Espanyol. 58 pilotes recuperades del Barça contra 40 de l’Espanyol. I sobre les targes: 5 a l’Espanyol per 26 faltes comeses. I 2 pel Barça amb només 14 faltes comeses. Com pots dir que t’han “robat” quan només has xutat 5 vegades a portería, mentre el teu rival ho fèia en 31 ocasions? Com pots dir que t’han “robat” quan el teu equipet, amb prou feines, ha tingut la pilota menys d’un terç del partit? En Sánchez Llibre és idiota i encara no se n’ha adonat. Però anem a analitzar-ho. Hi ha hagut 3 jugades, diguem-ne, polèmiques:
1-0: Valdés salta per refusar la pilota. Luis García (aquell que afortunadament juga al futbol… i dic afortunadament perquè, de ben segur, si no fós futbolista es dedicaría al petit furt) li fot un una empenta amb el colze a Valdés mentre aquest era a l’aire i, en conseqüència, Valdés cau. I el tal “Coro”, probablement l’únic de l’espanyol que sap parlar el català, remata a cor que vols. Gol si. Però invàlid també. Qualsevol que no vegi que aquest gol no hauria d’haver pujat al marcador és que no vol veure la realitat. Per tant, doncs, no sé de què es queixa l’imbècil del Sánchez Llibre quan, l’únic gol que han fet pujar al marcador, els l’han regalat.
Expulsió de “Nené”: Li fot un cop de colze a la cara a Sergio Busquets, i el tira al terra. Targeta groga, evidentment. Resulta que era la segona i, per tant, l’expulsa. On és el “robatori”? És que és normal dedicar-se a fotre cops de colze a la cara de l’oponent? Targeta en tota regla. No hi ha discussió possible.
1-2: D’acord que el penalti és, si més no, rigorós. D’acord que en moltes ocasions, aquest tipus de penaltis els àrbitres se’ls mengen. En qualsevol cas, ningú no discuteix que la jugada anti-reglamentària hi és. Per tant, doncs, si tu comets una jugada anti-reglamentària, t’exposes a la sanció, que és el que ha passat. Si tenim en compte que el primer gol te l’han regalat, no és d’extranyar que l’àrbitre compensi pitant un penalti tant rigorós. La diferencia és que així com el gol és il.legal, el penalti no. Per tant, doncs, si a algú li han "robat", ha estat al Barça.
Sobre les targes, a la vista de les faltes comeses per l’espanyol (26) i les comeses pel Barça (14), queda clar que 5 targetes contra 2… doncs home, és proporcionat.
En joc, el Barça ha estat infinitament superior. El Barça ha jugat al futbol, i l’Espanyol no sé exactament què collons hi ha anat a fer, al camp. És que algú pot tenir la barra de dir que l’Espanyol ha jugat bé? Si ha fet pena! S’ha limitat a “posar l’autobús” davant la portería aprofitant que una errada arbitral els donava avantatge… i ja està. No han fet res més. De què es queixen, doncs?
Els fets protagonitzats per la xusma de dalt han estat, simplement, lamentables. En qualsevol cas, les entrades els les ha venut l’Espanyol (el Barça no hi ha tingut res a veure). I la seguretat correspon a l’Espanyol. Si algú ha de respondre per aquests actes, al marge que algún d’aquells desgraciats portés al coll una bufanda del Barça, és l’Espanyol. Al camp del Barça, aquesta xusma fa temps que no hi entra pas. A can Barça tenim criteri, ves. El problema és que a cap d’aquests desgraciats que llancen bengales contra la gent no se’ls ha empresonat mai per intent d’homicidi –és que algú pot referir-se d’una altra manera al fet de llançar una bengala contra un grup de gent?-. Si ho féssin d’una vegada, aquests desgraciats s’ho pensarien més la propera vegada.
El que queda clar és que hi ha una diferencia abismal entre Barça i Espanyol, a tots els nivells. A nivell de jugadors, és evident en vista del futbol d’uns i d’altres. Això sense entrar a valorar l'aspecta quillesc d'un Tamudo o un Luis Garcia enfront de l'aspecte innocent d'un Bojan, un Iniesta o un Messi.
A nivell d’entrenador, no es pot comparar un Guardiola, català i educat, amb un xarnegot de bar com el tal Márquez que, quan en roda de premsa li pregunten pel gol que els han regalat, lluny de reconèixer res salta dient “yer penarti qué, eh? Ejque vas con el barsa o cong quieng vas? Po yatá”. Això és esportivitat, si senyor. Quin desgraciat. Però es clar, per entrenar quillos com en Tamudo o en Luis Garcia què vols? Si al Guardiola ni l’entendrien! Ja m’imagino aquesta colla de quinquis de barriada dient-li “¿qué ha dicho neng?”
A nivell de directives, la diferencia és abismal. L’analfabet aquest d’en Sánchez Llibre declarant que li havien robat el partit (sense haver analitzat el partit per TV ni res). Em sembla que queda tot dit. Que aprengui a parlar, que es culturitzi, i després que fagi declaracions per la tele. De mentre, que vagi a pescar escopinyes i deixi de dir tonteries.
Personalment, però, a aquesta colla d’espanyolistes ressentits i anticatalans el millor que els podia passar era que els fotéssin un gol en temps de descompte. I si el penalti fós inexistent, millor, que fa més ràbia. Que es fotin, i a veure si amb una mica de sort aquest any els tornem a veure a segona. El que no entenc és què espera TV3 a embrutar el seu logo patrocinant la samarreta d’aquest equipet amb aquest estadi plè d’incidents que, lluny de recordar-me “la liga de las estrellas” em recorden quan jo era petit i anàvem a jugar al camp de “Las viviendas del congreso”, “La Verneda” o algún altre d’aquells on sempre acabes amb batalla campal.
En qualsevol cas, VISCA EL BARÇA!
diumenge, 28 de setembre del 2008
dimecres, 24 de setembre del 2008
Quin panorama noi
Aquest món nostre cada dia està pitjor. Ni tant sols podia accedir al meu bloc, collons, que he hagut de restablir la contrassenya i tot (i ara que hi penso… ja no recordo què he posat). Fa dies que la situació em desborda i, certament, no sé què escriure: fallen tantes coses!
En primer lloc, el word 2007 és una merda. Si, ja sé que els temps canvien i tot això, però tot i tenir la interfície en català, encara no he tingut collons d'incorporar el diccionari català (raó per la qual em passo més estona corregint les auto-correccions que escrivint). M’indica que tinc el diccionari configurat per l’”español tradicional”. I jo em pregunto: com cony s’ho fan els que miren gran hermano i es creuen en Zapatero? Perquè dubto molt que “tradicionalment” els espanyols féssin ús de l’”haiga”, l’”ejque”, la lletra “k” o el ver “haber” per llançar advertiments del tipus “haber si os calláis”. En fi, tant se val.
Tenim una negociació (sic) del finançament que fot vertadera pena. En primer lloc perquè és una negociació on una de les parts demostra dia rere dia que s’ho passa tot pel folre dels collons sense ni tant sols immutar-se. Com es pot negociar en aquestes condicions? Si fa riure! Sempre m’he mostrat contari a la violència: sóc un hipòcrita. Tenim 5 parts en aquesta negociació:
PSC: Aquests queda clar que no ténen cap mena de força, i centren les seves forces a evitar que es noti que estan lligats de mans i peus al PSOE. És que algú ho dubta? Declaracions del tipus “CiU s’ha de deixar de maximalismes” són per escopir la cara de qui les fa. Directament. Jo estic convençut que el conseller Castells realment intenta buscar el millor per Catalunya. El problema, però, és que està sol. No cal rememorar les paraules del mort de gana vingut a més d’en Corbacho, oi? Sincerament: algú que no sigui rematadament imbècil creu que el PSC té Catalunya com a prioritat? Aneu a cagar, home, que fa temps que ens afaitem.
Esquerra: En primer lloc, no crec que hi hagi ningú en tot el partit capaç d’entendre el finançament. Per tant, doncs, què han de proposar, aquests? La seva màxima preocupació en aquests moments és intentar mantenir el poder costi el que costi, però sent a la vegada amics de CiU. Que ho volen tot, vaja. I crec que si en comptes de perdre tant de temps mirant de reüll què fan els altres tot pensant com els pot afectar, potser aniriem millor i tot.
IC-V: Aquests, directament, estan acollonits veient què pot fer Esquerra. D’uns anys ençà viatgen en cotxes amb seients de pell i mengen cada dia a restaurants que no es poden permetre. La màxima prioritat, doncs, és mantenir la cadira costi el que costi. Encara que això impliqui “performances” galdoses com la de l’ex-matxaques de la Fecsa amb la vicepresidenta primera. Pena, vaja. D’altra banda, qui podem trobar en un partit d’il.luminats com IC-V que tingui un mínim de coneixements com per fer alguna proposta intel.ligent sobre finançament?
CiU: No dubto en absolut que les seves propostes poden ser les millors, i de llarg. El problema, però, és que com que ténen assumit que una gran part de la població ratlla la imbecilitat, perden massa temps evitant el desgast. Que res del que puguin dir es pugui interpretar com que volen fer que la gent se n’adoni que tenim un govern –PSC- completament sotmès al que digui el PSOE. I així no anem enlloc. Mentre energúmens de la talla d’un Ribera (o qualsevol dels fillsdeputa que comparteixen filiació amb ell) poden dir les bajanades que vulguin, a la “Casa Gran” se la segueixen agafant amb paper de fumar no fos cas que s’esvalotés cap tieta.
Govern d’Espanya: Aquests, està clar, no? Cada cessió a Catalunya implica una davallada en intenció de vot a l’estat espanyol. Per tant, doncs, es tracta de no cedir una merda, i confiar en el baix nivell de la ingent quantitat de ments simples que encara ocupen el nostre país i propicien que el PSOE tregui tants vots aqui. Mentre un Joan Ferran qualsevol pugui anar pel carrer sense que l’apedreguin, no en sortirem mai.
Aqui, el que ens falta és un David Ben Gurion que, amb un parell de collons, es planti i els digui als espanyols “fins aqui hem arribat” tot proclamant l’estat independent de Catalunya. Qui ens enviaran, aqui? A un exèrcit farcit per retrassats mentals del tipus “soy hel nobio de la muerte” i sud-americans a qui han promès papers si s’allistàven a l’exèrcit? No em facis riure, home. M’agradaria veure com se’ls passaria la xuleria a Madrit si es quedéssin sense els nostres €.
Mira que he voltat món, i mai no he vist una concentració tant gran de gent incompetent que visqui a costa del talent aliè com a Madrit. I és que no ens enganyem: Madrit és una ciutat –digues-ne comunitat, si vols- que viu de ser capital del “reino” i prou. El caràcter madrileny és gandul i gassiu. No trobaras un madrileny competent i treballador. I els catalans, com burros, fent-los la feina bruta tot produïnt des de Madrit. Us recomano el següent exercici: vol en avió amb Vueling –que és catalana- fins a la T4. Metro des de la T4 fins a “nuevos ministerios”. I d’allà, la línia 10 en direcció “Puerta del Sur” fins a Gregorio Marañón (una parada). Un cop a Gregorio Marañón, agafeu la Castellana i, xino-xano, la recorreu fins la cruïlla amb Ortega i Gasset girant el cap a banda i banda: “La Caixa”, el RACC, la Catalana Occidente, el Banc Sabadell... us trobareu com a casa, vaja. I és que Madrit és això: res fruit de l’esforç propi. Si Madrit no fós capital, probablement els aborígens/autòctons d’allà encara viurien en coves (en plè segle XXI). La gomina, la xuleria i els cotxes amb xofer ens els deuen bàsicament a nosaltres. No en tingueu cap dubte. I si el teniu, dugueu a terme l’exercici que us dic: ells no han fet res.
TV3 i Catalunya Ràdio estan sota mínims. Algú dubtava que després de l’assalt a la Generalitat per part dels espanyols els ressentits i els incapaços, ensorrarien tot el que haviem aconseguit aprofitant la democràcia? Doncs au, reis, ja ho teniu. TV3 s’ha passat l’estiu emetent repeticions. Això pretén ser referència d’alguna cosa? Entre la Judit Mascó (que si, que és alta i té una cara maca, però és a la presentació de programes el que el Leonardo Dantés a la composició musical) i la merda de col.laboradors dels programes pretesament divulgatius (vaig sentir un economista –sociata, evidentment, es notava per la cara de restrenyiment i el trajo barat que jo no gosaria posar-me ni sota amenaça de mort- al programa d’en Cuní culpant l’especulació de l’augment del preu del petroli, i una mica més i caic desmaiat: només un ignorant o un manipulador pot vomitar una tonteria semblant. I és que jo em pregunto: i aquests especuladors dels que parla on el magatzemen, el petroli amb el que especulen?). “Herois Quotidians”, una perla al mig de tanta misèria, s’ha acabat. De l’APM no en tenim notícies. I a canvi ens empassarem el Polònia 3 dies a la setmana, suposo que fins que l’avorrim. Lluny queden els temps on els telenotícies eren telenotícies –i no aquesta merda que emeten ara-, i els programes no insultàven la intel.ligència de l’espectador. Suposo que el PSC donarà per acabada la feina el dia que deshissin la senyera del Palau de la Generalitat, i s’hagi acabat el joc.
El Barça... millor no en parlem. No sóc partidari del Guardiola. Aqui ho deixo escrit.
I em podria extendre parlant sobre la crisi (o “crecimiento negativo” que diuen els socialistes, en una nova demostració de nul.litat intel.lectual: com es pot “créixer” de manera “negativa”? Això es diu decreixer!) aprofitant que és un tema que no només m’apassiona, sinó que hi entenc una mica. Crisi on, a diferència d’altres crisis, distingim claríssimament al seu orígen una sèrie de gent que ha enganyat per embutxacar-se altíssims rendiments d’una manera relativament ràpida (parlo del sector financer), una sèrie de gent que s’ha cregut més llesta del que realment era (en el cas del nostre país, parlariem bàsicament del sector de la construcció) i, per últim i de manera massiva, tota una sèrie de gent que s’ha deixat enredar com a “xinos” –sense faltar als orientals- tot pensant-se que éren rics quan no passaven de ser gent perillosíssimament endeutada. Hem viscut una època on qualsevol pelacanyes es podia comprar un cotxe de 50.000 € o 60.000 € oferint com a garantia casa seva. Vivendes que han servit com a garantia de crèdits que pagàven creuers, viatges o qualsevol altra despesa superflua. Que els preus dels pisos no podien pujar a un ritme d’un 30% anual de per vida, ja es veia. Que uns tipus d’interès per sota del 2% eren insostenibles, també. El més greu del tema és que a les entitats de crèdit, per pura supèrbia, els ha costat uns anys adonar-se que comprant diners a 1 any i venent-los a 30 l’hòstia t’ha d’arribar. I els ha arribat. Ara ens trobem amb entitats com Bancaja que, per obtenir liquidesa, l’ha de pagar a un EURIBOR + 6,5%. A quin preu ha d’oferir els diners per fer negoci? A cap. Taparan forats fins que algú els intervingui o petin. Els responsables, però –i com passa sempre-, quedaran completament impunes.
Vénen un parell d’anys (pel capbaix) de caiguda lliure, on el sistema aguantarà com bonament pugui (però tranquils tots! Aqui tenim en Montilla, en Saura, en Corbacho o el Ministre d’Economia i Hisenda amb estudis de Dret –aquella carrera on no s’estudia matemàtica ni en la seva versió més elemental- Solbes). Espero que davant la manca d’expectatives, molts s’animin a tornar al pueblo i possibilitin que, a les properes eleccions, els resultats denotin més intel.ligència. I és que de cara als propera comicis, a mi m’agradaria que cadascun dels qui han possibilitat un govern socialista a Espanya (a Catalunya el tenim per ambició i traïdoria d’en Puigcercós & Co., no per democràcia) es preguntin com els ha anat la cosa a títol personal. Què és això que ha fet en Zapatero per tal de poder afirmar sense avergonyir-se que “si gana Zapatero gana Catalunya”. Vols dir que amb en Rajoy estariem pitjor? Vols dir que hauriem aconseguit (encara) menys? Tu n'estas segur/a, d'això?
Necessitem passar a l’acció com a país. Cal que ho tinguem clar. Visca Catalunya!
En primer lloc, el word 2007 és una merda. Si, ja sé que els temps canvien i tot això, però tot i tenir la interfície en català, encara no he tingut collons d'incorporar el diccionari català (raó per la qual em passo més estona corregint les auto-correccions que escrivint). M’indica que tinc el diccionari configurat per l’”español tradicional”. I jo em pregunto: com cony s’ho fan els que miren gran hermano i es creuen en Zapatero? Perquè dubto molt que “tradicionalment” els espanyols féssin ús de l’”haiga”, l’”ejque”, la lletra “k” o el ver “haber” per llançar advertiments del tipus “haber si os calláis”. En fi, tant se val.
Tenim una negociació (sic) del finançament que fot vertadera pena. En primer lloc perquè és una negociació on una de les parts demostra dia rere dia que s’ho passa tot pel folre dels collons sense ni tant sols immutar-se. Com es pot negociar en aquestes condicions? Si fa riure! Sempre m’he mostrat contari a la violència: sóc un hipòcrita. Tenim 5 parts en aquesta negociació:
PSC: Aquests queda clar que no ténen cap mena de força, i centren les seves forces a evitar que es noti que estan lligats de mans i peus al PSOE. És que algú ho dubta? Declaracions del tipus “CiU s’ha de deixar de maximalismes” són per escopir la cara de qui les fa. Directament. Jo estic convençut que el conseller Castells realment intenta buscar el millor per Catalunya. El problema, però, és que està sol. No cal rememorar les paraules del mort de gana vingut a més d’en Corbacho, oi? Sincerament: algú que no sigui rematadament imbècil creu que el PSC té Catalunya com a prioritat? Aneu a cagar, home, que fa temps que ens afaitem.
Esquerra: En primer lloc, no crec que hi hagi ningú en tot el partit capaç d’entendre el finançament. Per tant, doncs, què han de proposar, aquests? La seva màxima preocupació en aquests moments és intentar mantenir el poder costi el que costi, però sent a la vegada amics de CiU. Que ho volen tot, vaja. I crec que si en comptes de perdre tant de temps mirant de reüll què fan els altres tot pensant com els pot afectar, potser aniriem millor i tot.
IC-V: Aquests, directament, estan acollonits veient què pot fer Esquerra. D’uns anys ençà viatgen en cotxes amb seients de pell i mengen cada dia a restaurants que no es poden permetre. La màxima prioritat, doncs, és mantenir la cadira costi el que costi. Encara que això impliqui “performances” galdoses com la de l’ex-matxaques de la Fecsa amb la vicepresidenta primera. Pena, vaja. D’altra banda, qui podem trobar en un partit d’il.luminats com IC-V que tingui un mínim de coneixements com per fer alguna proposta intel.ligent sobre finançament?
CiU: No dubto en absolut que les seves propostes poden ser les millors, i de llarg. El problema, però, és que com que ténen assumit que una gran part de la població ratlla la imbecilitat, perden massa temps evitant el desgast. Que res del que puguin dir es pugui interpretar com que volen fer que la gent se n’adoni que tenim un govern –PSC- completament sotmès al que digui el PSOE. I així no anem enlloc. Mentre energúmens de la talla d’un Ribera (o qualsevol dels fillsdeputa que comparteixen filiació amb ell) poden dir les bajanades que vulguin, a la “Casa Gran” se la segueixen agafant amb paper de fumar no fos cas que s’esvalotés cap tieta.
Govern d’Espanya: Aquests, està clar, no? Cada cessió a Catalunya implica una davallada en intenció de vot a l’estat espanyol. Per tant, doncs, es tracta de no cedir una merda, i confiar en el baix nivell de la ingent quantitat de ments simples que encara ocupen el nostre país i propicien que el PSOE tregui tants vots aqui. Mentre un Joan Ferran qualsevol pugui anar pel carrer sense que l’apedreguin, no en sortirem mai.
Aqui, el que ens falta és un David Ben Gurion que, amb un parell de collons, es planti i els digui als espanyols “fins aqui hem arribat” tot proclamant l’estat independent de Catalunya. Qui ens enviaran, aqui? A un exèrcit farcit per retrassats mentals del tipus “soy hel nobio de la muerte” i sud-americans a qui han promès papers si s’allistàven a l’exèrcit? No em facis riure, home. M’agradaria veure com se’ls passaria la xuleria a Madrit si es quedéssin sense els nostres €.
Mira que he voltat món, i mai no he vist una concentració tant gran de gent incompetent que visqui a costa del talent aliè com a Madrit. I és que no ens enganyem: Madrit és una ciutat –digues-ne comunitat, si vols- que viu de ser capital del “reino” i prou. El caràcter madrileny és gandul i gassiu. No trobaras un madrileny competent i treballador. I els catalans, com burros, fent-los la feina bruta tot produïnt des de Madrit. Us recomano el següent exercici: vol en avió amb Vueling –que és catalana- fins a la T4. Metro des de la T4 fins a “nuevos ministerios”. I d’allà, la línia 10 en direcció “Puerta del Sur” fins a Gregorio Marañón (una parada). Un cop a Gregorio Marañón, agafeu la Castellana i, xino-xano, la recorreu fins la cruïlla amb Ortega i Gasset girant el cap a banda i banda: “La Caixa”, el RACC, la Catalana Occidente, el Banc Sabadell... us trobareu com a casa, vaja. I és que Madrit és això: res fruit de l’esforç propi. Si Madrit no fós capital, probablement els aborígens/autòctons d’allà encara viurien en coves (en plè segle XXI). La gomina, la xuleria i els cotxes amb xofer ens els deuen bàsicament a nosaltres. No en tingueu cap dubte. I si el teniu, dugueu a terme l’exercici que us dic: ells no han fet res.
TV3 i Catalunya Ràdio estan sota mínims. Algú dubtava que després de l’assalt a la Generalitat per part dels espanyols els ressentits i els incapaços, ensorrarien tot el que haviem aconseguit aprofitant la democràcia? Doncs au, reis, ja ho teniu. TV3 s’ha passat l’estiu emetent repeticions. Això pretén ser referència d’alguna cosa? Entre la Judit Mascó (que si, que és alta i té una cara maca, però és a la presentació de programes el que el Leonardo Dantés a la composició musical) i la merda de col.laboradors dels programes pretesament divulgatius (vaig sentir un economista –sociata, evidentment, es notava per la cara de restrenyiment i el trajo barat que jo no gosaria posar-me ni sota amenaça de mort- al programa d’en Cuní culpant l’especulació de l’augment del preu del petroli, i una mica més i caic desmaiat: només un ignorant o un manipulador pot vomitar una tonteria semblant. I és que jo em pregunto: i aquests especuladors dels que parla on el magatzemen, el petroli amb el que especulen?). “Herois Quotidians”, una perla al mig de tanta misèria, s’ha acabat. De l’APM no en tenim notícies. I a canvi ens empassarem el Polònia 3 dies a la setmana, suposo que fins que l’avorrim. Lluny queden els temps on els telenotícies eren telenotícies –i no aquesta merda que emeten ara-, i els programes no insultàven la intel.ligència de l’espectador. Suposo que el PSC donarà per acabada la feina el dia que deshissin la senyera del Palau de la Generalitat, i s’hagi acabat el joc.
El Barça... millor no en parlem. No sóc partidari del Guardiola. Aqui ho deixo escrit.
I em podria extendre parlant sobre la crisi (o “crecimiento negativo” que diuen els socialistes, en una nova demostració de nul.litat intel.lectual: com es pot “créixer” de manera “negativa”? Això es diu decreixer!) aprofitant que és un tema que no només m’apassiona, sinó que hi entenc una mica. Crisi on, a diferència d’altres crisis, distingim claríssimament al seu orígen una sèrie de gent que ha enganyat per embutxacar-se altíssims rendiments d’una manera relativament ràpida (parlo del sector financer), una sèrie de gent que s’ha cregut més llesta del que realment era (en el cas del nostre país, parlariem bàsicament del sector de la construcció) i, per últim i de manera massiva, tota una sèrie de gent que s’ha deixat enredar com a “xinos” –sense faltar als orientals- tot pensant-se que éren rics quan no passaven de ser gent perillosíssimament endeutada. Hem viscut una època on qualsevol pelacanyes es podia comprar un cotxe de 50.000 € o 60.000 € oferint com a garantia casa seva. Vivendes que han servit com a garantia de crèdits que pagàven creuers, viatges o qualsevol altra despesa superflua. Que els preus dels pisos no podien pujar a un ritme d’un 30% anual de per vida, ja es veia. Que uns tipus d’interès per sota del 2% eren insostenibles, també. El més greu del tema és que a les entitats de crèdit, per pura supèrbia, els ha costat uns anys adonar-se que comprant diners a 1 any i venent-los a 30 l’hòstia t’ha d’arribar. I els ha arribat. Ara ens trobem amb entitats com Bancaja que, per obtenir liquidesa, l’ha de pagar a un EURIBOR + 6,5%. A quin preu ha d’oferir els diners per fer negoci? A cap. Taparan forats fins que algú els intervingui o petin. Els responsables, però –i com passa sempre-, quedaran completament impunes.
Vénen un parell d’anys (pel capbaix) de caiguda lliure, on el sistema aguantarà com bonament pugui (però tranquils tots! Aqui tenim en Montilla, en Saura, en Corbacho o el Ministre d’Economia i Hisenda amb estudis de Dret –aquella carrera on no s’estudia matemàtica ni en la seva versió més elemental- Solbes). Espero que davant la manca d’expectatives, molts s’animin a tornar al pueblo i possibilitin que, a les properes eleccions, els resultats denotin més intel.ligència. I és que de cara als propera comicis, a mi m’agradaria que cadascun dels qui han possibilitat un govern socialista a Espanya (a Catalunya el tenim per ambició i traïdoria d’en Puigcercós & Co., no per democràcia) es preguntin com els ha anat la cosa a títol personal. Què és això que ha fet en Zapatero per tal de poder afirmar sense avergonyir-se que “si gana Zapatero gana Catalunya”. Vols dir que amb en Rajoy estariem pitjor? Vols dir que hauriem aconseguit (encara) menys? Tu n'estas segur/a, d'això?
Necessitem passar a l’acció com a país. Cal que ho tinguem clar. Visca Catalunya!
dijous, 17 de juliol del 2008
En Felip Puig té raó
Però de què collons es queixen? Felip Puig declara ahir que es fot de mal humor veient la lamentable dicció del president Montilla, que destrossa el català. I hi afegeix que “ni llegint és capaç de tenir una mínima dicció decent”. Acaba dient que a cap país del món no passa que el president no sàpiga parlar correctament la llengua.
Que el Joan Ferran, aquesta rata arrossegada, publiqui una entrada al seu bloc fent-se la puta ofesa és normal. Hem de tenir un compte que parlem d’una excrecència deplorable, mediocre i lamentable, que gràcies al carnet del partío ha pogut passar la seva miserable existencia vivint per sobre d’unes possibilitats que el seu talent no li haguéssin permès mai. Per tant, doncs, s’ha d’ofendre.
Que “El Periódico” en fagi editorial és normal: el seu públic (és a dir, aquell que el fulleja mentre és a la sala d’espera de l’hospital, perquè és a sobre la taula i és gratis) parla pitjor que el Montilla. I en Puig és un valor en alça. Els fa por. I per tant, l’han d’atacar amb el que puguin.
El que ja no entenc és què fa el Labordeta català declarant que en Puig s’ha de disculpar per ofendre milers de catalans. No content amb això, va el tiu i diu que “Montilla és un exemple a seguir”. Aquests d’esquerra s’han begut l’enteniment. Anem a veure si ho entenc: que un tiu que porta al país els anys que porta el Montilla no sàpiga parlar català és “un exemple”? Exemple de què? D’integració? Vés a la merda, home.
Els qui han de demanar perdó són aquests milers de persones (el Labordeta diu “de catalans”) que no parlen el català ni que els matin. Si el país depengués d’ells, el català hauria desaparegut fa segles. A sobre els hem de demanar perdó? En Felip Puig té tota la raó del món. El que passa és que en aquest país som tant burros que sempre estem pendents de que no s’emprenyi aquest o s’emprenyi l’altre. Mira, és deplorable que algú amb el català d’en Montilla tingui tant poca vergonya com per presentar-se a president. I que arribi a president, no perquè la gent el voti sinó perquè un partit que ha arreplegat els vots enganyant la gent tot fent-los creure que era independentista, ni t’explico. Ara, el que és de deliri és que algú posi com a “exemple” un tiu que fot 30 o 40 anys que és al país, i que tot i viure del país, és incapaç de parlar correctament l’idioma.
Mira Ridao, serà exemple per tu que deus ser idiota. Quin exemple pot donar Montilla? Si vas a un país que no és el teu, t’hi adaptes. I si no t’agrada el que hi ha, no hi vagis. O és que algú t’ha obligat? Ara, si després de 30 o 40 ets incapaç de parlar bé l’idioma, queda bastant clar el respecte que et mereix la cultura del teu país d’acollida. Per tant, doncs, només faltaría que això no es pogués tranquilament. El català d’en Montilla fa pena. És de vergonya aliena. I la única cosa que demostra és que aquest tiu és un xarnego a qui mai li ha donat la punyetera gana aprendre el nostre idioma. 30 o 40 anys després, a córrer perquè ha okupat la presidencia i queda bé parlar-lo. I els “independentistes” posant-lo d’exemple. Quins nassos.
Que el Joan Ferran, aquesta rata arrossegada, publiqui una entrada al seu bloc fent-se la puta ofesa és normal. Hem de tenir un compte que parlem d’una excrecència deplorable, mediocre i lamentable, que gràcies al carnet del partío ha pogut passar la seva miserable existencia vivint per sobre d’unes possibilitats que el seu talent no li haguéssin permès mai. Per tant, doncs, s’ha d’ofendre.
Que “El Periódico” en fagi editorial és normal: el seu públic (és a dir, aquell que el fulleja mentre és a la sala d’espera de l’hospital, perquè és a sobre la taula i és gratis) parla pitjor que el Montilla. I en Puig és un valor en alça. Els fa por. I per tant, l’han d’atacar amb el que puguin.
El que ja no entenc és què fa el Labordeta català declarant que en Puig s’ha de disculpar per ofendre milers de catalans. No content amb això, va el tiu i diu que “Montilla és un exemple a seguir”. Aquests d’esquerra s’han begut l’enteniment. Anem a veure si ho entenc: que un tiu que porta al país els anys que porta el Montilla no sàpiga parlar català és “un exemple”? Exemple de què? D’integració? Vés a la merda, home.
Els qui han de demanar perdó són aquests milers de persones (el Labordeta diu “de catalans”) que no parlen el català ni que els matin. Si el país depengués d’ells, el català hauria desaparegut fa segles. A sobre els hem de demanar perdó? En Felip Puig té tota la raó del món. El que passa és que en aquest país som tant burros que sempre estem pendents de que no s’emprenyi aquest o s’emprenyi l’altre. Mira, és deplorable que algú amb el català d’en Montilla tingui tant poca vergonya com per presentar-se a president. I que arribi a president, no perquè la gent el voti sinó perquè un partit que ha arreplegat els vots enganyant la gent tot fent-los creure que era independentista, ni t’explico. Ara, el que és de deliri és que algú posi com a “exemple” un tiu que fot 30 o 40 anys que és al país, i que tot i viure del país, és incapaç de parlar correctament l’idioma.
Mira Ridao, serà exemple per tu que deus ser idiota. Quin exemple pot donar Montilla? Si vas a un país que no és el teu, t’hi adaptes. I si no t’agrada el que hi ha, no hi vagis. O és que algú t’ha obligat? Ara, si després de 30 o 40 ets incapaç de parlar bé l’idioma, queda bastant clar el respecte que et mereix la cultura del teu país d’acollida. Per tant, doncs, només faltaría que això no es pogués tranquilament. El català d’en Montilla fa pena. És de vergonya aliena. I la única cosa que demostra és que aquest tiu és un xarnego a qui mai li ha donat la punyetera gana aprendre el nostre idioma. 30 o 40 anys després, a córrer perquè ha okupat la presidencia i queda bé parlar-lo. I els “independentistes” posant-lo d’exemple. Quins nassos.
Alea Jacta Est
Per fi avui s’ha desvetllat la incògnita de qui substituïrà l’Antoni Bassas al programa de Catalunya Ràdio que n’aguantava l’audiència.
Que havia de ser un personatge brut i sectari era d’esperar. Primer perquè el socialismo, aquell càncer, infecta totes les institucions públiques del país. I ja se sap que aquesta gent són una colla de sectaris. I segón, perquè si tenim en compte que l’objectiu del govern és arrancar la “crosta nacionalista”, com digué aquell babós arrossegat, què volies que hi poséssin en lloc del Bassas? He arribat a creure que ens podiem arribar a trobar la rata Bolaño presentant el programa.
M’he assabentat la noticia a través d’allò que presenta el Pellicer. I la posta en escena no podía ser millor: a mig telenotícies, en Prime Time, es veu aquesta dona amb aspecte d'home asseguda al seu despatx. I què consultava? El web de “El Periódico”. Algú que pren com a referència una merda com “El Periódico” ja ho diu tot. Què n’has d’esperar, d’ell? El Periódico serveix per posar al terra després de fregar, per donar feina a un germà del conseller Nadal, i per alliçonar la petita part de votants del PSOE-C que saben llegir (calculo que sobre el 12-13% del total). El Periódico és aquella merda que només es ven a través de subscipcions de l’administració pública. Hospitals, conselleries, ajuntaments i tota la resta d’ensos dirigits per aquesta colla d’arreplegats hi estan subscrits. Són ells. Ells i prou, que ja se sap que el públic objectiu que té El Periódico no son pas gent que tinguin per costum llegir diaris (al marge de l’SPORT o El Mundo Deportivo, es clar).
Bé, dèia que la primera escena que s’ha mostrat d’aquesta dona era d’ella mirant el web de “El Periódico”. Algú creu que és casual? Al marge d’això, aquesta dona és el prototip de la sociata il.luminada estándar. Dona lletja de mitjana edat, femenina com en José Antonio Camacho. Socialistes n’hi ha de tres tipus: el garrulo que només sap votar PSOE i, elecció rere elecció va a votar al Felipe González (el típic). Mort de gana sense formació (ni escrúpols ni moral) que vota PSOE perquè d’això viu, i que la única manera que té de viure bé és xuclar d’algun ens públic (el Montilla, el Bolaño, etc.). I aquestes ties com la de la foto. Il.luminades. Acostumen a ser lletjes, i m’atreviria a dir que no es depilen, perquè deuen trobar que la depilació és un atemptat contra la dignitat de la dona i bla bla bla. De tots els tipus de sociata, potser aquest és el que em fa més fàstic.
Crec que no m’equivoco, doncs, si afirmo que del 8 de setembre (data en que començarà a vomitar per antena les consignes que li arribin des del carrer Nicaragua) fins que s’acabi la temporada, s'haurà deixat pel camí, pel capbaix, el 50% de l’audiència. I tot i així, l’escurço melenut aquest d’en Sarsanedas seguirà arrapat a la seva poltrona.
Mala peça al teler té Catalunya Ràdio.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Això és el que fa la conselleria de treball
L’any passat vam rebre una lupa amb una carta que venia a dir “perquè vigilis els accidents laborals”. Ho vam entendre com un intent de broma perpetrat pel més retrassat mental de la conselleria de treball (per triar-lo, es pot fer a l’atzar) i la vaig llançar a les escombraries.
A dia d’avui, d’una plantilla de 70 persones tinc el següent:
1) Un de baixa per depressió, que porta gairebé 10 mesos. Passeja amb la nòvia tan panxo tot fent la denteta als seus “companys” quan se’ls troba a algun centre comercial. Va marxar que devia fer uns 120 Kgs., i encara s’ha engreixat més el gandul de merda. Em refereixo a un desgraciat que no té ni 30 anys, ni pis, ni hipoteca, ni fills ni re. Si sense tenir cap problema ja necessita una baixa per depressió, vols dir que mai servirà per res aquest gandul de merda? És espanyol, evidentment.
2) Un de baixa perquè es va marejar fa 4 mesos. Com que encara es mareja, però no li troben res, li van renovant la baixa… i qui dia passa, any empeny.
3) Un de baixa per (atenció): es va cremar a la platja. El fet va succeïr el diumenge passat (és a dir, avui fa exactament 9 dies), però segueix de baixa. Quan va trucar per dir-ho, vaig pensar que és una broma. Però no: el molt gandul fill de puta em costa calers i no hi puc fer res. Prendre el sol sense protecció és el que té: et permet unes vacances.
4) Un altre de baixa perquè (Atenció! Atenció!): ahir el va esgarrapar un gat al braç. I es clar, avui (avui, no ahir, que erem diumenge, no fós cas que perdés un dia de festa) havia d’anar al metge que li mirés. I el metge, es clar, l’ha mirat, li ha donat una pomada i de moment que reposi 3 dies i a veure si el dijous estem millor.
5) Un de baixa perquè fent un partit de costellada es va reblincar un turmell. Òbviament es va esperar al dilluns per poder anar a la mútua i explicar que se l’havia reblincat a la feina. No fós cas que li donéssin una baixa per enfermetat comú.
Doncs bé, per fotre fora qualsevol d’aquests ganduls s’ha d’esperar a que als senyors els vingui bé reincorporar-se a la feina, i llavors pagar-los els preceptius 45 dies per any. El greu, però, no és això. El més greu és que avui rebo això de les imatges:
.jpg)
Això que poden veure, senyores i senyors, és la nova parida de la conselleria de treball per aquest any. Es tracta d’una caixa d’aquelles ben maques de regal, on s’hi llegeix:” Davant d’un accident de treball, el més fàcil és donar-ne la culpa als altres”. Obres la caixa i què et trobes dins? Tatxán! Una tovallola ben plegadeta i mona, una pastilla de sabó, i la següent frase “i vostè, se’n rentarà les mans?”. I tot acompanyat d’una carteta on se m’informa que l’any passat vam tenir a l’empresa “7 accidents lleus”.
Mira, la veritat és que m’estic mossegant la llengua. I és que ho trobo un insult. Realment pornogràfic. Per començar, perquè és una vergonya que es gastin els meus diners en tonterietes com aquestes. I després, perquè no entenc què collons s’han cregut que són aquesta colla de ganduls socialistes semi-analfabets de merda, que no deixen de tocar els collons a l’empresari mentre fan la vista grossa amb una colla de pòtuls i ganduls que viuen de la subvenció eterna. Realment a un li entren ganes de calar foc a l’empresa, engegar a prendre pel cul tothom, i que generin llocs de feina els socialistes aquests de merda que es permeten anar de sobrats per la vida. Que ho fagin ells, banda de pòtuls, que no han fotut un pal a l’aigua en sa vida, sucant sempre de l’erari públic. Que generi llocs de treball en Montilla, però això si: de funcionaris no. Si les empreses no paguem impostos, com es conten mantenir?
S’ha de ser molt bona persona per no presentar-se demà a la conselleria de treball, enclastar-li la pastilla de sabó pel cul a la consellera Mar Serna i, acte seguit, esclafar-li la caixa de cartró a la cara.
Després ens extranyem si les empreses extrangeres se’n van a d’altres països. Després ens extranyem quan ens diuen que no som competitius. Després ens extranyem quan les empreses han de tancar. Però de què collons ens extranyem si tenim una consellera de treball que vé de la UGT? De què ens extranyem si no parem de collar i tocar els collons a l’empresari que genera riquesa i llocs de treball, tot pagant impostos realment abusius, mentre fem la vista grossa amb tota la quantitat de pòtuls, ganduls i vividors fills de puta que fan cua per agafar-se baixes que els permeti viure sense treballar com si fóssin càrrecs socialistes?
Realment estic molt indignat. I és que trobo molt ofensiva la merda de caixa aquesta que envíen aquesta gentussa. Com diu en Sostres, semblen minyones que aprofiten que la senyora no hi és, per emprovar-se els abrics i les joies. Quina vergonya de govern!
A dia d’avui, d’una plantilla de 70 persones tinc el següent:
1) Un de baixa per depressió, que porta gairebé 10 mesos. Passeja amb la nòvia tan panxo tot fent la denteta als seus “companys” quan se’ls troba a algun centre comercial. Va marxar que devia fer uns 120 Kgs., i encara s’ha engreixat més el gandul de merda. Em refereixo a un desgraciat que no té ni 30 anys, ni pis, ni hipoteca, ni fills ni re. Si sense tenir cap problema ja necessita una baixa per depressió, vols dir que mai servirà per res aquest gandul de merda? És espanyol, evidentment.
2) Un de baixa perquè es va marejar fa 4 mesos. Com que encara es mareja, però no li troben res, li van renovant la baixa… i qui dia passa, any empeny.
3) Un de baixa per (atenció): es va cremar a la platja. El fet va succeïr el diumenge passat (és a dir, avui fa exactament 9 dies), però segueix de baixa. Quan va trucar per dir-ho, vaig pensar que és una broma. Però no: el molt gandul fill de puta em costa calers i no hi puc fer res. Prendre el sol sense protecció és el que té: et permet unes vacances.
4) Un altre de baixa perquè (Atenció! Atenció!): ahir el va esgarrapar un gat al braç. I es clar, avui (avui, no ahir, que erem diumenge, no fós cas que perdés un dia de festa) havia d’anar al metge que li mirés. I el metge, es clar, l’ha mirat, li ha donat una pomada i de moment que reposi 3 dies i a veure si el dijous estem millor.
5) Un de baixa perquè fent un partit de costellada es va reblincar un turmell. Òbviament es va esperar al dilluns per poder anar a la mútua i explicar que se l’havia reblincat a la feina. No fós cas que li donéssin una baixa per enfermetat comú.
Doncs bé, per fotre fora qualsevol d’aquests ganduls s’ha d’esperar a que als senyors els vingui bé reincorporar-se a la feina, i llavors pagar-los els preceptius 45 dies per any. El greu, però, no és això. El més greu és que avui rebo això de les imatges:
.jpg)
Això que poden veure, senyores i senyors, és la nova parida de la conselleria de treball per aquest any. Es tracta d’una caixa d’aquelles ben maques de regal, on s’hi llegeix:” Davant d’un accident de treball, el més fàcil és donar-ne la culpa als altres”. Obres la caixa i què et trobes dins? Tatxán! Una tovallola ben plegadeta i mona, una pastilla de sabó, i la següent frase “i vostè, se’n rentarà les mans?”. I tot acompanyat d’una carteta on se m’informa que l’any passat vam tenir a l’empresa “7 accidents lleus”.
Mira, la veritat és que m’estic mossegant la llengua. I és que ho trobo un insult. Realment pornogràfic. Per començar, perquè és una vergonya que es gastin els meus diners en tonterietes com aquestes. I després, perquè no entenc què collons s’han cregut que són aquesta colla de ganduls socialistes semi-analfabets de merda, que no deixen de tocar els collons a l’empresari mentre fan la vista grossa amb una colla de pòtuls i ganduls que viuen de la subvenció eterna. Realment a un li entren ganes de calar foc a l’empresa, engegar a prendre pel cul tothom, i que generin llocs de feina els socialistes aquests de merda que es permeten anar de sobrats per la vida. Que ho fagin ells, banda de pòtuls, que no han fotut un pal a l’aigua en sa vida, sucant sempre de l’erari públic. Que generi llocs de treball en Montilla, però això si: de funcionaris no. Si les empreses no paguem impostos, com es conten mantenir?
S’ha de ser molt bona persona per no presentar-se demà a la conselleria de treball, enclastar-li la pastilla de sabó pel cul a la consellera Mar Serna i, acte seguit, esclafar-li la caixa de cartró a la cara.
Després ens extranyem si les empreses extrangeres se’n van a d’altres països. Després ens extranyem quan ens diuen que no som competitius. Després ens extranyem quan les empreses han de tancar. Però de què collons ens extranyem si tenim una consellera de treball que vé de la UGT? De què ens extranyem si no parem de collar i tocar els collons a l’empresari que genera riquesa i llocs de treball, tot pagant impostos realment abusius, mentre fem la vista grossa amb tota la quantitat de pòtuls, ganduls i vividors fills de puta que fan cua per agafar-se baixes que els permeti viure sense treballar com si fóssin càrrecs socialistes?
Realment estic molt indignat. I és que trobo molt ofensiva la merda de caixa aquesta que envíen aquesta gentussa. Com diu en Sostres, semblen minyones que aprofiten que la senyora no hi és, per emprovar-se els abrics i les joies. Quina vergonya de govern!
divendres, 11 de juliol del 2008
Les rates
Sempre s'ha dit que quan el vaixell s'enfonsa, qui primer l'abandona són les rates.
Per cert, per primera vegada en 6 anys, segons l'enquesta que publica aquella merda que serveix per posar al terra després de fregar i porta per nom "El Periódico", el tripartit no sumaria. I per cert, Antonio Bolaño ha dimitit avui del seu càrrec de Director General de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Allò que dèiem.
Diguem-li adéu tot cantant.
Per cert, per primera vegada en 6 anys, segons l'enquesta que publica aquella merda que serveix per posar al terra després de fregar i porta per nom "El Periódico", el tripartit no sumaria. I per cert, Antonio Bolaño ha dimitit avui del seu càrrec de Director General de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Allò que dèiem.
Diguem-li adéu tot cantant.
dimecres, 9 de juliol del 2008
Com canvien els temps
Algú s'imagina què passaria si s'emetés això avui en dia?
I si a més a més, els artistes fóssin catalans?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)