
Llegeixo amb gran sorpresa com, novament, la colla de ressentits neofeixistes de sempre preparen, novament, un manifest en defensa dels castellanoparlants. Defensar els castellanoparlants és un eufemisme d’intentar erradicar els que no ho som, què us he d’explicar.
En aquest cas, el vòmit en qüestió portarà per títol “Manifiesto por una lengua común”,i reclama al Parlamento que “garantice en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Fan èmfasi en “la posición asimétrica del español respecto del resto de lenguas oficiales españoles, de ámbito circunscrito en las autonomías bilingües”. Això és per ells Catalunya: una "autonomia bilingüe". I gràcies.
Per rematar-ho, sol.liciten al Parlamento “las modificaciones o aclaraciones, tanto constitucionales como estatuarias, que garanticen en todos los campos y en todo el territorio nacional los derechos de los que opten por la lengua común”. Toca’t els collons.
El que deixa més tranquil, és que ho signa la colla de fills de puta de sempre. Ja se sap: Fernando Savater, Arcadi Espada, Félix de Azua, Alberto Boadella, Mario Vargas Llosa, Rosa Díez… en fi, ja us podeu imaginar. Quanta merda junta. Només cal mirar-los les cares.
La presentació, òbviament, tindrà lloc a Madrit. I és que per tota aquesta xusma no som més que una provincia de l’extraradi madrileny que, per tocar els collons, fem servir un dialecte de merda que ens hem inventat. No entenc la necessitat d’aquest manifest si tenim en compte que l’espanyol (allò que ells denominen “lengua común”, obviant que és “común” perquè ens l’han imposat a hòsties) és present arreu, en tots els àmbits, i sense cap mena de risc. Així com el català topa davant de funcionaris incults de merda que no el volen aprendre, jutges enviats des de la “capital” a controlar els subversius, policies fastigosos que el ténen per propi davant la seva limitació cultural i intel.lectual que els impedeix aprendre el català, i immigrants sud-americans per qui l’espanyol també és comú (ja va dir el rei que l’espanyol havia sigut un idioma de encuentro, no de imposición), l’espanyol és present a tots els àmbits. I si tenim en compte que l’espanyol és l’idioma de la baula més baixa de la societat, i de la gent amb menys cultura –que, en tota societat és predominant-, queda clar que no cal patir, doncs, per la seva supervivencia.
Sobta també les vegades que surt la paraula “nacional”. I després ténen els collons de dir-nos a nosaltres “nacionalistas”? Per favor!
El que no m’acaba de quedar clar és la motivació que poden tenir tota aquesta colla de ressentits i morts de gana, que els porta a fer tants manifestos. Realment, els desitjo una llarga vida a tots ells, plena de patiments i desgràcies.
Això si: amb mi que no hi comptin. Jo ja tinc un idioma d’ús. I no és pas el seu.