Allò que dèiem...

Contràriament al que diu l’Iscariod-Rovira (que parlant s’entén la gent), jo sóc dels que creu que la gent s’entén sopant. Pot semblar una ximpleria -i bé, de fet, ho és- però no per això deixa de ser cert.
Parlant… doncs cony, se’t resseca la gola, has d’anar bevent aigua… que és un rotllo, vaja. Sopant, en canvi, és quan realment la gent es pot arribar a entendre. I ja no t’explico si a més a més es rega amb un bon vinet. En Mas i en Zapatero es van tirar 7 hores parlant i ja veus la merda d’estatut que en va acabar sortint. I en Fidel Castro? Amb discursos de 5 hores… algú l’entén? Si al cap i a la fi, on hi ha molta gent xerrant sense que hi hagi teca pel mig, el millor que es pot fer és el que va fer el rei: “por qué no te callas?”

Amb aquesta premisa, doncs, un servidor va asistir dissabte a un d’aquells sopars que no podien fer altra cosa que confirmar la premissa. Un sopar d’alt voltatge, oju, i no pas pel menjar o el restaurant en si, sino per l’alt nivell dels assistents. Un sopar d’aquells que dius “m’estaria morint, i ni així me’l deixaria perdre”. I menus mal, francament. Al marge de descobrir que, sense saber-ho, jo tenia una veïna a l’Àrtic, hom va poder comprovar que és possible asseure’s entre un músic de cobla –què dic “un” músic de cobla: EL MÚSIC DE COBLA -, una senyoreta capaç de conviure amb un músic de cobla, un tiu capaç de combinar unes ulleres vermelles com en Duran Lleida, amb un carnet d’esquerra republicana (sisisi, les dues coses juntes), algú capaç d’agafar una punyetera arrel quadrada i convertir-la en un post d’aquells que, d’aquí uns anys s’ensenyaran a totes les guarderies, ludoteques i universitats d'arreu, un habitant d’un d’aquells tres pobles que la saviesa popular ha condemnat definitivament a ser “de mala mort” que, atenció: sap fer nar l’Internet!, una professora mona-mona… però mona-mona de veritat i que sembli, als 32 segons, que es coneguin de tota la vida. Deixant al marge que té collons que, dels assistents (representants de bona part de la geografia catalana), un 33% haguéssin estudiat, sense saber-ho, al mateix institut (amb el que això significa: passar per les mans de la señorita Goñalons, la Monzón, el Fernándes-de-música, el Valverde… bufff quants records), crec que hi havia un nexe comú que és el més potent en aquests casos: que al marge de qualsevol diferència, els assistents fóssin tots catalans. I quan dic catalans vull dir això: catalans.

Ja et dic ara que n’hi arriba a haver un de xarnego (com que ja us han advertit a tots abans d’entrar al bloc no cal que busqui un eufemisme) ja haguéssim començat amb el “¿cómo? ¿podéis hablar en cahteyano?” o el que encara és pitjor “Podéis hablar en cataláng: no me molesta, lo entiendo”, que moltes vegades t’entren ganes de dir “i por mi te puedes irt a la mierda, que tampoco me molesta”. El pica-pica (us pensàveu que obviaria aquest detall? Doncs no!) l’haguéssim fet amb una mica de morcilla, gambes al ajillo i pejcaíto frito… en fi, que no hagués sigut el mateix. Basta veure què passa amb la formula 1: antes, quan només ho miràvem els catalans no passava res. Ara que hi van els xarnegos la FIA amonesta al circuit perquè hi pengen banderes racistes contra el Hamilton… en fi, post a part. Però al tanto, que no és broma.

Només volia palesar, ara que estem aquí en “petit commité”, que és per mi un goig, un gaudi i un honor compartir coneixences d’aquest calibre. Que hi ha un abans i un després que, n’estic convençut que ja m’ha marcat de per vida. I que beneeixo el dia que vaig decidir llançar aquella llibreta rosa amb la Hello Kitty a la portada que posava mi diario per encetar un bloc.

(Òbviament, això de la llibreta i la Hello Kitty és conya, no fotem!)

Buenu, i res més: que ja sabeu que em teniu pel que necessiteu. Si això és bo o no, no ho sé. Però com a mínim que ho sapigueu.

Per cert, detalls gràfics: aqui (el de les Munich sóc jo, evidentment. Qui le va posar de moda amb trajo va ser el que fabrica els fiatpuntus. Però jo les llueixo amb més classe. Cap dubte :P)