És una llàstima, però els polítics que composen les llistes del PP acostumen a ser gent molt més preparada i infinitament més formada que la colla de paletos analfabets i trepes que formen les del PSOE.
Que tant si guanya el PSOE com si guanya el PP ens donaran ben pel sac és una evidència. Que durant els darrers quatre anys Catalunya ha fet un salt és evident. Un salt important, diria jo. Algú, però, s’atreviria a afirmar amb el cap ben alt que aquest salt ha estat cap endavant? Hola? Hi ha algú?
Amb el PSOE no podem esperar res de res. Va quedar clar durant els 14 anys d’en Gonzalez i, per si algú en tenia cap dubte, hem hagut de patir 4 anys de ZP on, el màxim que poden destacar al capítol de l’haver és haver portat l’AVE (que no deixa de ser un pututren que uneix Madrit amb un altre punt de la perifèria: Cataluña –amb ñ-. Que ningú s’enganyi).
Amb el PP tampoc no podem esperar res. On és la diferència, doncs? Molt fàcil: amb el PSOE s’hi posaran vaselina perquè no ens fagi tant de mal, i el sector més justet de la societat no se n’adonarà que ens l’estan endinyant fins el fons. El grec, amb el PP, serà bastant més evident. I per tant, doncs, és més fàcil que la societat desperti d’una vegada i se n’adoni que el que realment necessitem és autodeterminar-nos.
En aquest sentit, doncs, avançarem més cap a la independència amb en Rajoy de president que no pas amb el mentider d’en Zapatero.
I quatre consideracions: dormo entre 3 i 4 hores al dia, que és el que té treballar com un cabró. Les conseqüències per la salut són bastant evidents, doncs no només sóc capaç de perdre 5 kgs per setmana en èpoques d’estrès fort sinó que fan que cíclicament el cos digui prou en forma de fortíssimes neuràlgies que em treuen de circulació. Això em possibilita un nivell de renda bastant per sobre de la mitja per –erròniament, ho sé- intentar que als meus fills mai no els falti de res. Mentre jo estudiava i treballava, altres anàven al bar. I mentre jo treballo, d’altres són al bar o al gimnàs. És just Herrera, tros de fill de puta, que a costa de la meva salut jo hagi de pagar més impostos que els que es passen la tarda el bar o al gimnàs? I una merda. Ganduls, treballeu. I en aquest sentit, tinc més dret jo gastar-me dos-cents euros en una funda GUCCI pel meu ipod o 500 € en un sopar, que a possibilitar que un gandul d’aquests sigui atès dignament en un hospital públic. Com que me’ls guanyo jo me’ls gasto com em rota dels pebrots. Només faltaria que m’hagués de venir a robar un comunista de pa sucat amb oli com tu per tal que quatre desgraciats puguin continuar fent la seva jornada justeta de 8 hores de merda sota l’amenaça de llançar-me al damunt el comitè d’empresa. Ho entens, imbècil?
I Chacón, nena, no cal que t’hi esforcis. Crec que el teu objectiu a la vida és practicar-li una fel.lació al teu líder ZP. Que ets una autèntica llepaculs queda clar només mirar-te. No pretenguis, doncs, que ens creiem que mai votaràs res en contra del teu partit per tal de defensar Catalunya. De fet, ja és bastant sorprenent que tinguis la barra de contemplar una possible situació on el teu partit pugui proposar quelcom que atenti contra Catalunya. Mostres n’hem tingut durant aquesta legislatura, i encara és l’hora que tu hagis de dir alguna cosa. N’enganyaras un bon grapat, és cert. Però si veiéssis el nivellet que ténen, te n’adonaries que tampoc és cap mèrit.
I sobre en Pizarro, què es pot dir? En tant sols una setmana ha deixat ben clar el que és Catalunya pels espanyols: amb les declaracions de la “rausa” tot demanant-nos que ens portéssim bé “porque los españoles lo que queremos es venir aqui a veranear” va quedar bastant clar que, per ells, el nostre país ha de ser això: un espot on poder venir a passar l’estiu i fer-se un banyet el madrilenyot de torn. I declarant que els catalans erem com “el amigo gorrero” per, acte seguit, dir-nos que no teniem perquè queixar-nos ja que fa 30 anys ja teniem autopistes mentre ell havia d’anar de Terol a Madrit per carretera...
Fa falta afegir alguna cosa més perquè hom vegi el tarannà d’aquesta gent? Doncs això.
I per últim, i després del “boicot” dels onanistes arrepentits d’e-cristians a la Montserrat Candini i en Feliu Guillaumes ja m’ha quedat clar quins dos senadors de CiU acompanyaran al candidat del PRC a la meva papereta “sepia”.
dimecres, 5 de març del 2008
dimecres, 27 de febrer del 2008
Perquè he de votar en Duran Lleida i no puc votar Esquerra
Fèia dies que donava voltes a perquè votaré CiU. L'únic motiu que tenia és que un ha de ser coherent amb ell mateix. I si dónes suport a un partit, el dónes per tot.
El cas és que avui he rebut les propagandes tant de CiU com d'Esquerra -aquell partit que abans era "Republicana de Catalunya" però, per decència, ara només es fan dir "esquerra"- que són els dos únics partits que qualsevol català ben nascut es pot plantejar votar. I m'he acabat de convèncer.
Si bé és cert que en Duran Lleida -a aquestes alçades, no cal cometre la tonteria de regalar-li la "i" entre els cognoms: no la mereix- és un personatge bastant llefiscós, no ho és menys que la resta de la candidatura si que és farcida de nacionalistes de veritat. He de reconèixer que he buscat si al punt on explicitava el "suport a les famílies" hi dèia quelcom sobre els matrimonis gais: si n'arriba a fer esment, i arriba a posar alguna cosa sobre que una família només és aquella que és catòlica i bla bla bla agafo una grip voluntària el 9M i no vaig a votar. I és que encara no m'he recuperat del fàstic de veure en Duran Lleida a la missa feixista juntament amb el PP. El cert, però, és que el que proposa CiU és el que s'espera de CiU: mirar pels interessos de Catalunya i prou. Intentar donar competències a la Generalitat tot esperant que torni a recaure en mans de gent preparada... i de mentre, farem el que podrem. El preu que hem de pagar és votar una llista on el numero 1 és en Duran Lleida, deixar-lo que vagi a fer el paperina per Madrit que és el que realment li agrada (en aquest sentit, poca diferència entre en Duran i el poll ressucitat Puigcercós, de qui encara avui en dia se n'hi en foten a Madrit). Doncs bé, el pagarem, i avall.
La sorpresa arriba amb la propaganda d'Esquerra. Queda clar que va dirigida al públic imbècil. Cap dubte. Poca lletra i en colors vius. Per gent justeta. I és que si no, ja em direu com es pot valorar un partit on exposa, al punt 1 de la propaganda, el següent:
"A Madrid, el PSC desapareix dins del grup del PSOE, i IC-V-EUiA dins d'Izquierda Unida"
Això és literal. Fins aqui, res que no sapigúessim. La sorpresa arriba quan hom busca els candidats que presenta Esquerra al senat i veu que, lluny de presentar-se al senat com a "Esquerra", es presenten dins un grupuscle que porta per nom "Entesa Catalana de Progrés" juntament amb -atenció-: el PSC (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup del PSOE) i IC-V-EUiA (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup d'Izquiera Unida).
És o no és tractar d'imbècil la gent? I això per no parlar del que han fet al nostre país regalant el govern als espanyolistes més rancis a canvi de quatre cadires. Un pais de 1ª? Vés a cagar! Des de quant un país "de 1ª" té un president sense estudis que no sap parlar ni l'idioma del país? Des de quant un país de primera té un conseller d'Interior (Saura) i un de Governació (Puigcercós) sense formació de cap mena? Des de quant un país de primera té un president del parlament amb la EGB i prou?
Aneu a cagar, home! Per culpa vostra he de donar el meu vot a en Duran Lleida.
El cas és que avui he rebut les propagandes tant de CiU com d'Esquerra -aquell partit que abans era "Republicana de Catalunya" però, per decència, ara només es fan dir "esquerra"- que són els dos únics partits que qualsevol català ben nascut es pot plantejar votar. I m'he acabat de convèncer.
Si bé és cert que en Duran Lleida -a aquestes alçades, no cal cometre la tonteria de regalar-li la "i" entre els cognoms: no la mereix- és un personatge bastant llefiscós, no ho és menys que la resta de la candidatura si que és farcida de nacionalistes de veritat. He de reconèixer que he buscat si al punt on explicitava el "suport a les famílies" hi dèia quelcom sobre els matrimonis gais: si n'arriba a fer esment, i arriba a posar alguna cosa sobre que una família només és aquella que és catòlica i bla bla bla agafo una grip voluntària el 9M i no vaig a votar. I és que encara no m'he recuperat del fàstic de veure en Duran Lleida a la missa feixista juntament amb el PP. El cert, però, és que el que proposa CiU és el que s'espera de CiU: mirar pels interessos de Catalunya i prou. Intentar donar competències a la Generalitat tot esperant que torni a recaure en mans de gent preparada... i de mentre, farem el que podrem. El preu que hem de pagar és votar una llista on el numero 1 és en Duran Lleida, deixar-lo que vagi a fer el paperina per Madrit que és el que realment li agrada (en aquest sentit, poca diferència entre en Duran i el poll ressucitat Puigcercós, de qui encara avui en dia se n'hi en foten a Madrit). Doncs bé, el pagarem, i avall.
La sorpresa arriba amb la propaganda d'Esquerra. Queda clar que va dirigida al públic imbècil. Cap dubte. Poca lletra i en colors vius. Per gent justeta. I és que si no, ja em direu com es pot valorar un partit on exposa, al punt 1 de la propaganda, el següent:
"A Madrid, el PSC desapareix dins del grup del PSOE, i IC-V-EUiA dins d'Izquierda Unida"
Això és literal. Fins aqui, res que no sapigúessim. La sorpresa arriba quan hom busca els candidats que presenta Esquerra al senat i veu que, lluny de presentar-se al senat com a "Esquerra", es presenten dins un grupuscle que porta per nom "Entesa Catalana de Progrés" juntament amb -atenció-: el PSC (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup del PSOE) i IC-V-EUiA (de qui diuen que a Madrit desapareixen dins el grup d'Izquiera Unida).
És o no és tractar d'imbècil la gent? I això per no parlar del que han fet al nostre país regalant el govern als espanyolistes més rancis a canvi de quatre cadires. Un pais de 1ª? Vés a cagar! Des de quant un país "de 1ª" té un president sense estudis que no sap parlar ni l'idioma del país? Des de quant un país de primera té un conseller d'Interior (Saura) i un de Governació (Puigcercós) sense formació de cap mena? Des de quant un país de primera té un president del parlament amb la EGB i prou?
Aneu a cagar, home! Per culpa vostra he de donar el meu vot a en Duran Lleida.
dimecres, 6 de febrer del 2008
La inmersió lingüística no fa cap falta
I és que, qualsevol que es mogui mínimament per aquest país sap que el català és present arreu i de forma aclaparadora. Que els nostres estudiants ténen un català absolutament perfecte. I que el que realment ens cal és potenciar l'espanyol, idioma clarament oprimit, minoritari i en clar retrocés.
Només cal veure el nivell espectacular de català que gasta la societat. Amb un exemple qualsevol. No sé, fixem-nos per exemple en aquest cartell que vaig fotografiar amb el mòbil l'altre dia entrant al CAPRABO:
Només cal veure el nivell espectacular de català que gasta la societat. Amb un exemple qualsevol. No sé, fixem-nos per exemple en aquest cartell que vaig fotografiar amb el mòbil l'altre dia entrant al CAPRABO:
Albanyil, fontaner, fa fachades i posa "yes". Què més se puè pedí?
dimarts, 5 de febrer del 2008
Allò que dèiem...
Contràriament al que diu l’Iscariod-Rovira (que parlant s’entén la gent), jo sóc dels que creu que la gent s’entén sopant. Pot semblar una ximpleria -i bé, de fet, ho és- però no per això deixa de ser cert.
Parlant… doncs cony, se’t resseca la gola, has d’anar bevent aigua… que és un rotllo, vaja. Sopant, en canvi, és quan realment la gent es pot arribar a entendre. I ja no t’explico si a més a més es rega amb un bon vinet. En Mas i en Zapatero es van tirar 7 hores parlant i ja veus la merda d’estatut que en va acabar sortint. I en Fidel Castro? Amb discursos de 5 hores… algú l’entén? Si al cap i a la fi, on hi ha molta gent xerrant sense que hi hagi teca pel mig, el millor que es pot fer és el que va fer el rei: “por qué no te callas?”
Amb aquesta premisa, doncs, un servidor va asistir dissabte a un d’aquells sopars que no podien fer altra cosa que confirmar la premissa. Un sopar d’alt voltatge, oju, i no pas pel menjar o el restaurant en si, sino per l’alt nivell dels assistents. Un sopar d’aquells que dius “m’estaria morint, i ni així me’l deixaria perdre”. I menus mal, francament. Al marge de descobrir que, sense saber-ho, jo tenia una veïna a l’Àrtic, hom va poder comprovar que és possible asseure’s entre un músic de cobla –què dic “un” músic de cobla: EL MÚSIC DE COBLA -, una senyoreta capaç de conviure amb un músic de cobla, un tiu capaç de combinar unes ulleres vermelles com en Duran Lleida, amb un carnet d’esquerra republicana (sisisi, les dues coses juntes), algú capaç d’agafar una punyetera arrel quadrada i convertir-la en un post d’aquells que, d’aquí uns anys s’ensenyaran a totes les guarderies, ludoteques i universitats d'arreu, un habitant d’un d’aquells tres pobles que la saviesa popular ha condemnat definitivament a ser “de mala mort” que, atenció: sap fer nar l’Internet!, una professora mona-mona… però mona-mona de veritat i que sembli, als 32 segons, que es coneguin de tota la vida. Deixant al marge que té collons que, dels assistents (representants de bona part de la geografia catalana), un 33% haguéssin estudiat, sense saber-ho, al mateix institut (amb el que això significa: passar per les mans de la señorita Goñalons, la Monzón, el Fernándes-de-música, el Valverde… bufff quants records), crec que hi havia un nexe comú que és el més potent en aquests casos: que al marge de qualsevol diferència, els assistents fóssin tots catalans. I quan dic catalans vull dir això: catalans.
Ja et dic ara que n’hi arriba a haver un de xarnego (com que ja us han advertit a tots abans d’entrar al bloc no cal que busqui un eufemisme) ja haguéssim començat amb el “¿cómo? ¿podéis hablar en cahteyano?” o el que encara és pitjor “Podéis hablar en cataláng: no me molesta, lo entiendo”, que moltes vegades t’entren ganes de dir “i por mi te puedes irt a la mierda, que tampoco me molesta”. El pica-pica (us pensàveu que obviaria aquest detall? Doncs no!) l’haguéssim fet amb una mica de morcilla, gambes al ajillo i pejcaíto frito… en fi, que no hagués sigut el mateix. Basta veure què passa amb la formula 1: antes, quan només ho miràvem els catalans no passava res. Ara que hi van els xarnegos la FIA amonesta al circuit perquè hi pengen banderes racistes contra el Hamilton… en fi, post a part. Però al tanto, que no és broma.
Només volia palesar, ara que estem aquí en “petit commité”, que és per mi un goig, un gaudi i un honor compartir coneixences d’aquest calibre. Que hi ha un abans i un després que, n’estic convençut que ja m’ha marcat de per vida. I que beneeixo el dia que vaig decidir llançar aquella llibreta rosa amb la Hello Kitty a la portada que posava mi diario per encetar un bloc.
(Òbviament, això de la llibreta i la Hello Kitty és conya, no fotem!)
Buenu, i res més: que ja sabeu que em teniu pel que necessiteu. Si això és bo o no, no ho sé. Però com a mínim que ho sapigueu.
Per cert, detalls gràfics: aqui (el de les Munich sóc jo, evidentment. Qui le va posar de moda amb trajo va ser el que fabrica els fiatpuntus. Però jo les llueixo amb més classe. Cap dubte :P)
Parlant… doncs cony, se’t resseca la gola, has d’anar bevent aigua… que és un rotllo, vaja. Sopant, en canvi, és quan realment la gent es pot arribar a entendre. I ja no t’explico si a més a més es rega amb un bon vinet. En Mas i en Zapatero es van tirar 7 hores parlant i ja veus la merda d’estatut que en va acabar sortint. I en Fidel Castro? Amb discursos de 5 hores… algú l’entén? Si al cap i a la fi, on hi ha molta gent xerrant sense que hi hagi teca pel mig, el millor que es pot fer és el que va fer el rei: “por qué no te callas?”
Amb aquesta premisa, doncs, un servidor va asistir dissabte a un d’aquells sopars que no podien fer altra cosa que confirmar la premissa. Un sopar d’alt voltatge, oju, i no pas pel menjar o el restaurant en si, sino per l’alt nivell dels assistents. Un sopar d’aquells que dius “m’estaria morint, i ni així me’l deixaria perdre”. I menus mal, francament. Al marge de descobrir que, sense saber-ho, jo tenia una veïna a l’Àrtic, hom va poder comprovar que és possible asseure’s entre un músic de cobla –què dic “un” músic de cobla: EL MÚSIC DE COBLA -, una senyoreta capaç de conviure amb un músic de cobla, un tiu capaç de combinar unes ulleres vermelles com en Duran Lleida, amb un carnet d’esquerra republicana (sisisi, les dues coses juntes), algú capaç d’agafar una punyetera arrel quadrada i convertir-la en un post d’aquells que, d’aquí uns anys s’ensenyaran a totes les guarderies, ludoteques i universitats d'arreu, un habitant d’un d’aquells tres pobles que la saviesa popular ha condemnat definitivament a ser “de mala mort” que, atenció: sap fer nar l’Internet!, una professora mona-mona… però mona-mona de veritat i que sembli, als 32 segons, que es coneguin de tota la vida. Deixant al marge que té collons que, dels assistents (representants de bona part de la geografia catalana), un 33% haguéssin estudiat, sense saber-ho, al mateix institut (amb el que això significa: passar per les mans de la señorita Goñalons, la Monzón, el Fernándes-de-música, el Valverde… bufff quants records), crec que hi havia un nexe comú que és el més potent en aquests casos: que al marge de qualsevol diferència, els assistents fóssin tots catalans. I quan dic catalans vull dir això: catalans.
Ja et dic ara que n’hi arriba a haver un de xarnego (com que ja us han advertit a tots abans d’entrar al bloc no cal que busqui un eufemisme) ja haguéssim començat amb el “¿cómo? ¿podéis hablar en cahteyano?” o el que encara és pitjor “Podéis hablar en cataláng: no me molesta, lo entiendo”, que moltes vegades t’entren ganes de dir “i por mi te puedes irt a la mierda, que tampoco me molesta”. El pica-pica (us pensàveu que obviaria aquest detall? Doncs no!) l’haguéssim fet amb una mica de morcilla, gambes al ajillo i pejcaíto frito… en fi, que no hagués sigut el mateix. Basta veure què passa amb la formula 1: antes, quan només ho miràvem els catalans no passava res. Ara que hi van els xarnegos la FIA amonesta al circuit perquè hi pengen banderes racistes contra el Hamilton… en fi, post a part. Però al tanto, que no és broma.
Només volia palesar, ara que estem aquí en “petit commité”, que és per mi un goig, un gaudi i un honor compartir coneixences d’aquest calibre. Que hi ha un abans i un després que, n’estic convençut que ja m’ha marcat de per vida. I que beneeixo el dia que vaig decidir llançar aquella llibreta rosa amb la Hello Kitty a la portada que posava mi diario per encetar un bloc.
(Òbviament, això de la llibreta i la Hello Kitty és conya, no fotem!)
Buenu, i res més: que ja sabeu que em teniu pel que necessiteu. Si això és bo o no, no ho sé. Però com a mínim que ho sapigueu.
Per cert, detalls gràfics: aqui (el de les Munich sóc jo, evidentment. Qui le va posar de moda amb trajo va ser el que fabrica els fiatpuntus. Però jo les llueixo amb més classe. Cap dubte :P)
divendres, 1 de febrer del 2008
DECLARACIÓ D'INTENCIONS
Decideixo avui, dia 1 de febrer de 2008 (any de traspàs) "traspassar" el meu humil bloc a blogger després de més de 2 anys (o 3? No ho sé, no recordo) al servidor de "bloc.cat" que, d'un temps ençà, sembla que l'hagin començat a gestionar els socialistes.
El meu nom de "guerra" (sempre m'ha fet gràcia aquest terme) és Karbeis, resideixo a Teià (El Maresme), sóc català -amb tot el que això implica- i, tot i que no m'agradi el futbol, sóc del Barça com qualsevol català ben nascut.
A la meva vida anterior vaig aconseguir, jo solet, que m'agaféssin mania els socialistes (és per això que he decidit incorporar una breu imatge de l'actual cap de formació del PSC Josep Maria Sala entant a la garjola per xoriço, flanquejat pel Montilla, en Joan Ferran i altres espanyolistes ganduls i corruptes. És a dir: socialistes), els del PP (és normal: el seu esperit colonitzador topa amb la meva negativa a ser espanyol), l'Arcadi Espada i altres ciutadans il.lustres, els de S.O.S. Racisme (bé, aquests viuen de la subvenció constant i s'han de dedicar a ofendre's, què t'esperàves) i els d'esquerra (aquell partit en altres temps catalanista, i ara en mans d'una colla de venuts a qui després de fregar-los el llom han decidit regalar el país a un taxista vingut a més de nom "Jóse" -fem èmfasi en l'accent a la "o"-).
Fins i tot vaig aconseguir que m'agaféssin mania els de la delegació d'esquerra del meu poble per emetre opinions al meu bloc sobre la barra que arriben a tenir.
En fi, a tots ells només dir-los que penso seguir exactament igual, però ara des d'aquesta nova casa:
http://karbeis.blogspot.com
Una abraçada sincera i cordial de part del vostre estimat karbeis.
El meu nom de "guerra" (sempre m'ha fet gràcia aquest terme) és Karbeis, resideixo a Teià (El Maresme), sóc català -amb tot el que això implica- i, tot i que no m'agradi el futbol, sóc del Barça com qualsevol català ben nascut.
A la meva vida anterior vaig aconseguir, jo solet, que m'agaféssin mania els socialistes (és per això que he decidit incorporar una breu imatge de l'actual cap de formació del PSC Josep Maria Sala entant a la garjola per xoriço, flanquejat pel Montilla, en Joan Ferran i altres espanyolistes ganduls i corruptes. És a dir: socialistes), els del PP (és normal: el seu esperit colonitzador topa amb la meva negativa a ser espanyol), l'Arcadi Espada i altres ciutadans il.lustres, els de S.O.S. Racisme (bé, aquests viuen de la subvenció constant i s'han de dedicar a ofendre's, què t'esperàves) i els d'esquerra (aquell partit en altres temps catalanista, i ara en mans d'una colla de venuts a qui després de fregar-los el llom han decidit regalar el país a un taxista vingut a més de nom "Jóse" -fem èmfasi en l'accent a la "o"-).
Fins i tot vaig aconseguir que m'agaféssin mania els de la delegació d'esquerra del meu poble per emetre opinions al meu bloc sobre la barra que arriben a tenir.
En fi, a tots ells només dir-los que penso seguir exactament igual, però ara des d'aquesta nova casa:
http://karbeis.blogspot.com
Una abraçada sincera i cordial de part del vostre estimat karbeis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)